Llegendes de Diània · Sants i miracles
El Sant Pere de carn i ossos
Passa a Altea (l’església, el dia de la festa dels pescadors)
2 min de lectura
Un rector impacient, una imatge que no arribava i un forner que va haver de fer de sant. D’ací ve la dita «Miracle, viu!».
Quan algú es meravella d’una cosa d’allò més normal, li diuen burlant-se: «Miracle, viu!». I la dita, segons es contava a Bolulla, va nàixer a Altea, el poble dels pescadors, el dia de Sant Pere.
Un any, el rector va decidir encarregar una imatge nova del sant, perquè la que tenien estava tota corcada, i la va demanar a València. I com que era un home impacient, abans que arribara la nova ja va cremar la vella. Esperant, esperant, arribà la vespra de la festa… i la imatge, no.
El rector no vivia. Havia de celebrar Sant Pere i no tenia sant. A última hora se li va acudir anar a buscar un forner del poble, en Pere del Forn, que s’assemblava un poc al patró, i demanar-li que fera de sant. L’home no volia, però tant li ho va pregar, i tan bona paella li va prometre, que va acabar dient que sí. Després de dinar, li posaren la roba del sant, un manoll de claus a la mà, i el pujaren a l’altar major, amb un braç estirat i l’altre al pit.
Aquella vesprada la gent ja passava per l’església a veure el sant nou. «Mira que bonic! Sembla de carn i ossos», deia una. «Si es moguera, diria que és en Pere del Forn», deia una altra. I en Pere, quiet com una estàtua.
L’endemà, abans de l’ofici, una colla de xiquets va tindre una idea: anar a una quadra a buscar mosques d’ase i soltar-les-hi davall de la túnica, per a saber si era el sant o en Pere. Dit i fet. Començà l’ofici, la música, els cants, i el sermó d’un predicador vingut expressament de la ciutat, llarg i més llarg. En Pere aguantava dret, aguantava quiet, aguantava les claus i aguantava les picades de les mosques… fins que no va poder més: va pegar un bot de dalt de l’altar i va eixir de l’església corrent com un esperitat.
El predicador, que estava avisat, no va perdre la calma. Alçà els braços cap al cel i exclamà: «Miracle! Viu! Miracle! Viu!».
Resumen en castellano
En Altea, un cura impaciente quemó la vieja imagen de San Pedro antes de que llegara la nueva y convenció al panadero, Pere del Forn, para que hiciera de santo en el altar. Unos niños le soltaron moscas bajo la túnica y, en pleno sermón, salió corriendo de la iglesia: «¡Milagro! ¡Vivo!», exclamó el predicador.
D’on ve
Sara Llorens, «Llegendes alacantines» (1927–1929), contades per Joaquim Montiel i Marian Ferrer, de Bolulla. Edició i estudi de Joan Borja: «Les llegendes secretes de Sara Llorens» (Universitat d’Alacant, 2016). Joan Borja recorda que el patró d’Altea és sant Blai, i que Sant Pere és la festa del barri de pescadors; i que esta rondalla, coneguda per tot Europa, només s’ha recollit en català en esta versió de Bolulla.
Diània TV conta les llegendes amb paraules pròpies. Les llegendes són de tots: si la saps d’una altra manera, conta-la’ns.
A ta casa la contaven diferent?
Les llegendes canvien de boca en boca i de poble en poble. Si la teua iaia la contava d’una altra manera, o en saps una altra d’este lloc, deixa-la en un comentari.
Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.
Obri la conversa
Encara no hi ha cap comentari. Una opinió, un record o una dada que falta: Diània la fem entre totes i tots.