El Caro del Mondúver

Al voltant del Mondúver, la muntanya que vigila la Safor, la gent de sempre parla del Caro: un ésser mig home i mig ocell, amb el cap d’home barbut i el cos d’un duc o d’un mussol, d’ales molt llargues. Ix de nit, vola per les costeres i xiula com xiulen els pastors quan arrepleguen el ramat. Qui ha tingut l’orella fina diu que l’ha sentit comptar: «Ja en tinc una, ja en tinc dos, ja en tinc tres…».

Abans de ser això, el Caro era un pastor de cabres. Vivia en una cova als vessants del Mondúver i cada dia abeurava el ramat a la Font de l’Ull, al terme de Xeraco, on encara hi ha la cova del Caro, la que diuen que era sa casa.

Un dia li va arribar un pelegrí misteriós que li va demanar, per caritat, un plat a taula. El pastor no volia sacrificar cap dels seus cabrits, així que va matar un gat, el va guisar i li’l va posar davant sense dir-li res. Però el pelegrí sabia molt bé què hi havia al plat: va fer reviure l’animal, que va botar del plat i va fugir corrent.

I aleshores, enfadat per l’engany, el pelegrí va maleir el pastor: «Caro eres i Caro seràs, el teu ramat mai no el trobaràs». Des d’aquella nit, el pastor vola convertit en un ocell espantós, buscant per les muntanyes unes cabres que ja no són enlloc.

La mateixa història, amb el plat de gat i la maledicció, es contava a molts altres pobles: a Bolulla, on el pastor es va convertir en gamarús, a Altea, a Benimantell, a Penàguila o a Sella. Però on el Caro té casa, font i cova és al Mondúver. L’escriptor Víctor G. Labrado la va contar a les seues «Llegendes valencianes», i en el vídeo de Diània TV ens la conta ell mateix.