El Trib Real

Si alguna nit, tornant a casa per una senda de muntanya, sentiu passar per damunt del cap música de guitarres, cants, rialles i crits, i no veieu ningú, no badeu: és el Trib Real. És una colla d’homes i dones que van tots junts pels aires, per damunt de les carenes i travessant els núvols, ballant sense descans enmig d’un brogit que no s’acaba mai.

Diuen que tot va començar en un mas prop de la serra de Mariola, en una festa grossa de fadrines i fadrins: música, cants i ball com si no hi haguera demà. En una casa del costat, però, hi havia un vell a punt de morir-se, i la família va avisar el rector perquè li portara la comunió. Quan el combregar va passar per davant del mas, amb l’escolà tocant la campaneta, algú va demanar que pararen un moment. No els va fer cas ningú: vinga música, vinga cantar, vinga ballar.

Quan se’n van voler adonar, músics, cantants i balladors ja no tocaven amb els peus a terra. Havien quedat condemnats a cantar i ballar pels aires, sense descans, fins que s’acabe el món. El que en vida volien per damunt de tot, la festa sense fi, se’ls va tornar el càstig: ballar sense ganes, sempre, per sempre.

Per tot el voltant de Mariola se n’han contat versions. A Planes, el tio Miquel de l’Ermita se’l va trobar una nit que tornava de festejar les fadrines d’un mas. A Beniarrés, una dona contava a l’escriptor Víctor G. Labrado que eren unes balladores, o unes bruixes, mig nues, que Déu havia castigat a anar pel món fins a la fi dels temps. I les mares en feien servir la història per a espantar els fills que tornaven massa tard del ball.

La llegenda ha deixat una expressió que encara es diu en alguns pobles: quan hi ha un rebombori de gent, un avalot o un sarau, «açò pareix un trib real». A Beneixama i a Beniarrés la recollia Labrado als anys noranta; a Callosa d’en Sarrià, Joan Borja la va sentir dir, i ben viva, a la porta d’un col·legi. I ve de lluny: l’ontinyentí Lluís Galiana ja l’escrivia a la seua «Rondalla de rondalles», el 1767.