El ferrer de Benigembla

A Benigembla hi havia un ferrer carregat de fills que no tenia faena. Ho provava tot, però no entrava ningú per la porta, i els xiquets passaven fam. Un dia, desesperat, es va donar al Dimoni. De seguida se li va presentar un senyor molt ben vestit, que no era altre que el Dimoni en persona, i li va preguntar què volia. «Faena, i ferro per a fer-la», va dir el ferrer. Tracte fet: tindria tota la faena del món, i al cap de quatre anys el Dimoni vindria a endur-se la seua ànima.

Des d’aquell dia, a la ferreria no hi cabien els encàrrecs. Els fills menjaven, i encara sobraven diners. Però el temps passa volant, i quan en feia tres anys el ferrer es va posar trist, pensant que se li acabava el temps. Un dia que estava més capficat que mai, se li presentà a la porta un vellet que li va preguntar què li passava. El ferrer li ho va contar tot, i el vellet li va donar un consell: «Quan vinga a buscar-te, fes veure que tens molta faena, i que s’assega una estona en aquella cadira».

Va arribar el dia, i el Dimoni es va presentar ben content. «Deixa’m acabar esta faena», li va dir el ferrer, «i mentrestant seu ací, al costat de la fornal». El Dimoni, que no és amic de seure, s’hi va asseure, i quan es va voler alçar es va trobar enganxat a la cadira. Els fills del ferrer, en veure’l així, començaren a punxar-lo amb ferros, i el Dimoni, espantat, va prometre perdonar-li el deute si el deixaven anar. Va arribar a l’infern amb la cua entre les cames.

Allà, un altre dimoni, molt fanfarró, va dir que ell sí que el portaria. Quan va arribar a la ferreria, el ferrer li va demanar que l’esperara, que havia d’acabar un caragol; el dimoni, que era molt tafaner, s’hi va acostar a mirar… i es va quedar enganxat pel nas al caragol. Més crits, més punxades dels xiquets, i un altre dimoni que va tornar a l’infern sol i avergonyit.

Passaren els anys, el ferrer es va morir, i camí de l’infern se’n va anar tot sol, amb les estenalles a la mà. A l’infern el veieren vindre i, de por, li tancaren les portes. Però un dimoni coix i trapella les va obrir un poc per a tornar-lo a mirar, i el ferrer, ràpid com un llamp, l’agafà del nas amb les estenalles. Des d’aquell dia, el dimoni coix té el nas llarg i escapçat. I el ferrer de Benigembla, que no el volen ni a l’infern, encara dorm arrambat a la porta, per fora.