Odie l’orgull de qui es creu un patriota quan per covardia empareda els seus llavis
callant la memòria de víctimes sota els seus peus.

Odie el país que tortura animals convertint el dolor en “cultura”,
que banya les mans amb la sang de mirades que mai ho entendran.

Odie el feixisme que aviva les penes d’aquell immigrant que es desviu lluny de casa
i pregunta al seu déu per què el seu sofriment és constant.

Odie banderes que ens han imposat, que generen un odi envoltat amb la ràbia
per no respectar sentiments que ningú pot tocar.

Odie el civil que s’encisa amb els gols, que idolatra persones sense conviccions
que tributen llunyans i estalvien les pressions fiscals.

Odie l’estat que agonitza poetes que amb les seues lletres clamen llibertats,
que suporten pallisses, que deixen caure empresonats.

Odie les forces que oculten els rostres, que apunten als ulls d’aquells manifestants,
que s’obliden de l’ordre i del fill que crida mans en alt.

Odie els ministres que amb cap devoció devaluen el prestigi de la dignitat
condemnant el futur del captaire fins a l’eternitat.

Odie el bisbe que en plena oració s’atreveix a sanar l’homosexualitat
presentant un cruel llibre que diu destinar a “malalts”.
Odie l’homicida que en revolució fa esclatar l’amenaça i contagia terror
fent pagar la inconsciència a persones que busquen la pau.

Odie aquell amo que es creu poderós, que esclavitza l’angoixa dels treballadors,
que cultiva fortunes mentre roba vida als menors.

Odie el mascle en funció patriarcal que colpeja la dona, ofegant-la d’amor,
que no entén que perdent el diàleg perd tota raó.

I no sé odiar però vull, perquè ja no suporte
el dolor d’aquesta humanitat.
La peculiar esperança recau
sobre el nostre mirar.

Si la virtut de l’amant s’abandona,
la nit no tindrà lluna en l’obscuritat.
La covardia és un acte prohibit
si has après a estimar.

Andreu Valor a l’Auditori de Castalla el passat 5 d’octubre interpretat «No és un adéu», dedicada al seu company Eduardo Tata Bates.

Mires i aprens a respirar de la mà del record.
Cada paraula de fragilitat, gestos escassos d’insatisfacció.

Trista inquietud, mesos que esperen l’instant de partir,
vella maleta capaç de guardar cada trosset compartit.

La nostàlgia, puc venjar-la si has encertat la decisió.
La distància dol cremant figures de pols que sagnaran.
Dies estranys de fràgil llum.

Mut el debat! No sé crear la ficció del comiat;
una abraçada immortal, un amic per recompensa.

Dol assumir que la il•lusió va en camins separats.
Per gran el mur que ens va unir; no acabaràs de marxar.

Has fet sentir llàgrimes vives que parlen callant,
notes que escorxen els cors dels amants,
cordes que ofeguen les penes.

Incinerant la creació que motiva el cantant,
deixes les cendres al vent d’un atzar que sap
que la certesa és que hem salvat nostre destí al arriscar.

No és un adéu! La plenitud serà constant.
Crear fa etern cada record, ni el temps ens podrà separar.

Hem fet camins de pas per oferir mons de gratitud,
com la sort d’una oportunitat per conèixer-nos tu i jo.

Recorda que aquesta veu sap recordar!