Famorca, el poble més menut sota la Serrella

Famorca, amb prou prou mig centenar d’habitants, és un dels pobles més menuts d’El Comtat, un refugi de tranquil·litat entre carrers estrets i cases de pedra a la falda de la Serrella, l’anticlinal calcari de 15 km que separa la Marina i El Comtat.

Què visitar

L’església parroquial de Sant Cayetà és l’element patrimonial més destacat del poble, testimoni de la fe i la història dels seus veïns al llarg dels segles. Els corrals tradicionals de Famorca, encara dempeus en el terme, formen part del patrimoni etnològic de la Vall de Seta.

Senderisme per la Serrella

Des de Famorca s’hi pot pujar fins a la Mallà del Llop, al cim de la Serrella, o visitar la font de l’Anouer i l’Avenc, una antiga cova de més de trenta metres de fondària amb estalactites, tot un al·licient per als amants de l’espeleologia i el senderisme de muntanya. La Serrella compartix carena amb Beniardà, Confrides, Castell de Castells, Benasau i Quatretondeta, i inclou la famosa ruta dels Frares de Quatretondeta, un bosc d’agulles calcàries de 10 a 100 metres.

La Vall de Seta

Famorca forma, junt amb Fageca, Tollos, Quatretondeta, Benimassot i Balones, la Vall de Seta, un dels racons més tranquils i menys massificats de tot el Comtat.

«Són la flor de la contornà»: un poble que canta

A Famorca s’ha cantat sempre: anant a la faena, tornant-ne, a la sega, a la trilla, pelant ametles i al llavador. A principis del segle XX, quan acabava el treball, els fadrins del poble feien la volta pels carrers i a cada cantonada soltaven una cançó; el problema era que al poble només hi havia un home que sabera tocar alguna cosa —Quico Nelo i el seu acordió—, així que la ronda es feia de veres quan pujaven quintos d’altres pobles amb instruments. El musicòleg Salvador Seguí en va arreplegar unes quantes al poble per al seu cançoner de 1973. Una de les més recordades, cantada amb música de sarsuela, presumia sense complexos:

Les xiques i els xics de Famorca
són la flor de la contornà,
i encara que els forasters
diguen que no serà veritat.

Les cançons alegres es cantaven en valencià i les serioses en castellà, una regla no escrita que també s’observava a Balones. I com que ací tot acaba en broma, en temps de la Guerra Civil els jóvens de Famorca, que pujaven a ballar a la penya de Fageca amb acordions i guitarres, li van traure una cançoneta burleta al porter de la sala. Recollit tot al blog Històries de Famorca.

Famorca, terra de muntanyers i saviesa del camp

El botànic i divulgador Joan Pellicer, en les seues Recerques etnobotàniques al Territori Diànic, va comptar Vicent Maçanet, «Vicent el Pastor de Famorca» (nascut al poble el 1923), entre els darrers muntanyers diànics: eixos coneixedors de cada herba i cada racó de la serra que ell tant admirava. D’este món de pastors i llauradors va arreplegar records tan vius com el dels xiquets que anaven a buscar mores d’esbarzer i les enfilaven en una tija de segaissa per a poder dur-les a casa:

Amb els ramets de segaissa, que són llarguets i finets, passàvem les mores d’albarzer com si fora un fil, i féiem un rastre de mores per a transportar-les.

Pellicer també va deixar constància que a Famorca, com a Fageca i Castell de Castells, s’arreplegava el marrubí verd de les solanes, «per davant dels corrals», per a enramar els carrers la nit de Corpus. I d’ell ve també una creença compartida per tot el territori diànic, que a Famorca es contava així: «quan li mossega la serp, el sarvatxo es rebolca damunt del panical», el card espinós que la gent tenia per contraverí.

Curiositats de Famorca

• Les ximeles. Les atxes d’espígol que els xiquets encenien la Nit de Nadal —les xameles de Balones, Gaianes i Onil— ací es diuen ximeles, amb i. Un canvi de vocal que val per tota una frontera dialectal.
• La falzia dels pous. D’eixa herbeta de fulla fina que naix a les parets humides, a Famorca en donaven l’explicació més bonica: «es cria a les parets dels pous, que sent la frescor de l’aigua».
• Capcingles de savina. Els arrels de savina servien per a fer capcingles: «es calfaven al foc i es doblaven». I el gaiato es feia de fleix, «perquè no pesen tant».
• Quan collien cireres posaven una branca damunt de les cistelles per a tapar-les; i, com a remei de casa, l’all picat contra la picada d’alacrà.

Festes de Sant Cayetà

Les festes patronals de Sant Cayetà, a l’agost, omplin els carrers de música, balls tradicionals i activitats comunitàries en un poble on tots els veïns es coneixen.

Més informació, a la web oficial de l’Ajuntament de Famorca.