Benillup, la torre àrab que és avui campanar

La torre àrab de Benillup no s’ha perdut: forma part, encara hui, del campanar de l’església parroquial de la Mare de Déu del Roser, al bell mig del poble més menut de la Vall de Travadell.

Què visitar en Benillup?

La torre àrab de Benillup, Bé d’Interés Cultural, es reconeix en el campanar de l’església de la Mare de Déu del Roser, a la plaça de l’Església. A les rodalies del poble es conserven també les restes, hui en estat ruïnós, del castell de la Billeneta o Milleneta, una fortalesa d’origen musulmà bastida probablement a finals del segle XII. El terme de Benillup limita amb Almudaina, Cocentaina i Millena, a la mateixa Vall de Travadell.

Un poble que va costar de tornar a omplir

Que Benillup siga hui un dels municipis més menuts de Diània té una explicació que ve de lluny. L’expulsió dels moriscos de 1609 va deixar buida esta alqueria de la Vall de Travadell, i tornar-la a poblar no va ser gens senzill: els nous colons anaven i venien, les condicions de les cartes pobles es renegociaven i el lloc va estar dècades sense acabar de recuperar-se. El cas és tan il·lustratiu que l’historiador Primitivo J. Pla Alberola hi va dedicar un estudi monogràfic, Benillup 1609-1630: alternativas y dificultades de una repoblación (Anales de la Universidad de Alicante. Historia Moderna, 1981), que ha acabat sent una referència per a entendre què va passar a tota la comarca després de l’expulsió. No és poca cosa per a un poble de poc més de cent habitants: la seua història menuda explica la d’El Comtat sencer.

Senderisme a Benillup

La ruta entre Benillup i Benimarfull uneix els dos pobles més menuts de la Vall de Travadell per camins entre bancals, mentre que els barrancs de la Font Vella i del Sofre conviden a explorar el paisatge agrícola i muntanyós que envolta el poble, junt amb Millena, l’altre vèrtex de la vall.

Als brocals dels pous, dins dels alcavons i rodant les basses del terme creix la frenzilla —la falzia de pou—, una falguereta menuda que només s’agafa on hi ha humitat constant: una bona pista, per a qui camina amb els ulls oberts, de per on passa l’aigua amagada de Benillup.

La flor de Corpus

A Benillup, la flor groga i seca de la Helichrysum stoechas que creix pels marges es coneix precisament com a flor de Corpus, i té una raó ben concreta: el gran etnobotànic Joan Pellicer va arreplegar al poble el record d’una tradició que unia el camp i la festa major religiosa. Els xiquets omplien cistelletes d’esta floreta i, el dia de Corpus, la llançaven a grapats des dels balcons per on passava la processó.

La flor de Corpus es cria en els marges. La feien els xiquets i omplien les cistelletes, i en la processó, des de dalt del balcó, quan passava el pal·li, la tiraven a grapats.

Al veí poble de Millena, la mateixa festa es preparava eixint a fer botja per a enramar els carrers: costums bessons de dos pobles menuts que compartien vall, camins i calendari.

Curiositats de Benillup

De la mateixa font ix una escena d’escola que qualsevol reconeixerà. Els xiquets de Benillup collien cireretes de pastor —els fruits rojos de l’espinal—, s’omplien les butxaques i, amb un canudet de canya, es dedicaven a una altra cosa:

En un canudet, tuf, eixia pel forat el pinyol; i en l’escola tiraven, i el mestre els castigava.

El mateix joc es feia a Benilloba, a l’Orxa i a Murla, senyal que la cerbatana de canya era patrimoni comú de la xicalla de Diània. I encara un remei domèstic ben enginyós: a Benillup collien la flor de la pastanaga borda per a penjar-la al corral, perquè s’hi enganxaren les mosques.

Una nota de remeieria de camp: la santaura —nom que a Benillup donaven a la centàuria— tenia al poble una reputació ben clara: «La santaura dóna molta gana de menjar.»

La cuina de Benillup

Entre els plats de casa que Pellicer va anotar al poble hi ha un espencat ben propi: de bajoca i tomaca torrades, amb bacallà o tonyina, alls tallats a llesques i un raig d’oli cru. Ací, a més, al pebre coent li diuen vitet abans que visolet.

Un dels ingredients de temporada eren els cüols —els espigons tendres de l’all—, i al poble sabien exactament com s’havien de collir per a no malbaratar la collita:

Els cüols per a fregir-los i fer tortilla. Abans quan plantaven una taula d’alls, diem, anem a collir els cüols. I els havíem d’estirar sense aleñar per a qué no es trencaren i es quedara dins del canut la canya, i després no servia per a trenar les cabeces dels alls.

«Sense aleñar»: sense respirar, amb aquell pols d’orfebre que cal per a no trencar la canya interior i deixar l’all vàlid per a trençar-lo.

Festes a Benillup

Les festes patronals, en honor a Sant Llorenç i Santa Àgueda, es remunten a començaments del segle XVIII, i encara conserven balls populars com la dansà, fidel a antigues tradicions musicals i coreogràfiques.