Bea Miralles, natural de Cocentaina (El Comtat), viatjà a Holanda 9 mesos enrere. Ho feu per emprendre els seus estudis en Disseny i Moda a l‘Amsterdam Fashion Institute (AMFI), una de les escoles més prestigioses de la ciutat d’Amsterdam en aquest àmbit.

Nom: Bea
Cognoms: Miralles Jover
Edat: 18 anys
Poble i Comarca: Cocentaina, El Comtat
Lloc de residència actual: Amsterdam, Holanda
Estudis: Disseny i Moda
Temps vivint fora: 9 mesos

P: Quines raons et fan traslladar-te a Holanda i quant de temps portes allà? Anares amb intenció de tornar? Fou una decisió molt complicada?
R: En primer lloc he de dir que des que tinc memòria m’ha fascinat sentir alguns dels meus familiars contar històries dels llocs on havien estat, on havien anat a treballar, i tots aquells noms exòtics que s’hi trobaven de camí. Quan eres xiqueta tot ho trobes fet, i sempre m’imaginava treballant en una gran ciutat.
Però allò que deveres m’ha dut fins ací és la incertesa, per molt contradictori que sone. Va ser allà cap a 3r d’ESO quan vaig triar que en 4t volia especialitzar-me en arts, quan el món adult em va pegar una galtada, i les preocupacions de: «en què treballaràs de major?» «Com vas a guanyar-te la vida?» «Estàs segura que vols fer alguna cosa així amb totes les possibilitats que s’ofereixen?»
En aquest punt va ser quan em vaig haver de replantejar els meus desitjos, el que m’agradava d’allò que feia, i el que volia canviar. I sí, vaig continuar per la rama artística fins a Batxillerat.
Però va ser farà any i mig quan el meu somni de viure experiències completament noves va tornar a la meua ment: volia fer disseny de moda, i volia experimentar com era ser independent, i viure aquell ideal que es veu en les ‘pelis’ d’anar-se’n lluny.
Va ser Google qui em va donar la resposta al buscar els millors destinataris amb bones escoles de disseny.

P: Què hi ha del component del coratge a l’hora de decidir emigrar? Et fou fàcil integrar-te al nou destí?
R: Tot semblava fàcil al principi, en teoria era enviar un parell de documents i ja em dirien si estava acceptada en l’escola. Però no, els papers van estar seguits de diplomes, traduccions, títols d’anglès, un projecte i una entrevista. Després d’uns mesos d’espera, en juliol, la realitat es va fer present. Vaig començar a sentir nostàlgia, por, més incertesa, però molta curiositat, ganes, alegria i moltíssim suport per part dels més benvolguts. Això va ser essencial.
Els començaments mai són fàcils, almenys no per a mi, però no van ser terribles. A l’estudiar a una escola internacional tots els alumnes de primer any es sentien com jo, a soles, amb ganes de descobrir què se’ns venia damunt, conèixer gent, explorar la nova ciutat que anava a convertir-se en la nostra casa… A banda, estava l’enyorança, les tasques d’adult que mai havia fet abans i que eren un verdader «mal de cap», l’absoluta i total independència, i el no poder anar en qualsevol segon a la mare a preguntar-li un dubte estúpid, o probablement no tan estúpid. Aquest últim encara el tinc present.

P. A banda de la família i els amics i amigues, què és allò que trobes més a faltar del poble?
R: El poble és meravellós en sí mateix, no hi ha vegada que haja tornat i no m’haja sentit com a casa. Simplement arribar i veure els carrers on conec cada detall em fa feliç. M’agrada tornar i sentir la seguretat del poble, i saber que cada vegada que vulga, estarà ahí i no es menejarà, sempre hi puc tornar al lloc on vaig créixer.
El que també m’agrada molt de Cocentaina és poder arribar a qualsevol lloc caminant, en 15 minuts pots estar pràcticament a qualsevol lloc. Ací a Amsterdam he d’eixir de casa entre 20-30 minuts abans de l’hora en que he quedat, i de segur que arribe amb la gota de suor al front per el trajecte en bici.

«Sentir el soroll de l’aigua, la gespa i els pardals em recorda a la naturalesa de les nostres muntanyes i em brinda tranquil·litat»

P: Com és un dia de la teua vida quotidiana en Amsterdam?
R: La meua vida en Amsterdam és molt diversa, la veritat. Normalment no tinc classe tots els dies a la mateixa hora, però diguem-ne que comence a les 8.30h. Els dies que he d’anar a eixa hora m’alce a les 7h, passe per una dutxa ràpida i a les 8h ja em veig saltant damunt la bicicleta i carregada de «trastos» de totes les classes, ja siguen mini maniquins, llibretes d’A3, utensilis de cosir, dibuix o fotografia. Els dies a AMFI (l’escola on estudie) són intensos, t’omplin el cap de llistes mentals de coses que fer a casa, exposicions, tendes i museus que investigar… Però ara que fa bon temps no hi ha res com els ràpids patis al jardí on algun raig de sol es deixa veure, i encara és millor el passeig tranquil de tornada a casa amb bici. Si no plou solc tornar a casa travessant Vondelpark i després Rembrandpark. Sentir el soroll de l’aigua, la gespa i els pardals em recorda a la naturalesa de les nostres muntanyes i em brinda tranquil·litat.
Un poc d’esport al gimnàs o a l’aire lliure també m’ha ajudat a relaxar-me i desconnectar un poc de l’estrès fins ara. Ací és quasi impossible no practicar cap esport. Hi ha clubs de qualsevol tipus, gent al carrer patinant, corrent, en bici, fent ioga o pilates al parc… És un estil de vida que contagia.

P: T’adaptes al 100% a l’estil de vida holandès, o hi han certes coses que mai canvien siga quin siga el lloc on vius?
R: Cal dir que, possiblement, aquesta ciutat no és la més tradicional holandesa, però si, els meus hàbits han canviat un poc: res de sopar a les 5h o les 6h, a això em negue, encara que a les 8:30h puc assegurar que ja ho he fet.
El canvi més destacable pot ser és que estic damunt de la bici almenys una hora al dia, ja que és imprescindible per a anar a classes, fer la compra, per a estalviar-se els taxis a l’eixir de festa… És una cosa que mai haguera imaginat que necessitaria tant, i és que no pots viure ací sense ella.

«Em passe almenys una hora al dia damunt de la bici: és imprescindible per a anar a classes, fer la compra, per a estalviar-se els taxis…»

P: Quant a festes i celebracions, què hi trobem?
R: Amsterdam és molt coneguda per la seua festa, tots en sabem del seu consum de Marihuana entre d’altres. Encara que el que més m’encisa a mi és la diversitat d’activitats, gent i ambients. En tant que el dijous per la nit arriba, pots passar per bars de jazz, exposicions especials, mercats, festivals de menjar, festes gay, clubs gratis, discoteques tecno, house.. tot el que vulgues fins arribar el dilluns, i no haver repetit cap activitat. L’alt nivell turístic fa que tots aquests esdeveniments s’omplin, no tant sols «d’Amsterdamers», també de turistes curiosos, i tot és de lo més divertit i variat.
A banda tenen les seues pròpies festes patriòtiques, com el Koningsdag, o més bé, el «Dia del Rei». Una festa en que tots els ciutadans ixen al carrer vestits del color més significatiu i estrident, el taronja. Els carrers s’omplin de mercats ambulants sense taxes, en què tu mateix pots vendre el que vulgues que tingues vell o no necessites. Gent bevent, música i molta festa. Alquilar un vaixell per anar a través dels canals també és molt típic. Enguany hem tingut sort, va fer un dia genial, i sense saber com, ens van deixar entrar en un dels vaixells que hi havia navegant.

P: Què és allò que més t’agrada d’aquesta ciutat, el més característic?
R: El que més m’agrada com ja he dit abans és la diversitat. Hi ha tot tipus de gent, tot tipus de cultures amb tot tipus d’estil, i això mai és un problema. Els grups de gent sempre estan barrejats, i personalment trobe molt interessant saber detalls d’altres cultures, comparar història i tradicions, sempre acaba sent molt divertit veure que hi ha més coses similars de les que pensem, i descobrir que coses que pensem que són normals, són realment úniques d’on venim.

P: Quines són les principals diferències entre el caràcter de la gent d’allí i la de les nostres comarques? Eres l’única valenciana, o coneixes a més gent del nostre territori?
R: Si parlem d’holandesos en general, hi ha que desmentir un estereotip: no són per a res gent tancada o seria. Són la gent més directa i honesta que he conegut, i normalment el to de veu que utilitzen és prou alt, així que no trobe que els espanyols siguem tan escandalosos.
La veritat és que espanyols n’he conegut a molts, més dels que imaginava, però dels voltants sols a un xic que ja va estudiar medicina a Londres i ara està fent el màster ací a Amsterdam.

«Cal desmentir un estereotip: els holandesos no són gent tancada o seria. Són la gent més directa i honesta que he conegut i, normalment, el to de veu que utilitzen és prou alt»

P: Els valencians sovint concebem Amsterdam com a una ciutat freda i humida, on les bicicletes potser resulten imprescindibles per tal de “menejar-se” per qualsevol lloc… Com a resident, com definiries la ciutat?
R: La concebem freda i humida, i és que realment ho és. Recorde alguns moments durant novembre i desembre que em preguntava si podria aconseguir sobreviure aquests hiverns almenys 3 anys més, i els meus amics, que son de terres més properes, simplement es reien de mi.
Les bicicletes, com he dit abans, són imprescindibles, però eixir del llit a les 7h per a posar-me guants, una bufanda fins a més amunt del cap i pedalejar… se m’ha fet molt costera amunt, però la veritat és que la ciutat està dissenyada per a això, i és seriosament el transport més fàcil i econòmic.

P: Estudies disseny de moda a l’Amsterdam Fashion Institute, com aconseguires la teua plaça?
R: No va ser gens fàcil, però no m’arrepentisc res d’haver-ho intentat.
Primer, em vaig haver d’informar del tipus de nivell al què equivalien els estudis, quin era el nivell d’estudis previs que ells acceptaven, i quins eren els seus requisits especials. No va haver cap problema amb batxillerat, però clar està que si anava a estudiar en anglès, havia de tenir un nivell mínim aconseguit. Per a aquest últim si que vaig tenir que estudiar més, i desplaçar-me a l’estranger un parell de setmanes per a preparar-me per a l’examen i l’entrevista que havia de fer amb la pròpia escola.
A més, en febrer de l’any passat, vaig haver de vindre a presentar un projecte per al qual em van donar dues setmanes de preparació, i la mencionada entrevista. No va ser fàcil combinar-ho amb segon de Batxillerat, he d’agrair que vaig tindre professors molt considerats i em van ajudar en el que van poder.

P: Tens intenció de treballar a Holanda, o et traslladaràs de nou al territori després d’acabar els estudis?
R: És una pregunta que moltes vegades em faig a mi mateixa, però encara no en sé la resposta, així que de moment vaig a deixar que el temps passe, i a veure com evoluciona tot. Encara que en el fons sé que tornaré a viure prop de casa, més prompte o més tard.

CONNEXIÓ AMB LA TERRA

P: Visites Cocentaina amb freqüència?
R: En un principi, pensava que anava tornar sols dues vegades per any, però n’he tornat 4 per 5-6 dies cada vegada: hi ha molts vols directes i ens donen alguns dies entre projecte i projecte per a descansar, així que intente arreglar-m’ho per anar.

P: Com t’assabentes d’allò que passa al poble o als voltants de la zona?
R: Principalment família i amics a través de mitjans com Whatsapp o Skype. Quan he de llegir articles o notícies, seguisc algunes pàgines de Facebook i diaris, així que vaig llegint articles de tant en tant.

«És trist veure que els espanyols som qui més patim a l’hora de comunicar-nos: anem a l’estranger per a aprendre la llengua desesperadament, no per voluntat pròpia»

P: Quines són les teues impressions de la situació ací?
R: Des de dins veia la situació difícil, per dir-ho així, però ara encara la veig més ridícula en quant a tota la corrupció, i totes les accions baix taula que el país fa. Encara que hi ha alguns aspectes als que no estem tant malament com pensem, i que deuríem valorar més.
Amb el que sí n’estic ben en desacord és amb la manca d’iniciativa per a estudiar anglès. És cert el que Paula feia referència en la seua entrevista, és trist veure que els espanyols som els qui més patim a l’hora de comunicar-nos, i que tenim que anar a l’estranger perquè necessitem aprendre la llengua desesperadament, no per voluntat pròpia.

P: T’has plantejat tornar a instal•lar-te a Cocentaina?
R; La veritat és que si. Sé que no en els pròxims anys, i possiblement no durant els anys als que jo estiga treballant, ja que un lloc de treball de disseny de moda a Cocentaina és pràcticament impossible, però a llarg plaç crec que sí que tornaré a la «meua terreta».