Si hi ha alguna aranya que tothom pot identificar aquesta és l’aranya tigre. Durant tot l’estiu i bona part de la tardor és freqüent trobar-les entre els arbustos de les nostres serres, fent unes teranyines grans i vistoses o als jardins aprofitant qualsevol objecte que sobreïsca i siga prou rígid com per aguantar el seu tensor.
Sota aquesta denominació s’hi inclouen dues aranyes diferents: l’Argiope bruennichi (l’aranya vespa) (il·lustració 1) i l’Argiope lobata (aranya tigre, també coneguda també com aranya gris, per la coloració de la part superior del l’opistosoma) (Il·lustració 2). Aquestes dues espècies comparteixen un mateix nínxol ecològic, depreden les mateixes preses i fan les seues teranyines a llocs amb característiques idèntiques. Com a espècies depredadores tenen un paper fonamental en el control de les poblacions de les seues preses.
Aquestes aranyes que identifiquem amb facilitat es corresponen només a les femelles. Els mascles en totes dues espècies són menuts i de coloració poc vistosa. En l’A. bruennichi, els mascles més grans no passen dels 4,5mm; mentre que en A. lobata poden ser un poc més grans i arribar als 6mm. A la il·lustració 3, teniu un mascle despistat d’aquesta darrera espècie. Dic despistat perquè el més habitual és trobar-los parasitant les teles de les femelles (en totes dues espècies) esperant qualsevol descuit d’aquesta per prendre-li la presa.
Preses que van des de mosques, mosquits, vespes, saltamartins… fins a escorpins, llangardaixos i, fins i tot, ocells xicotets [1]. De manera que buscaran llocs prou oberts com perquè puguen passar aquests insectes i prou pedregosos com per poder albergar a escorpins i llangardaixos. Indrets que abunden en les serres de Diània.
En aquesta competició per l’espai i l’aliment, sembla que qui guanya la partida és l’A. lobata.[2]
L’aranya vespa té una distribució més nòrdica, sent present i a bona part del nord i del centre d’Europa [3]. Mentre que l’aranya gris és freqüent en la conca mediterrània. Aquesta distribució és conseqüència de la major sensibilitat que sembla tenir l’A. lobata a les temperatures baixes.
Malgrat que l’Argiope lobata és més abundant que la A. bruennichi els mesos en què totes dues són presents, ja que és més gran i fa tele més grans, l’aranya vespa pot allargar la seva presència adulta fins ben entrat el mes de novembre
I quan desapareixen, on van? Les Argiope, en
general i les dues espècies que ens ocupen en particular, busquen espais a l’interior dels arbustos o de plantes herbàcies més frondoses i rígides per posar els seus nius amb les postes a l’interior. Els nius són com xicotetes olles, a l’interior de les quals es desenvoluparan els ous i les cries fins a la primera muda. El desenvolupament embrionari es veu frenat, quan no aturat, per la temperatura ambiental, de manera que s’asseguren que la majoria de cries puguen eclosionar al mateix temps i que siga quan la temperatura siga l’adequada per elles i per les seues preses.
Per acabar una curiositat. Us heu fixat que les teranyines de les dues espècies hi ha una o dues bandes de seda més denses i en forma de ziga-zaga? Doncs heu de saber que això és la seua signatura i cada individu la fa d’una manera lleugerament diferent. Així que entre saber quina temperatura fa, buscar la millor planta i signar la teranyina tenen una vida bastant ocupada, no trobeu?
Josep Àngel Revert i Marrahí
Bibliografia
- A. M. Castilla, G. X. Pons, and J. V. Escobar, “Consideraciones ecológicas y biogeográficas del género Argiope (Arachnida, Araneae) en las Islas Columbretes (Castelló de la Plana, Spain),” Bolleti la Soc. d’Historia Nat. les Balear., vol. 47, 2004.
- A. M. Castilla, R. García, I. Verdugo, and J. V. Escobar, “Primeros datos sobre la ecología y comportamiento de las arañas Argiope lobata y A. bruennichi de una población reciente en las Islas Columbretes.,” 2005.
- M. J. Roberts, Spiders of Britain & Northen Europe, 1st Editio. HarperCollins Publishers, 1995.
