A Castalla, l’últim dia d’agost, el mes se’n va i les festes arriben en forma de música i diversió. El 31, l’Olleta, és l’emocionant i esperat inici de quatre dies intensos, plens d’actes i de germanor. La nit serveix d’escenari perfecte per deixar anar l’alegria que desperten en tot el poble les seues Festes Majors. Sopars i desfilades que escampen sentiments i emocions pels carrers i preparen l’ambient de gran celebració que esclatarà amb els trons de la mascletà de l’Arranc, amb la Plaça Major plena de gent en el calorós migdia de l’1 de setembre.

La desfilada de l’Entrada de 2013 va oferir diversitat i elegància, emmarcada per la massiva assistència de públic, que va aprofitar la vesprada de diumenge per traslladar-se al nostre poble i participar de l’esclat de la festa. El bon oratge va trencar les expectatives de pluja dels dies previs i el sol lluïa ben alt, il·luminant carrers, places i façanes engalanades per a l’ocasió. Tot i la minva en el nombre de festers, hem de destacar que no va ser significativa respecte a l’any anterior i els festers i festeres han eixit a carrer per oblidar els maldecaps de tot l’any. L’essència de la festa és, com no, trencar la rutina.

Les capitanies de les set comparses van omplir Castalla de sumptuositat i color; els espectaculars boatos van apropar al nostre poble elements de temps passats i llocs exòtics, donant pas a les comparses que van fer la seua Entrada de manera compacta i vistosa, fins i tot ràpida per a alguns. Feia anys que l’última comparsa no eixia de dia i feia temps que no sopàvem amb tranquil·litat abans de la processó de la nit. Com a nota, assenyalar que la cort d’honor va fer l’Entrada a peu, acompanyada d’una banda de música, trencant així la tradició de desfilar amb carrossa.

Després de l’Entrada, els actes se succeeixen sense descans, amb una característica comuna: la gran participació de festers, des de primera hora del matí fins l’última de la nit. La Baixada de la Mare de Déu, la nit del dia 1, és una prova de la vigència de les tradicions més antigues del poble i de com, eixes tradicions, es mantenen ben vives de generació en generació. Capitans, àngels de la rodella, tiradors, comparsistes i música, que omplin el centre històric de Castalla i desfilen entre trons d’arcabús i al so de valsos per acompanyar a la Verge en la seua baixada al poble. És necessari destacar la gran participació de tiradors en totes les comparses, tot i el preu de la pólvora i el continus entrebancs legals per portar a terme aquesta tasca tan important i significativa en els Moros i Cristians.

El Primer Dia de Trons comença quan encara alguns no han arribat a casa, les revetlles de Maseros i Pirates, més els diversos “xiringuitos” fan que els festers allarguen i aprofiten al màxim la nit. La Diana obri a les 8h. un dia marcat pels simulacres de batalla amb l’Alardo, la Guerrilla i l’Ambaixada del Moro que guanyarà l’assalt al castell cristià. El resultat d’aquest enfrontament es reflecteix en la Processó del Passeig, on les comparses del bàndol moro desfilaran victorioses en primer lloc, obrint la desfilada de la Patrona pels carrers del poble.

«A més, a l’ermita no hi havia res a veure: llavors la Mare de Déu era a la parròquia, des d’on s’havia d’iniciar, en fer-se fosc, la processó del Passeig, que la duia, fent una volta de «dret tradicional» per molts carrers i places i placetes, i la tornava pel carrer Major a l’església. L’endemà era La Pujada, la darrera processó, que la tornava de bell nou a la seua residència o estada habitual durant l’any, o siga, l’ermitori alt, serrà i sadollat de vent i de llum».

Enric Valor, Sense la Terra Promesa

El dia 3 de setembre, és, teòricament, el més descansat per als festers i festeres. Teòricament, clar. De matí, Diana i Desfilada Infantil, horari relaxat per als comparsistes que aprofiten aquesta tranquil·litat per gaudir dels moments entre amics a les comparses, allarguen els dinars de formes ben variades i preparen el cos per a la desfilada de l’Ofrena. Des de les set de la vesprada, l’avinguda central del poble s’ompli de festers, festeres i flors, en un acte que, amb el pas del temps, ha guanyat en importància i vistositat i és un reclam per a visitants de la Foia i d’altres indrets. Cau la nit i el relluir dels vestits i dels metalls atorga un toc especial a aquesta desfilada festera, emocionant i emotiva, especialment en el reconeixement que les comparses fan a les capitanies en la seua arribada a l’església.

De les profunditats ascendiren uns feridors xim-xims dels platerets de la música, com si els pujàs un àngel jocund i invisible. Tot d’una, bramaren de bell nou els retrons de les arcabussades. Les campanes, després de l’eixida, havien emmudit per complet.
– No se com no els esclaten les orelles! «.

Enric Valor, Sense la Terra Promesa

El Segon Dia de Trons desperta amb una especial barreja d’alegria i cansament, que veurem combinat en el rostre de la majoria de festers. Entre trons i música, el matí ens porta al singular acte de La Volta de Capitans, compromís públic i festiu de continuïtat dels Moros i Cristians. Una volta a l’Ajuntament que serveix de presentació de les noves capitanies i d’inici d’un somni per als festers que agafen el càrrec. La vesprada repetirà l’enfrontament entre bàndols i l’Ambaixada del Cristià, farà possible la reconquesta el castell, perdut dos dies abans. La Processó de la Pujada, solemne acompanyament a la Mare de Déu de la Soledat al seu santuari, serveix de significatiu final d’unes festes marcades pel bon ambient i el bon oratge.

Sonsoles Luna