Llutxent, el poble de la Vall d’Albaida on Jaume I va perdre una batalla

Llutxent és un municipi de la Vall d’Albaida amb un patrimoni divers: un castell-palau gòtic, un monestir bastit arran d’un miracle eucarístic de 1239, una de les fortificacions almohades més ben conservades del País Valencià i un episodi bèl·lic de 1276 que marcà per sempre la seua història. A més, és un poble de senderisme, amb l’alzinar del Surar com a joia natural.

El castell de Xiu i el Barranquet de la Sang

Al terme es conserva el castell de Xiu (o Xió), una fortalesa almohade del segle XII, una de les millors mostres de fortificació islàmica que es conserven al territori valencià, amb planta triangular, aljub propi i doble muralla. Des d’allí es dominava un ampli territori entre el Benicadell i el port de Xàtiva. En 1276, en plena segona revolta mudèjar comandada per Al-Azraq, els sarraïns prengueren el castell de Xiu, i el juny d’eixe mateix any les tropes cristianes de Jaume I -uns 500 cavallers i 3.000 infants- foren derrotades a Llutxent pels revoltats, exasperats per la mort del seu cabdill. El poble fou arrasat després de la revolta, un episodi que forma part de l’arrel històrica de les festes de Moros i Cristians que encara hui se celebren a tantes poblacions valencianes. La memòria d’aquell dia està escrita al mapa: el lloc de la batalla es diu, des d’aleshores, el Barranquet de la Sang, i hui hi ha un xicotet jardí a l’eixida del poble, camí de Pinet, que el recorda.

El Miracle dels Corporals, l’origen del monestir

Trenta-set anys abans d’eixa derrota, el mateix castell de Xiu havia sigut escenari d’un altre episodi que marcaria per sempre Llutxent. El 23 de febrer de 1239, un exèrcit de cavallers cristians assetjava la fortalesa per alliberar un dels seus, Pere d’Alcalà, nebot del gran mestre de l’Orde del Temple. En un contraatac musulmà, el mossén Mateu Martínez, que acabava de consagrar unes hòsties per a l’eucaristia, va haver d’amagar-les dins d’uns corporals (els draps litúrgics de l’altar). Acabada la batalla, quan el prevere hi tornà a per elles, les trobà amarades de sang. El fet, conegut com el Miracle dels Corporals, va fer de Llutxent lloc de pelegrinatge i motivà, al segle XV, la fundació pels dominics del monestir del Corpus Christi, hui un dels conjunts monàstics més importants de la Vall d’Albaida.

El castell-palau i l’ermita de la Consolació

El castell-palau de Llutxent, d’origen gòtic (segle XIV), ha estat restaurat i és hui un dels referents patrimonials del poble, junt amb l’església parroquial de l’Assumpció, del segle XIX. A poca distància, l’ermita de la Mare de Déu de la Consolació (segle XVIII) guarda als seus murs un cicle de rajoles de Manises que narren, precisament, el Miracle dels Corporals. Als seus peus vetla un lledoner venerable que Joan Pellicer va incloure entre els arbres més estimats del territori diànic:

El sumptuós lledoner de l’encisadora ermita de la Consolació de Llutxent, aqueix petit i polit poema amb versos d’austera calç i rims de rutilants manisetes.

Pellicer documenta un altre exemplar venerable al mateix poble, el garrofer de l’església de Sant Domènec, i arreplega entre els seus informants llutxentins un herbolari, Juanito Valencieta, i un versador nat el 1921, Remigio Català García, «cavador i versador», senyal que la paraula dita i cantada -com el cant d’albaes que encara ressona en les festes valencianes- ha tingut sempre bon caliu en este poble.

Les festes: els Moros i Cristians del Crist del Conhort

A diferència de la majoria de pobles del voltant, Llutxent no fa la festa gran a l’estiu: els Moros i Cristians se celebren a la primavera, cap al final d’abril, sota l’advocació del Crist del Conhort, i els organitza la Germandat de Moros i Cristians, que agrupa totes les filaes del poble. L’entrada de Moros i Cristians és l’acte més esperat del calendari local. De la festa vella, Pellicer en va arreplegar un detall que s’ha perdut: «la murta s’ha gastat sempre per a enllocar els carrers i les portes de les festeres, però hui enramen la mata» —el mateix costum que es feia a Llocnou de Sant Jeroni i a Castellonet de la Conquesta.

El Surar, l’alzinar surer més meridional del País Valencià

L’àrea natural municipal del Surar és un alzinar surer amb rutes botàniques, un paisatge poc habitual a les comarques centrals valencianes: es tracta, de fet, del bosc de sureres més meridional del País Valencià. Llutxent el comparteix amb el veí Pinet —la basseta del Surar ja és terme pinetà— a través d’una ruta temàtica pròpia. La serra que separa Llutxent de Quatretonda i de Terrateig completa un espai forestal continu, ideal per a qui vulga combinar diverses etapes de senderisme en un mateix cap de setmana.

El PR-CV 434: el Surar, la barraca de pedra seca i el Puig Agut

El sender gran del terme és el PR-CV 434, un circular de 18,4 km amb 533 metres de desnivell acumulat i vora sis hores de marxa, que ix i torna al mateix poble i que enllaça amb el GR-236, la Ruta dels Monestirs. Puja pel camí de la Serra, creua el riu de Pinet, remunta la Catalana i arriba al Puig Agut, punt geodèsic de més de 500 metres: des de dalt, i si bufa el ponent, es veuen l’Alt de la Lletrera, el Montdúver, el Montgó i fins i tot l’illa d’Eivissa, el pic de la Safor i la Cuta, la Serrella i l’Aitana, el Benicadell i el Montcabrer. Al Puig Agut hi ha també, catalogat per Pellicer, un olivar amb el seu piló emblanquinat. La baixada es fa per la costa del Surar. El sender té sis variants senyalitzades i diversos desviaments: un porta al castell de Xiu; un altre, al Rafal, un poblat morisc abandonat amb quatre casetes en peu, un forn morú, oliveres centenàries i una fonteta amb abeurador per als ramats.

Un terme escrit en pedra seca

Qui camine per la serra de Llutxent ha de mirar avall tant com amunt. Al terme s’han localitzat una cinquantena de forns de calç i una trentena llarga de corrals de ramaderia, i sobretot un rosari de barraques de pedra seca que ací tenen nom i cognom: la de Mingo Viola, camuflada per un garrofer; la de Pepe Codi; la de Camilo el Xurro, on caben dues persones justes; la de Saoro l’Alcaldot; i la de Toni l’Andalús, que els mateixos veïns anomenen «la capella Sixtina de les nostres barraques de pedra». Els marges que aguanten els bancals d’oliveres es van fer en temps de fam per pura necessitat de subsistir, i van acabar sent un ofici d’exportació: moltes famílies del poble van trobar faena fent marges de pedra seca a la Marina, a Xàbia i a Benissa. Hi ha fins i tot un forn que du el nom de la festa: el forn de calç del Moro, batejat així perquè un any el van coure expressament per a poder fer els Moros i Cristians.

Curiositats: orxanes, fafarenques i un mussol

Llutxent té noms propis per a les olives: a la varietat gallinera li diuen orxanes, i a l’alfafarenca, fafarenca. Pellicer hi va anotar també una observació de llaurador que val per tota una estampa —«el mussol cria en els garrofers»— i un record d’escola que ara faria gràcia a qualsevol: «quan érem xiquets i anàvem a escola, ho gastàvem per a ficar-ho dins dels llibres com a senyal», deien de la falzia de pou, aquella falguereta de les parets humides que servia de punt de llibre. I encara una escena de fira: «els de Benigànim venien a fer botges blanques per a fer raspalls, per a dur-los a la Fira de Xàtiva i vendre’ls per a agranar l’arròs al sequer».

De la mateixa saviesa de muntanya ve un remei que a Llutxent es feia amb el card panical —el card corredor dels bancals secs—: «si et picava l’alacrà, picaves l’arrel del panical i t’ho posaves damunt». Pellicer el va replegar, amb variants, a mitja dotzena de pobles veïns, senyal que el panical era la farmaciola de camp contra el verí d’alacrans i vespes.

Contes, nits de Jaume I i un poble que es mostra

Llutxent és, des de fa anys, bressol d’iniciatives culturals comarcals: ací va nàixer el cicle de narració oral Contes a la fresca, que ha arribat a reunir més de vint pobles de la Vall d’Albaida i la Safor, i el municipi participa també en les Nits de Jaume I, unes rutes teatralitzades nocturnes que recorren Albaida, Bocairent, Llutxent i Ontinyent. El vídeo promocional «Llutxent, pedra a pedra, sensacions per descobrir» repassa este patrimoni cultural, gastronòmic i natural. Els dos monestirs de la ruta, el del Corpus Christi de Llutxent i el de la Valldigna a Simat de la Valldigna, estan units precisament pel GR-236 que passa per la porta del poble.

Més informació turística, a l’Oficina de Turisme de l’Ajuntament de Llutxent.