Fa unes setmanes Àpunt mèdia es va fer ressò d’un estudi realitzat per investigadores de la Universitat Complutense de Madrid i l’Institut Nacional d’Investigació Agrària (INIA) sobre els possibles depredadors dels vectors de la Xylella fastidiosa[1]. La notícia en qüestió afirmava que les investigadores havien trobat depredadors potencials de l’insecte vector del bacteri Xylella fastidiosa i donava peu a suposar que això significava acabar amb aquesta plaga. Sens dubte estem davant d’una bona notícia, però vol dir açò que el camp valencià tindrà un mal de cap menys?

Anem a pams. Què és Xylella fastidiosa? La X. fastidiosa és un bacteri fitopatògen d’origen americà classificat dins de la classe del Gramproteobacteris (açò vol dir, entre altres coses, que es tenyeix de roig en la tinció de Gram, un mètode per diferenciar bacteris, i que té una estructura determinada de paret cel·lular). És un bacteri que colonitza els vasos conductors, concretament el xilema, de nombrosos arbres (ametlers, oliveres, cítrics, baladres, vinya…). A la primera imatge s’observa un baladre (Nerium oleander) infectat per la Xylella fastidiosa. El creixement d’aquestes colònies tapona el xilema (vas conductor i líquid que conté) i n’impedeix el pas d’aigua i nutrients, provocant la mort d’aquella zona de l’arbre. La necrosi localitzada que es mostra amb diferents tipus de malalties segons l’espècie d’arbre que estiga sent afectada: clorosi als cítrics, malaltia de Pierce a la vinya, “phony peach” a la bresquillera… Totes elles tenen en comú que condueixen a la mort de l’arbre afectat.

Si la Xylella fastidiosa viu en el xilema dels arbres, com passa d’un arbre a l’altre? Ací entren en acció els vectors. En termes biològics, un vector és un organisme que és capaç de transmetre un paràsit d’un hoste a altre sense que ell es veja afectat. Així doncs, la X. fastidosa necessita d’un vector que puga ingerir xilema d’un arbre i posar-lo en contacte amb el xilema d’altre arbre.

Hi ha molts insectes xilòfags que podrien fer aquesta funció, però en Europa només s’ha descrit el Philaenus spumarius (Fotografia 2) com a vector d’aquest bacteri. Es tracta d’un insecte de l’ordre dels hemípters cicadomorfs (O. Hemiptera, InfraO. Cicadomorpha). Un cosí la xitxarra que tant coneixem pel seu cant a dies calorosos de l’estiu diànic, anomenada Cicada orni.

Al P. spumarius se’l coneix vulgarment com la xitxarra escumadora perquè la nimfa, forma juvenil, segrega una escuma durant els mesos de març, abril i el començament de maig per protegir-se de la sequedat i la temperatura, assegurant-se així el seu desenvolupament òptim fins a l’adult. La nimfa sol créixer sobre plantes herbàcies i arbustos xicotets. Els adults emergeixen al final de la primavera / començament de l’estiu i s’alimenten del xilema dels arbres que ens ocupen.

Al P. spumarius se’l coneix vulgarment com la xitxarra escumadora perquè la nimfa, forma juvenil, segrega una escuma durant els mesos de març, abril i el començament de maig per protegir-se de la sequedat i la temperatura, assegurant-se així el seu desenvolupament òptim fins a l’adult. La nimfa sol créixer sobre plantes herbàcies i arbustos xicotets. Els adults emergeixen al final de la primavera / començament de l’estiu i s’alimenten del xilema dels arbres que ens ocupen.

Si un adult de P. spumarius ingereix certa quantitat de xilema d’un arbre parasitat per la Xylella fastidiosa, ingerirà el xilema de l’arbre amb el bacteri. De manera que quan l’hemípter es pose sobre altre arbre per alimentar-se, li’l podrà transmetre. Els insectes xilòfags perforen l’escorça dels arbres per poder arribar als vasos conductors i alimentar-se, per tant poden posar en contacte el paràsit amb el xilema. D’aquesta manera la plaga de la Xylella infectarà un nou arbre.

Tornem a l’estudi. L’estudi de la Computense planteja el repte d’atacar el vector per impedir la propagació del bacteri [2]. El protocol de la Unió Europea i del Ministeri d’Agricultura, a més d’arrancar la cobertura vegetal, ja té previst atacar el vector, però les investigadores, a diferència del protocol, volen impedir la propagació amb l’ajuda dels seus depredadors naturals. Que en un camp d’oliveres o d’ametlers són les aranyes.

Sabem que, malgrat que els camps de conreu són zones pobres pel que fa al seu índex de biodiversitat, els estudis realitzats sobre la diversitat d’aranyes en els olivars indiquen que el nombre d’espècies és força elevat, fins a 142 espècies diferents ens la mateixa explotació[3].

Les autores d’aquesta recerca s’han centrat en 60 aranyes (no especifica si són de la mateixa espècie o no) i s’ha vist que el 6,34% d’aquestes tenien restes de P. spumarius. Se’ns dubte el percentatge és baix, però és rellevant.

En un camp de cultiu, les aranyes les podem trobar a tres llocs: al sòl, als arbres o entre la vegetació de les ribes o marges dels bancals. Al sòl hi viuen especialment aranyes corredores, que cacen per persecució (tal com ho fa un lleó, a diferent escala, clar!). Als arbres viuen les aranyes que tenen tres tipus de mètodes de caça: les que ho fan amb teranyina de captura, les que esperen les preses camuflant-se amb les flors i les salten de fulles properes o xicotets brots sobre les seues preses. Finalment, a les ribes es troben aranyes amb tot tipus de caça; mètodes més diversificats quan més vegetació hi ha.

Dèiem abans que els adults de Philaenus spumarius apareixien en els arbres durant els mesos d’estiu. Això és cert, però incomplet. Quan hi ha un període on l’individu adult viu entre les plantes herbàcies de les ribes i s’alimenta d’elles. Convertint-los així amb una presa més fàcil per a les aranyes que quan viu als arbres. Hi ha encara un segon període de vida adulta de vida a les ribes: quan les femelles ha de realitzar les seues postes. Període en què també són força vulnerables.

Per contra, si la femella diposita els ous, aquests no seran depredats per les aranyes. Podem dir que és una etapa segura, com també ho és el període de nimfa gràcies a l’escuma les protegeix.

Aleshores, quines certeses tenim? La primera és la presència de depredadors autòctons del vector de la Xylella fastidiosa, com diu l’estudi. Cal no oblidar que tant el bacteri com el seu vector són dos organismes invasors, la qual cosa vol dir que, d’entrada, no tenen depredadors ací.

La segona és que s’obri un línia d’investigació molt potent per parar l’expansió de la Xylella, si no té un vector que la transporte no passarà d’arbre a arbre. A més a més, si disminueix el nombre d’individus vectors, no caldrà eliminar tota la cobertura vegetal per parar la propagació.

I finalment, que quan més aranyes hi haja en el camp i més diverses, més hemípters caçaran i per tant, la seua el seu nombre baixarà. Ací cal dir també que, com que les aranyes són generalistes, el nombre d’individus no depén del nombre d’individus d’una sola espècie presa, sinó que depén del nombre total.

Per acabar, una reflexió. D’una banda, les aranyes necessiten les ribes amb vegetació per poder-s’hi refugiar i per viure, per tant és molt important conservar les ribes vives si es vol mantenir una riquesa aracnològica en el camp. D’altra banda, les aranyes com animals depredadors, són molt sensibles a la bioacumulació de contaminants i de manera que el nombre d’espècies disminueix a mesura que augmenten els pesticides en el camp[4]. Tenint en compte açò, tal vegada la millor manera de lluitar contra la Xylella fastidiosa, siga apostant clarament i decidida per l’agricultura ecològica també en el secà valencià.

Josep Àngel Revert i Marrahí

Bibliografia

[1] “À Punt – Troben depredadors de l’insecte vector de la ‘Xylella fastidiosa.’” [Online]. Available: https://apuntmedia.es/va/ultimes-noticies/troben-depredadors-de-linsecte-vector-de-la-xylella-fastidiosa. [Accessed: 24-Oct-2018].

[2] E. Lantero et al., “PCR Species-Specific Primers for Molecular Gut Content Analysis to Determine the Contribution of Generalist Predators to the Biological Control of the Vector of Xylella fastidiosa,” Sustainability, vol. 10, no. 7, p. 2207, Jun. 2018.

[3] M. Cardenas and J. A. Barrientos, “Arañas del olivar andaluz (Arachnida; Araneae). Aspectos faunísticos,” Zool. baetica, no. 22, pp. 99–136, 2011.

[4] J. Barrientos, M. Villalba, L. Alvis-Dávila, and F. Garcia, “Identificación y abundancia de arañas (Araneae) en los cultivos de cítricos valencianos,” Bol. Sanid. Veg. Plagas, vol. 36, no. 0213-6910, pp. 69–85, 2010.

Si hi ha alguna aranya que tothom pot identificar aquesta és l’aranya tigre. Durant tot l’estiu i bona part de la tardor és freqüent trobar-les entre els arbustos de les nostres serres, fent unes teranyines grans i vistoses o als jardins aprofitant qualsevol objecte que sobreïsca i siga prou rígid com per aguantar el seu tensor.

Sota aquesta denominació s’hi inclouen dues aranyes diferents: l’Argiope bruennichi (l’aranya vespa) (il·lustració 1) i l’Argiope lobata (aranya tigre, també coneguda també com aranya gris, per la coloració de la part superior del l’opistosoma) (Il·lustració 2). Aquestes dues espècies comparteixen un mateix nínxol ecològic, depreden les mateixes preses i fan les seues teranyines a llocs amb característiques idèntiques. Com a espècies depredadores tenen un paper fonamental en el control de les poblacions de les seues preses.

Aquestes aranyes que identifiquem amb facilitat es corresponen només a les femelles. Els mascles en totes dues espècies són menuts i de coloració poc vistosa. En l’A. bruennichi, els mascles més grans no passen dels 4,5mm; mentre que en A. lobata poden ser un poc més grans i arribar als 6mm. A la il·lustració 3, teniu un mascle despistat d’aquesta darrera espècie. Dic despistat perquè el més habitual és trobar-los parasitant les teles de les femelles (en totes dues espècies) esperant qualsevol descuit d’aquesta per prendre-li la presa.

Preses que van des de mosques, mosquits, vespes, saltamartins… fins a escorpins, llangardaixos i, fins i tot, ocells xicotets [1]. De manera que buscaran llocs prou oberts com perquè puguen passar aquests insectes i prou pedregosos com per poder albergar a escorpins i llangardaixos. Indrets que abunden en les serres de Diània.

En aquesta competició per l’espai i l’aliment, sembla que qui guanya la partida és l’A. lobata.[2]

L’aranya vespa té una distribució més nòrdica, sent present i a bona part del nord i del centre d’Europa [3]. Mentre que l’aranya gris és freqüent en la conca mediterrània. Aquesta distribució és conseqüència de la major sensibilitat que sembla tenir l’A. lobata a les temperatures baixes.

Malgrat que l’Argiope lobata és més abundant que la A. bruennichi els mesos en què totes dues són presents, ja que és més gran i fa tele més grans, l’aranya vespa pot allargar la seva presència adulta fins ben entrat el mes de novembre

I quan desapareixen, on van? Les Argiope, en

general i les dues espècies que ens ocupen en particular, busquen espais a l’interior dels arbustos o de plantes herbàcies més frondoses i rígides per posar els seus nius amb les postes a l’interior. Els nius són com xicotetes olles, a l’interior de les quals es desenvoluparan els ous i les cries fins a la primera muda. El desenvolupament embrionari es veu frenat, quan no aturat, per la temperatura ambiental, de manera que s’asseguren que la majoria de cries puguen eclosionar al mateix temps i que siga quan la temperatura siga l’adequada per elles i per les seues preses.

Per acabar una curiositat. Us heu fixat que les teranyines de les dues espècies hi ha una o dues bandes de seda més denses i en forma de ziga-zaga? Doncs heu de saber que això és la seua signatura i cada individu la fa d’una manera lleugerament diferent. Així que entre saber quina temperatura fa, buscar la millor planta i signar la teranyina tenen una vida bastant ocupada, no trobeu?

Josep Àngel Revert i Marrahí

Bibliografia

1.  A. M. Castilla, G. X. Pons, and J. V. Escobar, “Consideraciones ecológicas y biogeográficas del género Argiope (Arachnida, Araneae) en las Islas Columbretes (Castelló de la Plana, Spain),” Bolleti la Soc. d’Historia Nat. les Balear., vol. 47, 2004.
2.   A. M. Castilla, R. García, I. Verdugo, and J. V. Escobar, “Primeros datos sobre la ecología y comportamiento de las arañas Argiope lobata y A. bruennichi de una población reciente en las Islas Columbretes.,” 2005.
3.  M. J. Roberts, Spiders of Britain & Northen Europe, 1st Editio. HarperCollins Publishers, 1995.