El dimoni fumador

També a Penàguila es contava la història de l’oncle Porra, un home de quaranta anys, bona persona, de nas prominent (d’ací el malnom), amb dos vicis: la cacera i el vi, sobretot els dissabtes. El diumenge abans, el rector, mossèn Galiana, li havia advertit que, si no deixava de beure, no li donaria l’absolució.

Una vesprada de tardor, Porra pujava amb l’escopeta a l’esquena per la Travessa, el vell camí que va del poble cap al coll, per a caçar perdius al Pla del Cirer. Passada l’ermita, sota les penyes del castell, li va eixir d’una cova un home alt i prim, de nas aguilenc, amb uns ulls que feien llum i dues puntetes de banya davall de la muntera. Era un dimoni. Porra va pensar de seguida en el vi dels dissabtes i en el sermó de mossèn, però era un caçador astut, i no es va espantar.

Es van asseure a xarrar. El dimoni li va contar que acabava d’eixir d’un càstig de molts anys a l’infern i que feia segles que no trepitjava el món. Quan li va preguntar què era allò que portava a l’esquena, Porra li va dir que era una pipa per a fumar, que el fum d’ací dalt no era com el de l’infern, sinó un fum d’herbes que t’omplia el cap de meravelles i et feia veure el Paradís. El dimoni, il·lusionat, es va ficar el canó a la boca i es posà a xuclar… i Porra va disparar. Va sonar com cent barrils de pólvora, i quan es va esvair el fum, el dimoni ja no hi era.

Porra va continuar cap amunt, ben satisfet, fins que, prop dels tossals de Codina, va veure un esbart de gralles i esparvers que voltaven xisclant damunt d’una penya: la que encara hui a Penàguila diuen la cova del Dimoni. Allà dalt ballava el seu dimoni, sense cap, rient-se’n i parlant-li del vi i de l’absolució. Porra va tirar l’escopeta i va fugir costera avall, amb el dimoni darrere, fins que, a l’ermita, es va agenollar i va fer el senyal de la creu. Un altre tro, i tot va quedar en silenci.

Va arribar a casa suant i tremolant, va fer cridar el rector, es va confessar i va prometre no emborratxar-se mai més. I ho va complir: va viure fins passats els huitanta. I d’allò, conten, va quedar a la comarca la dita «ara que ja ha vist el dimoni de prop». És una rondalla popular que, entre d’altres, va recollir Enric Valor a les seues «Rondalles valencianes».