Miquel Puig ens conta la divertida història sobre «La primera cançoneta que vingué al món«, durant la cinquena Trobada de Contacontes de Penàguila.
Jorge Cruz: «Joan Pellicer ha canviat la manera de fer l’etnobotànica, la seua obra és cabdal»
Jorge Cruz, del Museu Valencià d’Etnologia, ens conta alguns aspectes que fan de Joan Pellicer una de les figures més destacades en el camp de la botànica, l’etnologia, i fins i tot de la filologia valenciana, durant les Jornades d’Etnobotànica organitzades pel Centre Cultural Castellut.
“Tornar, rodar, viatjar per terra pròpia, conèixer el propi país. Viatjar per la comarca i els veïtnatges germans. Refer amb alè nou vells caminals i senderes”.
Qui se’n recorda d’Enric Valor? per Josep Daniel Climent
El passat 21 de juliol del 2018 el Govern valencià es va reunir a Castalla. Estic segur que aquell dia van tractar temes molt importants per al present i el futur dels valencians però també sé que perderen una magnífica oportunitat per recordar i homenatjar Enric Valor. I la millor manera hauria sigut visitant la seua casa natal, situada al carrer Major de Castalla, entre altres coses perquè és una propietat de la Generalitat.
En cas d’haver-se produït aquesta visita s’haurien trobat amb una casa totalment abandonada, on no s’han invertit ni els mínims diners per al seu manteniment des de fa anys, ni quan governava el Partit Popular ni ara que governen el PSPV i Compromís.
I tot això a pesar que des de diversos col·lectius com el Centre Cultural Castellut, l’Ateneu Cultural República de Petrer, El Teix i Centre Excursionista Amics de les Muntanyes d’Ibi, El Tempir d’Elx i Gent de Valor han reivindicat en repetides ocasions la seua rehabilitació, condicionament i creació d’una la casa-museu dedicada a l’escriptor castellut.
És més, el 22 d’agost del 2015, aquestes entitats el feien seua la Carta oberta al conseller de Cultura, a propòsit d’Enric Valor, des de l’Alt de Guisop, que reclamava el compliment de l’acord de Les Corts del novembre del 2013 que instava al Govern Valencià a la cessió a l’Ajuntament de Castalla de la casa natal d’Enric Valor, però també a agilitzar la firma d’un conveni per a articular la col·laboració de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport en el projecte de museïtzació d’aquest espai «per a la promoció d’activitats culturals de qualsevol classe per tal de difondre la vida i obra d’Enric Valor», que lamentablement, l’anterior govern no va dur a terme.
El temps, però, s’esgola apresa i la Generalitat no se’n recorda d’Enric Valor i, més enllà de les activitats dutes a terme per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el 2010 i 2011, amb motiu del desé aniversari de la seua mort i el centenari del seu naixement, poc s’ha avançat en el seu reconeixement institucional. Tant és així que ni tan sols s’han plantejat atorgar-li la Distinció de la Generalitat Valenciana al mèrit cultural, honor que hauria compartit amb Vicent Andrés i Estellés, Joan Fuster, Enric Soler i Godes, Didín Puig, Manuel Sanchis Guarner, Xavier Casp i Verger, María Consuelo Reyna, Paco Muñoz o Merxe Banyuls, que el rebé a títol pòstum. En fi, igual han preferit esperar per a donar-li en un futur l’Alta distinció de la Generalitat, com va fer la Generalitat en condecorar el polític del PP José Ramón García Antón, els toreros Vicente Barrera Simó i José Mari Manzanares o l’arquitecte Santiago Calatrava Valls.
Més enllà dels reconeixements de la Generalitat, l’Ajuntament de València, ciutat on va residir gairebé tota la seua vida, hauria de retolar amb el seu nom un carrer d’una certa dignitat, i no un mig amagat que només té tres cases i una futura biblioteca; la Diputació d’Alacant, per la seua part, hauria de recuperar i restaurar el Mas de Planisses, escenari mític de l’obra valoriana, actualment mig enderrocat i totalment abandonat.
Certament s’ha perdut molt de temps perquè en tres anys d’un govern de signe progressista no han sigut capaços d’engegar iniciatives d’envergadura en favor de la recuperació de la figura i obra d’Enric Valor.
Afortunadament, però, la Universitat d’Alacant va crear el 2016 la Càtedra Enric Valor amb la participació dels ajuntaments de Castalla i Altea, que s’hi ha nostrat molt activa des del seu naixement.
Esperem que les màximes institucions responsables, la Conselleria de Vicent Marzà, bé a través del secretari autonòmic de Cultura Albert Girona, o de la directora general de Cultura, Carmen Amoraga, tres persones d’especial sensibilitat per la nostra llengua i cultura, prenguen ben prompte la iniciativa i reactiven el projecte de crear la Casa-museu d’Enric Valor i el convertisquen en un centre de referència cultural, lingüístic i d’atracció d’un turisme cultural lligat a l’univers literari de l’escriptor de Castalla.
Si voleu conèixer la ruta Enric Valor i Castalla podeu descarregar-vos el díptic en l’enllaç.
Josep Daniel Climent
El biòleg Josep Revert i Marrahí publica el llibre «El Pou Clar, l’ecosistema oblidat»
Al llibre «El Pou Clar, l’ecosistema oblidat» trobareu una aproximació a la diversitat geològica i biològica d’aquest espai natural, i a més a més propostes didàctiques d’aprenentatge.
Josep Revert i Marrahí, biòleg natural d’Ontinyent, ha escrit un llibre al voltant del paratge natural del Pou Clar, que consta de dues parts. L’objectiu de fons és fer veure que el Pou Clar, més enllà de ser un paratge fantàstic per refrescar-se a l’estiu, és sobretot un ecosistema ric i fràgil que cal protegir molt més del que ho està i, per tant, cal canviar la mentalitat de totes i tots.
La primera de les parts és un xicoteta guia (a mode de tast) del Pou Clar. Hi ha un recorregut per la seua geologia, materials que el formen, on els podem trobar i la possibilitat de, en un paratge tan menut, poder trobar material que va des del final de Cretaci fins al Quaternari.
Hi ha també una descripció aproximada (perquè no és exhaustiva) a la flora i a la fauna del paratge. Dins de la fauna, especialment els invertebrats i, concretament, aranyes. La voluntat és despertar la curiositat perquè es puga realitzar un estudi en més profunditat: més temps, més recursos i més gent.
Com a curiositat o aspectes rellevants, cal destacar primer la presència documentada de dos escarabats endèmics del País Valencià: Thorectes valencianus i Speonemadus escalerai. També la presència de Monaeses paradoxus, una aranya de les anomenades aranyes de les flors que és caracteritza per tindre un apèndix allargat en l’opistosoma (l’abdomen) que la fa única. Al llibre apareix la primera cita d’ella en les nostres serres. La curiositat és de debò és que, a falta d’un estudi en profunditat, el Pou Clar constitueix un punt calent de biodiversitat. Hi ha estudis que demostren que la flora i la fauna, en les serralades Bètiques no es comporta com un continu, sinó que tendeix a agrupar-se en determinats punts augmentat molt la seua biodiversitat i en altres llocs la biodiversitat és manté més baixa. Per bé, que el balanç general de biodiversitat és alt. De manera que l’impacte que la massificació i l’acció antròpica li causa a l’ecosistema encara té conseqüències més greus.
El llibre inclou també una proposta didàctica per poder-la realitzar amb els alumnes de secundària. La proposta, que és aplicable en altres llocs, consisteix en realitzar un Bioblitz. Un bioblitz és una jornada de classificació i catalogació de fauna o de flora. És el que s’anomena ciència ciutadana. El que es proposa en aquest cas és que els alumnes organitzen, coordinen i presenten els resultats de la jornada a les persones participants.
El llibre va dirigit a totes les persones que tinguen ganes de conèixer una miqueta més el Pou Clar. A totes aquelles persones que estimen la natura i tinguen ganes d’aprofundir una mica més en el patrimoni natural diànic. A les persones que busquen tenir un punt d’inici en la nostra zona a partir del qual aprofundir en l’estudi i la recerca biològica (de bota!) i ecològica en les nostres serres. Finalment, a les persones que vulguen desenvolupar una jornada de ciència ciutadana en el medi natural, especialment si són docents i ho poden fer amb l’alumnat.
Podeu comprar-lo enviant-li un missatge al seu autor, o bé mitjançant Amazon.
VerdCel enceta verkami per produir un nou treball al 2019
El nou projecte girarà entorn a l’ aire, i tancarà el cicle dels quatre elements: aigua, amb el disc «Els dies del Saurí» (2012), el foc amb «Argilaga» (2014), i la terra amb «De plantes, talaies i cims» l’any passat.
El grup alcoià Verdcel, liderat pel cantant i guitarrista Alfons Olmo, ha encetat un projecte de micro-mecenatge mitjançant la plataforma «Verkami», per tal de finançar un nou disc de cara a 2019. El nou projecte constarà de 2 discos independents i un llibre. Tot estarà relacionat i formarà part del mateix treball.
Les recompenses inclouen el nou treball en format en mp3, la discografia sencera de Verdcel, un pack que inclou també cervesa artesana amb visita inclosa a la fàbrica Sant Jordi a Cardedeu, o fins i tot un «dinarot» amb menjar casolà alcoià amb la interpretació d’algunes cançons en directe per a 4 persones.
Al següent enllaç pots participar en el nou projecte de Verdcel.
El Centre Cultural Castellut reivindica la figura de Joan Pellicer durant les Jornades Etnobotàniques
L’esperit de Joan Pellicer rebrotà a les Jornades d’Etnobotànica organitzades pel Centre Cultural Castellut, que arrancaren divendres amb una gran afluència de públic.
La segona edició de les Jornades d’Etnobotànica del Centre Cultural Castellut començà el proppassat divendres amb una magnífica taula redona de la mà de Jorge Cruz, cap de la Unitat de Fons, Col·leccions i Restauració del Museu Valencià d’Etnologia, el professor Daniel Climent i el metge Francesc Devesa.
Primerament, Cruz ens delectà amb els detalls de l’edició del Diari de Sotaia, un èxit en vendes que ressalta el vessant més filosòfic del metge de Bellreguard, i que no deixaren de llegir tots els ponents durant l’acte. Per altra banda, el professor Ciment posà en valor i explicà l’etnobotànica com una ferramenta per a la medicina que ha marcat profundament el desenvolupament i la història de la humanitat. Finalment, i abans de passar al torn de preguntes, el metge i amic de Pellicer, Devesa, contà alguns detalls de la seua relació amb ell i algunes curiositats al voltant de la seua vida i la seua tesi doctoral, que acabaren de completar un acte ben exitós, tant en l’afluència de públic com en la gran qualitat de les ponències.
L’endemà continuaren les jornades amb una deliciosa conferència al voltant del paper de l’etnobotànica en la gastronomia mediterrània. Per descomptat, la temàtica es relacionà amb algunes referències a l’obra de Joan Pellicer. El doctor Josep Bernabeu i Mestre reivindicà la nostra gastronomia tradicional i feu una crida per recuperar-la. La clau, segons indicà Bernabeu, potser es trobe en el paper didàctic de les escoles, espais fonamentals per a rescatar els menús típics de les llars valencianes i reincorporar-los al nostre dia a dia, enfront de les anomenades opcions fast food.
Les Jornades Etnobotàniques en homenatge a Joan Pellicer continuen aquest divendres, de la mà de Manuel Vicedo Martínez, que ens parlarà sobre les micro-reserves de la Foia de Castalla. Pròximament penjarem els vídeos de les ponències en aquest lloc web.
Societat Musical Santa Cecília de Camp de Mirra – Almizra (José Albero Francés)
La Societat Musical Santa Cecília de Camp de Mirra, dirigida per Iñaki Lecumberri Camps, interpreten el pasdoble «Almizra» de José Albero Francés. Un dels primers pasdobles del compositor de Camp de Mirra, dedicat al seu poble.
Lluís Abad – El jugador de Petrer
Lluís Abad ens conta la mítica rondalla «El jugador de Petrer«, arreplegada per Enric Valor, durant la cinquena Trobada de Contacontes de Penàguila.
La Carrasca organitza el cicle d’activitats «Cap al Residu Zero» aquest mes de novembre
La Carrasca-Ecologistes en Acció presenta un cicle d’activitats sobre els residus, amb conferències, una exposició i una visita sobre el tractament de residus a Alacant.
El programa d’activitats «Cap al Residu Zero» arranca aquest dissabte amb la conferència «Es pot arribar al Residu Zero?» a càrrec d‘Anna Peña, ambientòloga i assessora en estratègia i comunicació ambiental.
Continuarà el dijous 22 de novembre de la mà de Fernando Rodrigo, director de l’Institut Sindical de Treball, Ambient i Salut (ISTAS), amb la conferència «Què fem amb els envasos? Han de decidir els lobbys les polítiques de gestió de residus?«.
També hi haurà una exposició al Centre Ovidi Montllor del 10 al 23 de novembre, elaborada per la federació valenciana d’Ecologistes en Acció.
Programa d’activitats “Cap al Residu Zero”
EXPOSICIÓ – Del 10 al 23 de novembre
al Centre Ovidi Montllor (C/Vistabella, 8 – Alcoi)
(horari de visita: de dimarts a divendres, de 18 a 21 h)
Exposició sobre residus i reciclatge
d’Ecologistes en Acció del País Valencià
Exposició elaborada recentment per la federació valenciana d’Ecologistes en Acció, que mostra la nefasta situació de la gestió dels residus al nostre territori i posa en relleu sobretot la necessitat de separar correctament i en origen la matèria orgànica de la brossa domèstica, per a poder produir un compost (adob orgànic) de qualitat.
Dissabte 10 de novembre, a les 11,30 h
al Centre Ovidi Montllor (C/Vistabella, 8 – Alcoi)
Conferència: Es pot arribar al Residu Zero?
a càrrec d’Anna Peña
Anna Peña és directora de comunicació de Rezero – Fundació Prevenció Residus i Consum, ambientòloga i assessora en estratègia i comunicació ambiental
El residu zero té com a objectiu reduir al màxim els residus que generem quotidianament. En la conferència aprendrem com podem aconseguir-ho. S’abordaran temes com la minimització de generació de residus, la reutilització, reciclatge i compostatge d’aquestos i la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle.
Dijous 22 de novembre, a les 20 h
al Centre Ovidi Montllor (C/Vistabella, 8 – Alcoi)
Conferència: Què fem amb els envasos? Han de decidir els lobbys les polítiques de gestió de residus?
a càrrec de Fernando Rodrigo
Fernando Rodrigo és col·laborador de Retorna; ha sigut director de gabinet de la Consellera d’Agricultura i Medi Ambient i director de l’Institut de Treball, Ambient i Salut (ISTAS)
Cada vegada trobem més residus de plàstics en la natura, fins i tot en els nostres cossos. Per altra banda, el canvi climàtic és ja una realitat que cal frenar, cosa que obliga a reduir el consum d’energia i matèries primeres. Davant d’aquestos problemes, una mesura que ja s’ha adoptat amb èxit en alguns països són els sistemes de depòsit, devolució i retorn per als envasos, que eviten que aquestos acaben contaminant els nostres mars i terres i, alhora, posen en valor materials que abans acabaven en abocadors i incineradores, o escampats per la natura. No obstant això, la implantació d’aquestes mesures s’enfronta a l’oposició virulenta de lobbys poderosos que tenen el seu interés econòmic en l’ineficient model actual.
Dissabte 24 de novembre
Excursió a Alacant (bus gratuït)
Cara i creu de la gestió de la brossa
Ens desplaçarem en autobús a Alacant per a conéixer la instal·lació de compostatge comunitari del barri del Pla i l’experiència de compostatge d’un centre educatiu. Després visitarem una planta de tractament mecanicobiològic de residus.
L’eixida serà des d’Alcoi, a les 9 h del matí, i la tornada serà a l’hora de dinar.
El viatge és gratuït, però cal inscriure’s prèviament omplint aquest formulari (indiqueu el nom i un telèfon de contacte). Les places són limitades.
La Societat Musical Santa Cecília de Camp de Mirra enlluerna l’ADDA amb música Mediterrània
La Societat Musical Santa Cecília de Camp de Mirra, sota la batuta d’Iñaki Lecumberri Camps, oferí ahir un concert de «Músiques Mediterrànies» a l’Auditori de la Diputació d’Alacant.
El cicle de bandes de la província d’Alacant de l’ADDA, «Nuestras Bandas», continuà ahir amb un magnífic concert de la Societat Musical Santa Cecília de Camp de Mirra, dirigida pel director socarrat Iñaki Lecumberri Camps, amb una bona afluència de públic.
La banda interpretà obres amb sabor mediterrani com la «Suite Alicantina» de Ricardo Dorado, on s’adapten cançons populars de localitats com Pego, Benirrama, Atzaneta d’Albaida o el Ràfol d’Almunia; el «El Racó de l’Or«, del compositor ontinyentí Saül Gómez Soler, que ens descriu de forma fresca i directa la gent, les festes i els paisatges del poble de Sumacárcer o la dansa salvatge «Vesuvius» de Frank Ticheli, inspirada en les bacanals romanes i els últims dies de Pompeia.
A més a més, sonaren dos grans pasdobles de concert: «Ecuador Festero en Villena» del compositor d’Ondara Victor Vallés Fornet, i «Almizrra«, una de les primeres obres de José Albero Francés, dedicada al seu poble natal, El Camp de Mirra, i a la seua banda.
El Centre Cultural Castellut organitza unes jornades d’etnobotànica en homenatge a Joan Pellicer
La Casa de Cultura de Castalla acollirà, durant tot el mes de novembre, un seguit d’activitats en homenatge a la figura de l’etnobotànic de Bellreguard, presentador de la secció «Les Nostres Plantes».
Els actes començaran el pròxim divendres 9 de novembre amb la taula redona sobre la vida i obra de Pellicer a càrrec de Jorge Cruz Orozco, Daniel Climent i Giner i Francesc Devesa Jordà, sota el títol “Joan Pellicer i Bataller, la memòria de les plantes”. A l’endemà se’ns obrirà l’apetit amb la interessant conferència “Etnobotànica i gastronomia en l’obra de Joan Pellicer i Bataller” a càrrec de Josep Bernabeu i Mestre.
Al divendres següent, Manuel Vicedo Martínez ens delectarà amb la conferència “Micro-reserves de la Foia de Castalla” i a l’endemà farem una excursió amb ell per aquestes micro-reserves. Una proposta ben interessant!
Aranyes i agricultura ecològica per combatre la Xylella Fastidiosa
Fa unes setmanes Àpunt mèdia es va fer ressò d’un estudi realitzat per investigadores de la Universitat Complutense de Madrid i l’Institut Nacional d’Investigació Agrària (INIA) sobre els possibles depredadors dels vectors de la Xylella fastidiosa[1]. La notícia en qüestió afirmava que les investigadores havien trobat depredadors potencials de l’insecte vector del bacteri Xylella fastidiosa i donava peu a suposar que això significava acabar amb aquesta plaga. Sens dubte estem davant d’una bona notícia, però vol dir açò que el camp valencià tindrà un mal de cap menys?
Anem a pams. Què és Xylella fastidiosa? La X. fastidiosa és un bacteri fitopatògen d’origen americà classificat dins de la classe del Gramproteobacteris (açò vol dir, entre altres coses, que es tenyeix de roig en la tinció de Gram, un mètode per diferenciar bacteris, i que té una estructura determinada de paret cel·lular). És un bacteri que colonitza els vasos conductors, concretament el xilema, de nombrosos arbres (ametlers, oliveres, cítrics, baladres, vinya…). A la primera imatge s’observa un baladre (Nerium oleander) infectat per la Xylella fastidiosa. El creixement d’aquestes colònies tapona el xilema (vas conductor i líquid que conté) i n’impedeix el pas d’aigua i nutrients, provocant la mort d’aquella zona de l’arbre. La necrosi localitzada que es mostra amb diferents tipus de malalties segons l’espècie d’arbre que estiga sent afectada: clorosi als cítrics, malaltia de Pierce a la vinya, “phony peach” a la bresquillera… Totes elles tenen en comú que condueixen a la mort de l’arbre afectat.
Si la Xylella fastidiosa viu en el xilema dels arbres, com passa d’un arbre a l’altre? Ací entren en acció els vectors. En termes biològics, un vector és un organisme que és capaç de transmetre un paràsit d’un hoste a altre sense que ell es veja afectat. Així doncs, la X. fastidosa necessita d’un vector que puga ingerir xilema d’un arbre i posar-lo en contacte amb el xilema d’altre arbre.
Hi ha molts insectes xilòfags que podrien fer aquesta funció, però en Europa només s’ha descrit el Philaenus spumarius (Fotografia 2) com a vector d’aquest bacteri. Es tracta d’un insecte de l’ordre dels hemípters cicadomorfs (O. Hemiptera, InfraO. Cicadomorpha). Un cosí la xitxarra que tant coneixem pel seu cant a dies calorosos de l’estiu diànic, anomenada Cicada orni.
Al P. spumarius se’l coneix vulgarment com la xitxarra escumadora perquè la nimfa, forma juvenil, segrega una escuma durant els mesos de març, abril i el començament de maig per protegir-se de la sequedat i la temperatura, assegurant-se així el seu desenvolupament òptim fins a l’adult. La nimfa sol créixer sobre plantes herbàcies i arbustos xicotets. Els adults emergeixen al final de la primavera / començament de l’estiu i s’alimenten del xilema dels arbres que ens ocupen.
Al P. spumarius se’l coneix vulgarment com la xitxarra escumadora perquè la nimfa, forma juvenil, segrega una escuma durant els mesos de març, abril i el començament de maig per protegir-se de la sequedat i la temperatura, assegurant-se així el seu desenvolupament òptim fins a l’adult. La nimfa sol créixer sobre plantes herbàcies i arbustos xicotets. Els adults emergeixen al final de la primavera / començament de l’estiu i s’alimenten del xilema dels arbres que ens ocupen.
Si un adult de P. spumarius ingereix certa quantitat de xilema d’un arbre parasitat per la Xylella fastidiosa, ingerirà el xilema de l’arbre amb el bacteri. De manera que quan l’hemípter es pose sobre altre arbre per alimentar-se, li’l podrà transmetre. Els insectes xilòfags perforen l’escorça dels arbres per poder arribar als vasos conductors i alimentar-se, per tant poden posar en contacte el paràsit amb el xilema. D’aquesta manera la plaga de la Xylella infectarà un nou arbre.
Tornem a l’estudi. L’estudi de la Computense planteja el repte d’atacar el vector per impedir la propagació del bacteri [2]. El protocol de la Unió Europea i del Ministeri d’Agricultura, a més d’arrancar la cobertura vegetal, ja té previst atacar el vector, però les investigadores, a diferència del protocol, volen impedir la propagació amb l’ajuda dels seus depredadors naturals. Que en un camp d’oliveres o d’ametlers són les aranyes.
Sabem que, malgrat que els camps de conreu són zones pobres pel que fa al seu índex de biodiversitat, els estudis realitzats sobre la diversitat d’aranyes en els olivars indiquen que el nombre d’espècies és força elevat, fins a 142 espècies diferents ens la mateixa explotació[3].
Les autores d’aquesta recerca s’han centrat en 60 aranyes (no especifica si són de la mateixa espècie o no) i s’ha vist que el 6,34% d’aquestes tenien restes de P. spumarius. Se’ns dubte el percentatge és baix, però és rellevant.
En un camp de cultiu, les aranyes les podem trobar a tres llocs: al sòl, als arbres o entre la vegetació de les ribes o marges dels bancals. Al sòl hi viuen especialment aranyes corredores, que cacen per persecució (tal com ho fa un lleó, a diferent escala, clar!). Als arbres viuen les aranyes que tenen tres tipus de mètodes de caça: les que ho fan amb teranyina de captura, les que esperen les preses camuflant-se amb les flors i les salten de fulles properes o xicotets brots sobre les seues preses. Finalment, a les ribes es troben aranyes amb tot tipus de caça; mètodes més diversificats quan més vegetació hi ha.
oliveres a principi d’estiu. A la fotografia s’observa una femella amb la posta. Font:
Elaboració pròpia.
Dèiem abans que els adults de Philaenus spumarius apareixien en els arbres durant els mesos d’estiu. Això és cert, però incomplet. Quan hi ha un període on l’individu adult viu entre les plantes herbàcies de les ribes i s’alimenta d’elles. Convertint-los així amb una presa més fàcil per a les aranyes que quan viu als arbres. Hi ha encara un segon període de vida adulta de vida a les ribes: quan les femelles ha de realitzar les seues postes. Període en què també són força vulnerables.
Per contra, si la femella diposita els ous, aquests no seran depredats per les aranyes. Podem dir que és una etapa segura, com també ho és el període de nimfa gràcies a l’escuma les protegeix.
Aleshores, quines certeses tenim? La primera és la presència de depredadors autòctons del vector de la Xylella fastidiosa, com diu l’estudi. Cal no oblidar que tant el bacteri com el seu vector són dos organismes invasors, la qual cosa vol dir que, d’entrada, no tenen depredadors ací.
La segona és que s’obri un línia d’investigació molt potent per parar l’expansió de la Xylella, si no té un vector que la transporte no passarà d’arbre a arbre. A més a més, si disminueix el nombre d’individus vectors, no caldrà eliminar tota la cobertura vegetal per parar la propagació.
I finalment, que quan més aranyes hi haja en el camp i més diverses, més hemípters caçaran i per tant, la seua el seu nombre baixarà. Ací cal dir també que, com que les aranyes són generalistes, el nombre d’individus no depén del nombre d’individus d’una sola espècie presa, sinó que depén del nombre total.
Per acabar, una reflexió. D’una banda, les aranyes necessiten les ribes amb vegetació per poder-s’hi refugiar i per viure, per tant és molt important conservar les ribes vives si es vol mantenir una riquesa aracnològica en el camp. D’altra banda, les aranyes com animals depredadors, són molt sensibles a la bioacumulació de contaminants i de manera que el nombre d’espècies disminueix a mesura que augmenten els pesticides en el camp[4]. Tenint en compte açò, tal vegada la millor manera de lluitar contra la Xylella fastidiosa, siga apostant clarament i decidida per l’agricultura ecològica també en el secà valencià.
Josep Àngel Revert i Marrahí
Bibliografia
[1] “À Punt – Troben depredadors de l’insecte vector de la ‘Xylella fastidiosa.’” [Online]. Available: https://apuntmedia.es/va/ultimes-noticies/troben-depredadors-de-linsecte-vector-de-la-xylella-fastidiosa. [Accessed: 24-Oct-2018].
[2] E. Lantero et al., “PCR Species-Specific Primers for Molecular Gut Content Analysis to Determine the Contribution of Generalist Predators to the Biological Control of the Vector of Xylella fastidiosa,” Sustainability, vol. 10, no. 7, p. 2207, Jun. 2018.
[3] M. Cardenas and J. A. Barrientos, “Arañas del olivar andaluz (Arachnida; Araneae). Aspectos faunísticos,” Zool. baetica, no. 22, pp. 99–136, 2011.
[4] J. Barrientos, M. Villalba, L. Alvis-Dávila, and F. Garcia, “Identificación y abundancia de arañas (Araneae) en los cultivos de cítricos valencianos,” Bol. Sanid. Veg. Plagas, vol. 36, no. 0213-6910, pp. 69–85, 2010.
