Llegendes de Diània · Bruixes, dimonis i ànimes
I queixalets també!
Passa a Penàguila (la font i el llavador, al peu de la costera dels oms)
2 min de lectura
Les mares de Penàguila deien a les filles que no anaren mai de nit a llavar a la font. Toneta no en va fer cas, i el que va trobar costera avall li va llevar les ganes per a sempre.
A Penàguila es contava una de les rondalles de por més conegudes del país, i passa al costat de la font del poble: la dels canonets de bronze, al final d’una costera vorejada d’oms enormes, amb el llavador on les dones fan la bugada. De dia hi ha soroll i conversa; de nit, a l’hivern, només s’hi sent l’aigua i el vent entre els arbres. Per això les mares repetien sempre el mateix consell: «No aneu de nit a llavar a la font!».
Una nit de desembre, amb un pam de neu gelada, una fadrina del poble, Toneta, no va voler fer cas de sa mare i se n’anà a la font a rentar una flassada i un llençol. Costera avall, entre els oms, va sentir plorar una criatura. Era un xiquet menudet, abandonat damunt de la neu. Toneta, compadida, el va agafar en braços per endur-se’l a casa, i quan va passar sota el fanal es va adonar que, quan plorava, ja li blanquejaven les dentetes. «Mira, si ja té dentetes!», va dir. I el xiquet, amb una veu grossa d’home, li va respondre que sí, i queixalets també, i li va ensenyar uns ullals llargs i corbats, com els d’un porc senglar.
Toneta el va deixar caure, i el xiquet va desaparéixer en un tro, deixant olor de socarrim. Però era valenta, i tossuda, i va continuar fins a la font. Allà, sense saber d’on havia eixit, se li va posar al costat una dona alta i molt flaca, de dol, amb un mocador negre caigut sobre la cara, que llavava sense parar i sense dir res. Toneta li parlava i ella no responia. Quan per fi li va contar el que li havia passat amb el xiquet dels queixals, la dona es va girar: tenia una cara d’ossos, uns ulls com brases… i dos ullals iguals que els del xiquet.
L’endemà de matí, unes dones matineres trobaren Toneta mig colgada en la neu, gelada, a la vora del safareig. Quan es va despertar, al seu llit i voltada de tota la família, encara tenia febre. Ja ho deien les mares: de nit, a la font, no s’hi ha d’anar.
És una rondalla popular, de les que es contaven a la vora del foc. L’han recollida, entre d’altres, Enric Valor a les seues «Rondalles valencianes» i Víctor G. Labrado a les «Llegendes valencianes».
Resumen en castellano
Cuento popular de miedo de Penàguila, recogido, entre otros, por Enric Valor y Víctor G. Labrado: Toneta desobedece a su madre y baja de noche a lavar a la fuente. Por el camino recoge a un bebé abandonado que le enseña unos colmillos de jabalí, y en el lavadero una mujer enlutada, alta y flaca, le muestra los mismos colmillos. La encuentran al amanecer medio enterrada en la nieve.
D’on ve
Rondalla popular de Penàguila, recollida, entre d’altres, per Enric Valor («I queixalets també!», Rondalles valencianes) i per Víctor G. Labrado («Llegendes valencianes», 2007). Contada per Diània TV amb paraules pròpies.
Diània TV conta les llegendes amb paraules pròpies. Les llegendes són de tots: si la saps d’una altra manera, conta-la’ns.
A ta casa la contaven diferent?
Les llegendes canvien de boca en boca i de poble en poble. Si la teua iaia la contava d’una altra manera, o en saps una altra d’este lloc, deixa-la en un comentari.
Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.
Obri la conversa
Encara no hi ha cap comentari. Una opinió, un record o una dada que falta: Diània la fem entre totes i tots.