Llegendes de Diània · Gegants i encantades
Els Esquiladers del Collet de Sacus
Passa a Bolulla (els avencs del Collet de Sacus i el Tossal de l’Agre)
2 min de lectura
Uns homenets rapats i amb barretet roig viuen als avencs de Bolulla. Són riquíssims, i només tenen una manera de posar a prova els humans: la cobdícia.
Als avencs del Collet de Sacus, al terme de Bolulla, diuen que viuen els Esquiladers: uns esperits menuts com nanets, sempre rapats, amb un barretet roig al cap. No tenen dones, i són riquíssims. I tenen una costum perillosa: posen a prova l’ambició de les persones. A qui no es deixa temptar, el fan ric; a l’ambiciós, se l’emporten a les profunditats dels seus caus i ja no torna a veure la llum del sol. Per això, a Bolulla, les mares feien por als xiquets dient-los que si no eren bons vindrien els Esquiladers a buscar-los.
La nit de Sant Joan, quan es fa fosc, els Esquiladers ixen dels avencs. Qui tinga un gall ben blanc, cosa ben rara pel poble, pot anar al Collet i preguntar en veu alta qui li compra el gall. Els Esquiladers li demanaran quant en vol. Si la persona diu un preu, ells sempre n’oferiran més: «Per eixe preu no el volem; però si ens el dones pel doble, ens el quedem». Qui es manté ferm en el seu preu, el cobra i torna a casa ric. Qui, per cobdícia, accepta el preu més alt, està perdut: en lloc de pagar-lo, se l’emporten avenc avall, i ningú en torna a saber res.
Al Tossal de l’Agre, que també està ple de forats on viuen els Esquiladers, un caçador hi va anar un Dijous Sant, ja de vesprada. El gos va empaitar un conill fins a un cau, i l’home hi va ficar la fura i es posà a esperar. Ni la fura ni el conill eixien. Va encendre un llumí, el va acostar al forat, i des de dins va sentir una veu que deia: «No faces morrets ni dentetes, que la furgo-murgo no eixirà».
De qui era aquella veu? A Bolulla no ho diuen. Qui ho sap del cert?
Resumen en castellano
En los simas del Collet de Sacus (Bolulla) viven los Esquiladers, pequeños espíritus rapados y con gorro rojo, riquísimos, que ponen a prueba la codicia humana: la noche de San Juan compran un gallo blanco y premian a quien mantiene su precio, pero se llevan a las profundidades a quien acepta más.
D’on ve
Sara Llorens, «Llegendes alacantines» (1927–1929), contades per Joaquim Montiel i Marian Ferrer, de Bolulla. Edició i estudi de Joan Borja: «Les llegendes secretes de Sara Llorens» (Universitat d’Alacant, 2016).
Diània TV conta les llegendes amb paraules pròpies. Les llegendes són de tots: si la saps d’una altra manera, conta-la’ns.
A ta casa la contaven diferent?
Les llegendes canvien de boca en boca i de poble en poble. Si la teua iaia la contava d’una altra manera, o en saps una altra d’este lloc, deixa-la en un comentari.
Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.
Obri la conversa
Encara no hi ha cap comentari. Una opinió, un record o una dada que falta: Diània la fem entre totes i tots.