El castellut Pipo presentà el seu darrer EP, «Puñales» el passat dissabte a la sala de concerts «La Fàbrica» , acompanyat pel grup DiferentS, també de Castalla.
«Puñales», és un EP amb 6 cançons, produït per Angel Vela (membre de Los Perros del Boogie, grup que obria els concerts durant la gira Black Ice d’AC/DC) i enregistrat als RPM Estudios de València. Ha comptat amb la col·laboració, entre d’altres, de Natxo Tamarit al baix.
El concert començava al voltant de les 23.30h amb el grup DiferentS, que delectà a tots els assistents amb temes mítics de la història del rock nacional i internacional. Cançons com «Entonces Duerme» de Rosendo, el popular «Another Brick in the Wall» de Pink Floyd, o un variat de temes de Los Secretos, escalfaren l’ambient abans de l’actuació de Pipo.
Fou «Vente Conmigo«, la cançó que obri el seu nou treball «Puñales», l’encarregada també d’obrir una actuació carregada d’adrenalina i sentiment. No podia faltar tampoc «Cry Baby«, cançó que ja compta amb un magnífic videoclip, i que el públic ja corejava.
El nou EP sonà pràcticament en la seua totalitat, i «Jugar Contigo« fou l’única cançó que va interpretar del seu anterior treball, «Actitud de Rock and Roll». També poguérem gaudir d’algunes versions molt aconseguides com «Voy a bailar encima de ti«, de Los Zigarros, «Runnin’ Down A Dream»del cantant nord-americà Tom Petty, i «Blue Moon of Kentucky»,el popular tema d’Elvis Presley amb que posaren el punt i a part a l’actuació. Finalment, i a petició d’un públic entregat, interpretaren el seu nou tema «Cry Baby».
https://youtu.be/lq0ou76qoHM
La gira «Puñales» continua aquest cap de setmana a Madrid, el dissabte 24 amb un doble concert a Benidorm i Castalla, i moltes més actuacions durant els mesos de novembre, desembre i gener . Podeu consultar el seu lloc web per a més informació.
El 10 d’octubre de 2013 Biar va rebre la visita del president Alberto Fabra, una visita que va passar desapercebuda per a molts veïns i veïnes simplement perquè no s’havia anunciat per part de l’Ajuntament. Aquell dia les autoritats locals, provincials i autonòmiques i els seus simpatitzants amb vestit de diumenge segurament esperaven trobar-se a territori amic, ja sabem que Biar més enllà del revol quan van llevar les dames en Festes, quan es va produir la moció de censura i canvi de govern local, o l’oposició a la construcció de les macro urbanitzacions entre Biar i el Camp de Mirra no ha destacat per ser un poble crític políticament, més bé el contrari, un poble on tot el món sabem com pensa este o l’altre, on s’etiqueta ideològicament segons la família, on cal no alçar massa polseguera, especialment si tens un negoci o treballes per l’Ajuntament.
Però aquell dijous d’octubre sembla que alguna cosa va començar a canviar, ja que una trentena de persones, joves i no tan joves es concentraren a la plaça de l’Ajuntament, deixant de banda el què diran i la por per mostrar amb crits, xiulets i consignes el seu rebuig a les polítiques del PP al nostre país, tot això davant la cara estupefacta de les autoritats.
Tot semblava una pataleta juvenil, o això pensaria qui no vol que res canvie, que Biar tornaria al dia següent a ser el poble tranquil i sense polsegueres polítiques que sempre havia sigut. Tot i que això no va ser ben bé així, a finals d’any, en desembre, 50 persones ens reunírem en el que seria el primer pas per constituir una plataforma que reivindicaria la tornada del servei d’urgències 24 h al centre de salut que per decisió del consistori local, en mans del Partit Popular, va decidir privar-nos, deixant de banda que una sanitat universal i de qualitat no ha estat un regal dels de dalt, si no la lluita de moltes generacions.
Durant els mesos de la plataforma Biar va tornar a alçar la polseguera, assemblees públiques que van arribar a sumar més de 70 persones i l’assistència al Ple de febrer d’unes 60 persones on es va llegir un manifest i la ciutadania va participar en un Ple Municipal per primera volta, tot per un objectiu comú, recuperar el que era de Biar i se li havia negat.
No va passar molt de temps després d’esta onada reivindicativa que poc a poc anava transformant Biar, obrint els ulls i fent perdre la por. Ja que a principis de maig de l’any passat una nova força política irrompia al panorama local, la Candidatura d’Unitat Popular(CUP). Tot i que ja feia mesos que estaven treballant, van aprofitar la presència del conegut diputat català David Fernàndez, conegut per les seues intervencions al Parlament de Catalunya i mostrar una sandàlia a l’exministre espanyol Rodrigo Rato amb to clar i contundent denunciant els abusos de la banca sobre la gent més humil.
El naixement de la CUP a Biar, la força política que tot just ara té la clau del govern de la Generalitat de Catalunya, es defineix com a anticapitalista i partidària de la independència de Catalunya a la que s’hi han d’anar sumant la resta de territoris dels territoris de llengua i cultura catalanes, principalment el País Valencià i les Illes Balears, venia a sumar-se a les altres forces a l’esquerra del PSOE que ja feia molts anys que treballaven a Biar, com Compromís i Esquerra Unida.
Eixe estiu ens deixaria més reivindicacions, com ara les concentracions per la República, davant l’abdicació del monarca espanyol Juan Carlos I en el seu fill Felipe, unes concentracions que en aquell juny de 2014 donarien lloc a centenars de visites en la premsa local i comarcal i la contribució a eixir al carrer i treballar per allò que cada u o cada una considera just reivindicar, com dic, en un poble complicat com és Biar. A aquelles concentracions les va seguir la constitució de la Plataforma pel Centre Històric de Biar davant les obres que estaven realitzant-se per part de l’Equip de govern anterior, on un bon grapat de veïnes i veïnes a títol individual reivindicaren que es donara una major participació al veïnat en esta qüestió. Les reivindicacions de la Plataforma també es van portar al Ple municipal de setembre, fa tot just un any.
L’any no ens deixaria sense alçar de nou la polseguera reivindicativa local a la qual semblava que no ens acabàvem d’acostumar, “com poden passar estes coses a Biar?” pensarien alguns, com si el nostre poble estigués exclòs de les contínues retallades i abusos d’una minoria sobre la majoria. Com dic, el 10 de desembre, el fred no va ser excusa per a que una vintena de biaruts i biarudes es concentraren a la plaça del Convent per protestar contra les polítiques del president Alberto Fabra, que visitava Biar amb motiu d’una reunió de partit, totes les persones concentrades foren identificades per la Guàrdia Civil,
Inaugurat el nou any 2015, any electoral amb l’esperança que s’obria cada dia que passava de que per fi, després de 20 anys de governs del Partit Popular al País Valencià, un enteniment entre les forces d’esquerra faria possible que Alberto Fabra no tornara a ocupar el Palau de la Generalitat, de fet, les enquestes indicaven que el PP no podria governar ni amb el suport de Ciudadanos, eixa formació política amb una líder, Carolina Punset, que reconeix públicament avergonyir-se del valencià i referir-se com a una llengua “para aldeanos”. La nota negativa era que una força com Esquerra Unida que havia treballat de valent durant molts anys per denunciar les polítiques antivalencianes del Partit Popular quedava fora de les Corts per culpa de l’antidemocràtica barrera del 5%. Val a dir que a Biar també s’obria esta possibilitat de canvi després de huit anys de govern del Partit Popular, on cada volta era més evident la inconformitat d’una part important de la població biaruda.
El 24 de Maig se celebraven eleccions locals i autonòmiques, i a nivell del País Valencià es confirmaven les enquestes, el Partit Popular continuava sent el més votat però sense majoria suficient, ja que perdia quasi la meitat dels vots obtinguts en 2011 i més de dos terceres parts en escons, i irrompia amb força Compromís, que multiplicava per tres la seua presència en les Corts. Tot plegat un enteniment entre PSPV-PSOE i Compromís, i el suport en la investidura de Podemos, feia realitat el “Pacte del Botànic”. La sorpresa també es va donar al cap i casal, els vots escrutats aquella nit de diumenge feien alcalde de València Joan Ribó, de Compromís, per fi la capital del País Valencià estaria governada per una força d’obediència estrictament valenciana, això sí, gràcies al suport dels socialistes i Podemos que feien realitat un nou pacte per governar la ciutat del Túria.
A Biar també es faria possible una entesa per governar els propers quatre anys, tot i que a nivell autonòmic quasi tot el món crèiem que el PP perdria les principals institucions del país i les principals ciutats (i les no tant principals també), a nivell local era una incògnita si finalment les urnes dictarien sentència i farien possible una majoria d’esquerres huit anys després. Finalment així va ser, la davallada del bipartidisme també es feia present a Biar, amb la pèrdua d’un regidor per a socialistes i populars i la tornada amb força de Compromís a l’Ajuntament de Biar, per primera volta amb dos regidors i un total de 505 vots, mentre que Esquerra Unida mantenia el seu regidor i augmentava en vots, tot plegat es feia possible un pacte entre les tres forces d’esquerra a nivell local. Les reivindicacions del carrer prenien cos a la institució local, on està una part important del poder real de decisió per als veïns i veïnes de Biar.
Arribats a este punt què cal fer? En primer lloc felicitar-nos perquè entre totes i tots hem contribuït a que cada volta més gent vaja perdent la por, la vergonya o el “què diran” i que cada volta més veïnes i veïnes obrin els ulls i no estan disposats a pagar i callar com ciutadans de segons despullats de drets per a que una minoria faça l’agost a costa del patiment dels altres. En segon lloc tot i que la composició de l’actual Ajuntament ens és favorable cal no deixar de banda seguir treballant també des del carrer, mitjançant plataformes ciutadanes que tan efectives en el seu treball han estat en mesos passats, exercint una labor de vigilància i demandes a l’administració i ajudant i defensant la seua gestió quan calga. El futur ara és present, i no vos el trobareu de més engrescador i il·lusionant.
En la terra humida escric:
«nena, estic boig per tu»
em passe els dies esperant la nit.
Com et puc estimar
si de mi estàs tan lluny
servil i acabat
boig per tu.
Sé molt bé que des d’aquest bar
jo no puc arribar on ets tu
però dins la meva copa veig
reflexada la teva llum
me la beuré
servil i acabat
boig per tu.
Quan no hi siguis al matí
les llàgrimes es perdran
entre la pluja que caurà avui.
Em quedaré atrapat
ebri d’aquesta llum
servil i acabat
boig per tu.
El meu nom és Pau Agulló, sóc Paralític Cerebral i hui tinc l’honor d’assumir la veu d’un poble, el meu poble, el valencià. Com el temps és el que és, i la meua comunicació no és massa fluïda, he delegat en ma mare per fer d’altaveu dels meus pensaments. Segurament alguns de vostès en estos moments estaran pensant: “veges, tota una vida ancorada a una cadira de rodes”. I tenen un poc de raó. Vostés no es fan una idea del que he hagut de fer al llarg de la meua vida per menjar, per dormir, per viure… Ma mare sempre em diu que sóc un valent i veritablement ho sóc perquè, senyores i senyors, que no parle amb la veu o que la meua ment estiga atrapada dins d’un cos que no funciona, no significa que no puga sentir, ni somniar, ni ser feliç… i la societat no m’ho posa gens fàcil.
De quina crisi estaven parlant quan ens deien que no tenien diners per crear recursos per a tots nosaltres? Està clar que d’una que va més enllà de les dades macroeconòmiques. Estem parlant de la crisi de valors que pateix la nostra malaltissa societat (…)
Ni s’imaginen les lluites que he hagut de realitzar per aconseguir la meua dignitat. Només fent que es complisca la llei de la dependència ja n’he tingut prou. Des de l’any 2008 que estic eixint al carrer, anant a manifestacions, a xerrades, encadenant-me i fent tancades a llocs inversemblants, anant als tribunals, fent vídeos reivindicatius, posant-me samarretes i sembla que a hores d’ara comencen a fer-me una mica de cas. Fins ara els governants eren uns éssers amb corbata que estaven allunyats de la realitat dels ciutadans. Per poder dialogar amb ells havíem de salvar una barrera de policies nacionals darrere dels quals escudaven les seues mancances d’humanitat. La seua resposta a les nostres necessitats sempre han sigut la manca de diners i mentre molts de nosaltres no podíem accedir a una ajuda tècnica per evitar el dolor de les nostres deformitats escoltàvem estupefactes com els pressupostos autonòmics s’invertien inaugurant aeroports sense avions. De quina crisi estaven parlant quan ens deien que no tenien diners per crear recursos per a tots nosaltres? Està clar que d’una que va més enllà de les dades macroeconòmiques. Estem parlant de la crisi de valors que pateix la nostra malaltissa societat, eixa que provoca que no ens importe veure a persones que es queden sense casa, que estan en l’atur o que són dependents i han de pagar-se els medicaments, les ajudes tècniques i els centres que els ajuden a desenvolupar la seua autonomia personal. Afortunadament el poble valencià ha reaccionat i ha fet fora aquests botxins que ens van espoliat tot excepte la dignitat i ara els nous governants estan intentant recuperar de les cendres aquest malmès País Valencià que des de Vinaròs a Torrevella celebrem en estos dies la nostra identitat com a poble.
Sembla irònic que una persona com jo, a la qual li costa expressar-se amb paraules, siga l’encarregat de recordar a tots i totes els ací presents com d’important és estimar-nos la nostra terra, les nostres tradicions, la nostra llengua i les nostres arrels.
És increïble que en els temps en què vivim on la comunicació flueix amb una immediatesa de vertigen hi haja valencians i valencianes que no hagen sentit parlar mai de l’obra de Fuster, que no hagen gaudit llegint les rondalles d’Enric Valor o que no s’hagen emocionat amb els poemes d’Estellés. I no n’han sentit parlar perquè durant anys els mitjans de comunicació han silenciat la nostra cultura, els nostres problemes, la nostra realitat, la nostra veu. Sembla que s’avergonyien de fer públics intel·lectuals i artistes que pensen i estimen en valencià, en eixe bell valencià herència dels nostres avantpassats. Parlant del temps i de les collites, d’inauguracions d’obres faraòniques i d’un imaginari estat del benestar han passat els anys i mentrestant alguns espavilats han aprofitat per destruir el nostre magnífic paisatge embutxacant-se un bon grapat de bitllets.
Per damunt dels eterns debats sobre banderes, himnes o sobre reformes estatutàries hauria de prevaldre sempre una idea central i irrenunciable: el benestar de les persones. El poble valencià hem assistit a un permanent espoli dels recursos públics i hem romàs impassibles a tan de desgavell però ha arribat l’hora de dir prou. Reconstruir tots els drets que ens han arrabassat no va a ser fàcil però tot és possible si hi ha voluntat. Ara volem recuperar l’escola i la sanitat públiques, volem paralitzar el desmantellament progressiu de l’Estat de Benestar impulsat pel govern central i ajudar així els col·lectius més desfavorits. Som conscients que tot este temps de des-govern no va a corregir-se en uns mesos i tampoc es tracta de donar un xec en blanc al nou govern valencià però hem de reconèixer que al menys els primers passos han estat ben encaminats i han recuperat el contacte amb la societat. Tornem a tindre un govern del poble i per al poble.
Mirar el meu voltant i descobrir la bellesa del Montcabrer, la imponent Penya el Frare o el majestuós Benicadell em fa pensar que aquest paisatge ha configurat el caràcter obert i genuí de la gent de Muro, la gent que m’estime
Però hui no hem vingut ací a plorar el passat, hem vingut a construir el futur i d’això la gent de la nostra terra en sap un muntó. Si d’una cosa estic orgullós és de ser de poble, de sentir-me arrelat a esta comarca, un “país petit” que té identitat pròpia, que manté vives les seues tradicions, que s’estima el seu entorn natural, que promociona la seua llengua, que és solidari amb la seua gent. Mirar el meu voltant i descobrir la bellesa del Montcabrer, la imponent Penya el Frare o el majestuós Benicadell em fa pensar que aquest paisatge ha configurat el caràcter obert i genuí de la gent de Muro, la gent que m’estime. Els murers hem sabut mantindré inexorables al pas del temps les nostres tradicions i a hores d’ara, la música de dolçaina, les danses de Palacio, el Porrat de sant Antoni o les festes de Moros i Cristians estan tan arrelats a la nostra memòria que formen part de la idiosincràsia de tots els valencians i valencianes.
Ha arribat l’hora de deixar-se de rivalitats polítiques sobre el nom de la nostra terra i posar en valor la nostra cultura i el nostre patrimoni. Ha arribat l’hora de treballar junts per restituir la dignitat als nostres poetes, als nostres cantautors, als músics, als forners, als mestres, als científics, als historiadors, als periodistes… a tots aquells que viuen i senten i estimen el que és nostre i ho fan amb la nostra llengua.
Des de sempre els valencians hem sigut un poble creatiu que ens n’hem sabut eixir de totes les dificultats i ara no ha de ser diferent. Cal aprendre dels més joves que, mitjançant la música, han teixit una xarxa de promoció i difusió de les nostres tradicions i la nostra cultura. Grups com Obrint pas o La gossa sorda, cantautors com L’Andreu Valor o Feliu Ventura o el gran cantaor Pep Botifarra (que tant m’estime perquè les seues cançons em recorden les que cantava el meu iaio) han fet saó entre nosaltres i ens han ajudat a construir una societat valenciana més reflexiva, més compromesa.
Hem de ser capaços de transmetre l’estima per la nostra terra i també per la nostra gent perquè en definitiva tots som responsables de la pervivència de les nostres tradicions i de la nostra cultura.
Veritablement en este aspecte em sent una persona molt afortunada ja que des que tinc ús de raó he estat acompanyat per melodies populars valencianes; la primera cançó que vaig escoltar a la meua vida va ser “el tio Pep” interpretada per una infermera de Muro a la UCI infantil que me la cantava imitant el so de la dolçaina. Vaig escoltar “Teresa” de l’Ovidi mentre tornava a casa després d’una llarga durada a l’hospital i el meu iaio em cantava per dormir-me la dansà de Muro mentre jo, enmig de la tebiesa dels seus braços m’adormia plàcidament. M’estime la música de dolçaina i tabal perquè mon pare i el meu germà m’han regalat moments inoblidables amb ella, i la meua iaia Carmen em va vestir de ballador a Palacio quan tenia mesos per això no hi ha res que m’agrade més que posar-me a les mans unes postisses quan sent els primers compassos d’una dansà popular. I jo em pregunte, quants xiquets i xiquetes hauran escoltat cantar a sa mare alguna cançó de bressol en valencià? Quants hauran tingut l’oportunitat de participar d’una dansà popular? Quants hauran vist construir una muixeranga? A quants els hauran llegit uns versos d’Estellés?
Què ens passa als valencians? Per què no valorem allò propi i busquem en l’altre allò que nosaltres ja tenim? Deia Fuster que “els valencians vivim presos d’una passivitat confusa sobre la nostra condició de valencians que no arribem a superar”. Hem de ser capaços de transmetre l’estima per la nostra terra i també per la nostra gent perquè en definitiva tots som responsables de la pervivència de les nostres tradicions i de la nostra cultura.
Ja per acabar i com a representant del col·lectiu de les persones dependents, vull aprofitar esta festa cívica del 9 d’Octubre per reivindicar junt els nostres senyals culturals i identitaris com a valencians la vostra solidaritat. Vull cridar ben fort que no estic disposat a renunciar als meus drets com a persona, que seguiré avant en la defensa d’una Llei de Dependència que, malgrat el que alguns s’atreveixen a negar, continua sent una iniciativa viable. És una qüestió de justícia i de dignitat per a tots aquells valencians que volem i hem de desenrotllar les nostres vides al marge de l’exclusió social a què ara se’ns està condemnant.
Gràcies per convidar-me a participar d’este gran dia, de fet podria haver estat ací Cristian, Mireia, Maria, Sergi, Àlex, Irene o qualsevol dels centenars de persones dependents d’aquesta comarca. Gràcies per haver-me escoltat i per fer-me sentir orgullós de ser valencià. Gràcies per reflexionar amb mi sobre el que passa al meu país i per comprendre que la meua lluita no és meua sinó de tots perquè “Avui nosaltres som els dependents però demà ho poden ser vostès”.
Bona festa a tots i totes.
Muro, 3 d’octubre de 2015 Plataforma en defensa de les persones en situació de dependència de L’Alcoià-El Comtat
Sva-ters interpreten «ROAC» al Festiniu de l’Alqueria d’Asnar, el 19 de setembre de 2015.
JALEO!
Jaleo! Jaleo! Contra «la real jalea».
L’eixam volia guerra,
guerra volia l’eixam!
Barrila, redeina, contra l’abella reina.
Obreres reprimides, contra la castedat!
Una vaga general s’ha declarat al panal,
s’inicia la revolta, un nou règim social.
Retronen a la serra anhels de llibertat,
abelles kamikaze preparen atemptats.
Assalten «la jalea real», segresten les fases larvals,
la granja San Francisco està en ruïna total.
Una ràbia continguda s’ejacula en el eixam,
prenyant d’odi el clam,
regina guillotina!!!!
Ninguna feromona que ens puga esclavitzar,
i menys disciplina i menys treballar.
El pol·len el recol·lectarà ta puta mare! Nosaltres també volem piuar, que ens la xuplen i parir larves! Contra el monopoli sexual, Sodoma i Gomorra! Juerga i caxondeo general, és el que cal en el panal!
Una juerga general, s’ha declarat al panal,
«saca el Whisky Xelly para el personal».
Abelles KamaSutra, preparen bacanals,
sexe dur i sense límits pregona Don Juan.
Abelles obreres copulant com a feres
anunciaven entre espasmes la dolçor dels seus orgasmes.
Ja esta be de feina, em cague en la reina
i en els principitos que ens cauen fatal.
El pol·len el recol·lectarà ta puta mare! Nosaltres també volem piuar, que ens la xuplen i parir larves! Contra el monopoli sexual, Sodoma i Gomorra! Juerga i caxondeo general, és el que cal en el panal!
Enjambres del mundo: uníos!
La República Obrera de les Abelles Copuladores
no és una demanda, és una exigència.
O follem totes, o matem a la reina!
Lorenzo Diaz Mataix, natural de Castalla (l’Alcoià), es va traslladar als Estats Units fa ja 8 anys. Nova York l’esperava per brindar-li una gran experiència i, per descomptat, una nova vida. Lorenzo s’interessà per saber com s’estudien i es mesuren les emocions: avui dia, treballa com a neurobiòleg a un prestigiós laboratori de la New York University.
Nom: Lorenzo Cognoms: Diaz-Mataix Poble i Comarca: Castalla, l’Alcoià Lloc de residencia actual: Nova York, Estats Units d’Amèrica Treball: Neurocientífic Temps vivint fora: 9 anys
P: Quines raons et fan traslladar-te a Nova York i quant de temps portes allà?
Me’n vaig anar en 2006, en octubre, quan vaig acabar la tesi en Barcelona. Al món de la ciència si vols continuar amb la carrera te’n has d’anar a l’estranger, i els EUA són un bon destí, ja que és on més ciència hi ha. Pense que de cada 100 articles científics que es produeixen al món, 90 s’han fet als EUA, perquè inverteixen més diners en aquest àmbit. Em van donar una beca Fullbright, una de les millors beques possibles.
Em vaig fer neurocientífic perquè quan anava a COU vaig llegir el llibre “El cervell emocional”, escrit pel meu actual jefe, el doctor LeDoux. Ell estudiava les emocions, i em vaig adonar que jo també volia fer-ho. Quan pensem en les emocions creiem que són coses abstractes o religioses, i no. Vaig llegir el llibre, i pensava que m’agradaria fer aquesta feina. Arribat el moment de pensar en què fer quan acabara la tesi, li vaig escriure, i em va dir que si aconseguia fons per tal d’anar a Nova York, seria benvingut. Així doncs, me’n vaig anar dos anys. Després, el meu «jefe» em va proposar si volia quedar-me, i clar que volia. Des d’aleshores em paga la universitat d’allà, jo treballe a la New York University.
En octubre farà 9 anys que sóc allà. Quan me’n vaig anar encara no hi havia crisi, ni ací ni allà, i recorde que hi havia unes 250 beques repartides en 2 convocatòries a l’any… Ara pense que hi ha zero. Al cap de dos anys podria haver tornat, però considerava que encara em quedava molt per aprendre en Nova York.
P: Fou una decisió molt complicada?
R: No, jo volia això. En Nova York em trobava bé, tot i que arribar al principi és difícil. És una ciutat que, quan vas de turista és «estupenda», però quan ja no ho eres és altra cosa diferent. A més, el meu laboratori és un dels més punters en allò que estudiem.
«El drama de l’emigrant és estar allà i no ser d’allà, vindre ací i tampoc acabar sent-ho del tot…»
P: Què hi ha del component del CORATGE a l’hora de decidir emigrar?
R: Jo tenia 30 anys quan me’n vaig anar, vivia en Barcelona i tenia una vida feta. Me’n vaig anar en principi per dos anys tallant-ho tot. Vaig deixar la meua vida ací i me’n vaig anar a un lloc on hi havia 200 milions de persones, i no en coneixia a cap. Jo pensava que parlava anglés, però que va, no parlava res (riu). Al principi recorde que anava pels corredors de la facultat del meu laboratori i anava corrent, perquè no volia que ni ningú em parlara, perquè si em parlaven, no els entenia. Les persones pensarien: “este xic és tonto” (riu). Era horrible, la veritat és que al principi és horrible. Jo vaig anar, diguem-ne que «amb tot legal»: amb el meu apartament que em donava la universitat en Manhattan i totes les facilitats, i així i tot era dificilíssim. Hi havia molts moments en què pensava “Què faig jo ací?”. Pensava en les persones que se’n venen de l’Àfrica, i que no tenen a ningú ni saben ni parlar, que viuen baix d’un pont i “són il·legals”, deu ser horrible. Jo em conformava un poc pensant això, que tenia molta sort. És molt dur, però dins del que cap estàs en un país més o menys paregut al teu. No és com si te’n vas… a Dubai, o Tòquio per exemple, on no sabries ni llegir, ni parlar… Tot un jeroglífic.
P: Et fou fàcil integrar-te al nou destí?
R: Va ser prou fàcil, sobretot perquè l’acadèmia és un lloc on hi ha un determinat tipus de gent que és prou pareguda entre si, independentment del país on vages. Hi ha gent de tot el món. Quan vaig arribar, al meu laboratori hi havia gent del Japó, d’Hongria, americans, de Puerto Rico, de Mèxic, d’Argentina, Espanya… Estàvem tots un poc igual, i ens anàvem ajudant un poc. El procés d’integració al laboratori no va ser molt costós, en la ciutat tampoc, la veritat. Abans havia estat en València i Barcelona, que és «lo nostre», però no em va costar especialment.
El més difícil va ser la frontera de l’idioma, o la manera de relacionar-se que tenen els americans. Són molt oberts d’entrada, i et conviden a tot, però després te’ls trobes un matí a l’ascensor, als mateixos en qui vas estar el dia anterior en sa casa, al seu aniversari, etc., i no et diuen “hola”. Al cap del temps canvia, crec que perquè al final tu mateix et tornes un poc com ells… En definitiva, són “un poc molt explosius” de sobte, però després així es queda la cosa. Em cridava molt l’atenció el fet de parlar-nos via e-mail, estant porta amb porta. Tot i que em xocava molt, al mateix temps pensava: “que bé, perquè no he de parlar!” (riu). És una cosa curiosa, però al final t’acostumes, i potser m’agrade més, de fet. Són diferents, però jo mai m’he sentit desplaçat.
«Em cridava molt l’atenció el fet de parlar amb els veïns via e-mail, estant porta amb porta»
P: A banda de la família i els amics i amigues… Què és allò que més trobes a faltar del poble?
R: Al principi, tindre una vida (riu). Jo parle cada dia amb els meus pares per Skype. Mentre esmorze, ells han acabat de dinar, i és el moment de comunicar-nos. Òbviament no és igual que tindre’ls presencialment, però no em falten. Continue tenint els mateixos amics que tenia fa 20 anys quan me’n vaig anar per primera vegada. Quan torne, seguim la relació de forma prou pareguda. És cert que cal que treballar-ho un poc, perquè si no és molt fàcil quedar-te despenjat.
Normalment vinc dues vegades a l’any, una en Nadal i altra en Festes. Enguany feia un any que no venia, perquè als Nadals vaig faltar. La veritat és que ara que he tardat un any a vindre sí que he notat que m’ha costat acoblar-me a aquesta vida tan tranquil·la. El drama de l’emigrant és estar allí i no ser d’allà, vindre ací i tampoc acabar sent-ho del tot…
El menjar de ma mare el trobe molt a faltar també, però jo cuine molt bé, i me’l faig jo.
P: Com és un dia de la teua vida a Nova York?
R: M’alce a les 7h més o menys… no tinc horari realment, es depèn. Si és un dia normal, m’alce, conteste alguns e-mails, em dutxe, esmorze en ma mare i en mon pare i me’n vaig al laboratori. Depèn del dia, si tinc experiment, o si he de donar classe, o si tinc cita amb algun estudiant de doctorat, doncs el dia va d’una manera o d’altra. Estic al laboratori fins allà les 7 o 8h de la vesprada, encara que altres vegades pot ser fins a les 4 o les 5h… depén.
Quan isc, o bé me’n vaig a prendre alguna cosa en algú, o me’n vaig a casa i continue treballant. Després me’n vaig a dormir. Escolte la ràdio d’Espanya prou, i llig molt sobre temes relacionats amb la meua feina, encara que també novel·les, perquè m’agrada molt llegir.
Un dia més cap de setmana… M’alce, esmorze amb la meua família, treballe, treballe, treballe… Dissabte i diumenge faig el dinar en casa, molts caps de setmana ve algú a dinar, o jo me’n vaig a casa d’algú. Als meus amics americans els encanten els dinars que faig. Potser algun cap de setmana anem al cine, o quedem per anar a algun lloc. En hivern, com es fa molt prompte de nit, quedem i sopem en alguna casa… Hi ha mil coses a fer, però treballe (riu). Realment, més que treballar ho definiria com allò que a mi em fa feliç, no em costa gens fer-ho.
«Més que treballar… ho definiria com allò que a mi em fa feliç, no em costa gens fer-ho»
Vida nocturna no en faig molta, allà el concepte de vida nocturna és diferent, o almenys per a la gent de la meua edat. Els meus companys i jo tots els divendres a les 4 o 4.30h hem acabat de treballar, i anem a un bar a la “happy hour”. Estem tots junts i prenem cerveses fins allà les 7 o les 8h. Després anem a sopar o a casa, i la nit ja s’ha acabat.
Quan puc eixir vaig a l’òpera, perquè a la universitat tenim una central de tiquets per a esdeveniments esportius, musicals, de teatre… i amb ells podem fer les activitats a molt bon preu. Així doncs, de vegades vaig a l’òpera al Metropolitan, o bé vaig a veure un musical, o algun partit de beisbol.
Ara que comença la tardor, quedem molts dissabtes i anem a Central Park a passar el dia i dinar allà, que hi ha un “ambientasso” que et mors. Allà dinem, fem «la siesta», juguem amb els xiquets…
Oferta cultural hi ha tota la que vulgues, tota la del món. Depèn del barri, trobes unes coses o altres. Tinc un amic a qui li agrada molt el jazz. Jo no estava molt ficat en aquest món, però m’ha introduït aquest hivern, i he anat a molts concerts de jazz en llocs mítics.
P: Què és allò que més t’agrada de la gran ciutat, el més característic?
R: M’agrada la gent, perquè quasi ningú és d’allà, almenys respecte a la gent que jo conec, un cercle limitat. I crec que tots els qui hem anat allí tenim alguna cosa en comú, pot ser que estem un poc “cap allà”, més enllà que ací. En Nova York trobem gent que, d’altra forma, no trobaríem. Jo, per exemple, em vaig trobar en una festa amb l’arquitecta que havia fet el castell de Castalla, i em va estar contant la història que van tindre amb la reforma del castell. L’anterior alcalde tenia pensat fer un castell a l’estil “disneyland”, i això no es podia (riu). Tinc amics escriptors, amics actors… eixa gent està allí, i està allí perquè hi ha altra gent com ells també, una espècie de feedback positiu. Per això crec que el millor de Nova York és la gent que pots arribar a conéixer. Altre dia, en una festa de temàtica flamenca que organitzà una amiga, parlant després de l’actuació amb els membres del grup, resulta que el violinista havia eixit de Moro Vell, en la mateixa comparsa que jo, des que era menut, i que passava els estius a Castalla. Coses així només et passen allí.
«L’estil de vida novaiorquès no existeix, perquè és una mescla de tot»
P: La gent aprofita el temps lliure de manera diferent a Nova York?
R: Crec que podríem establir dues grans divisions de “gent”: els que tenen fills i els que no. Els que tenen fills allà són prou insuportables (riu). Allò de tindre fills en Nova York és una cosa tremenda, ací crec que comença a ser paregut… Els xiquets són com xicotets déus, i són els qui manen en la casa, en els pares i en el món, tot gira al voltant d’ells.
Per altra banda, la gent jove això d’anar a un bar a beure i emborratxar-se… crec que és igual. De fet, si vas a Las Vegas o Atlàntic City i llocs així… doncs és això, però a «lo bèstia».
Jo supose que els científics del País Valencià aprofitaran el temps lliure de forma semblant a la meua, no crec que siga molt més diferent: treballaran tot el dia.
Eixir fins a les 7h del matí i coses així… allà no existeix, crec que no hi ha cap bar que estiga obert més enllà de les 4h, i els que ho fan, a partir d’eixa hora ja no serveixen alcohol. Però bé, et parle de fa 4 o 5 anys, quan jo vaig arribar. Ara m’he fet molt vell, i he de treballar (riu).
P: Quant a festes i celebracions, què hi podem trobar a Nova York?
R: La festa més típica és Halloween. És el dia 31 d’octubre a la nit, caiga com caiga, l’endemà es treballa igual, no és festa. La gent es disfressa i desfila per la Sisena Avinguda amb carrosses, és molt divertit. Hi ha des de festes organitzades en cases, fins festes en teatres amb temàtiques de por, on per exemple representen novel·les d’Edgar Allan Poe, revetlles populars amb orquestres…
Ací al País Valencià fem desfilades de moros, allí fan “parades” per la Sisena Avinguda, alguna cosa pareguda. Fan parades de tot, el dia de pasqua fan el dels barrets, els més estranys del món es passegen per davant de la catedral de St. Patrick; el dia de “Thanksgiving”, Acció de Gràcies, Macy’s, uns grans magatzems, paga el parade de la jornada, i s’organitza una desfilada per la Setena Avinguda amb globus molt grans.
Tan sols hi ha 3 festes que se celebren un dia específic, les altres sempre són dilluns. “Thanksgiving Day”, se celebra l’últim dijous de novembre. Commemoren la mort, pel fred i la fam, dels primers pobladors que se’n van anar d’Anglaterra a la costa nord dels EUA. Alhora celebren que alguns d’ells van sobreviure, i tornaren amb «pavos», per a que les persones no morissen: “Acció de gràcies”, gràcies perquè no van morir. Eixe dia és sempre dijous i sempre hi ha pont.
El 4 de juliol és el dia de la independència d’Anglaterra. És com la setmana de vacances d’ací del 15 d’agost. La gent se’n sol anar al camp, o a les terrasses de Brooklyn o Manhattan i fan barbacoes. A la nit, Macy’s, el centre comercial, paga el castell de focs artificials, que està bé, però els de València de falles són més bonics.
«La festa més típica és Halloween. La gent es disfressa i desfila per la Sisena Avinguda amb carrosses, és molt divertit»
P: T’adaptes al 100% a l’estil de vida «novaiorqués», o hi ha certes coses que mai canvien siga quin siga el lloc on vius?
R: L’estil de vida novaiorqués no existeix, perquè és una mescla de tot. Per exemple, jo visc en West Harley, un barri on, sobretot, viu gent dominicana i porto-riquenya. Jo sope a les 10h de la nit igual, però és que en Nova York hi ha gent menjant a l’hora que siga del dia i de la nit, així doncs, no et trobes com un “bitxo raro”. Clar que adaptes coses, jo quan quede amb els meus amics americans, ho faig “a hores americanes”, però no sé, tampoc sempre. Ja et dic, per a la gent que va allí, tot açò dels horaris i els estils de vida queda en molt segon pla. L’hora de dinar, per exemple, és com a què no existeix, jo sempre dine al laboratori mentre faig coses, com els meus companys. Dinem quan l’experiment ho permet, depenem de les rates. Quan l’experiment ens dona una estona, anem i comprem el dinar. Si altre dia acabe antes, dine en casa, i em faig el dinar de Castalla a l’hora de Castalla… No tinc un horari preestablert, no és com una fàbrica d’ací, on has d’entrar a les 7h del matí, eixir a les 13h, dinar corrent, i a les 15.30h tornar a entrar. Tot té coses bones i roïnes: en la fàbrica saps quan comences i quan acabes, jo mai comence ni mai acabe (riu), és un bucle que a mi m’agrada.
P: Quines són les principals diferències entre el caràcter de la gent d’allí i la de les nostres comarques?
R: La gent que viu en Nova York és diferent, per a les coses bones i les roïnes. Una de les vegades que va vindre el meu germà em deia: “Jo no sé com pots viure ací, açò és l’infern”. I realment té raó, és l’infern, però un infern que a nosaltres ens agrada.
Potser arribarà un dia en què serà suficient, perquè és una ciutat molt estressant i on també es pot veure molta desdita. Pots veure tota la desdita del món i alhora tota la riquesa del món. A banda, és una ciutat bruta, la brossa l’arrepleguen tres voltes a la setmana. En hivern es congela i no fa olor, en estiu fa molta calor però tampoc fa olor, no sé què fan… Ix fum de baix de terra, tant en estiu com en hivern… això és una de les coses que encara no he aconseguit endevinar perquè passa.
La gent mai està conforme amb res, són un tipus de gent que vol més. Eixa crec que és diferència més gran entre la gent en què em rodege ací i allí.
P: Eres l’únic valencià, o coneixes a gent del nostre territori?
R: L’amo del meu edifici és de Xàtiva, casat amb una americana. També tinc dues amigues: una d’elles era l’única persona que coneixia quan vaig arribar allí, una companya de la carrera en València, que sa mare és d’Agullent, ara viu en Washington.
«La ciutat és molt segura, no hi ha cap tipus de persecucions ni coses d’aquestes que ixen a les pel·lícules, jo mai m’he sentit amb por»
P: Els valencians sovint concebem Nova York com a una ciutat gegant epicentre de la globalització, amb edificis que «graten el cel» i multituds de gent a tot arreu, a més d’abundants brigades de policia… Com a resident, com definiries la ciutat?
R: Potser la imatge estiga un poc exagerada, però sempre depén del lloc: si vas a Times Square, és això, però al meu barri no ho és tant. Supose que és com tot, si estàs a Madrid i vas a la Puerta del Sol, és això, o en Barcelona a la Rambla, però en llocs més xicotets… És una ciutat amb 18 milions de persones, però jo he estat en Tòquio treballant i allò sí que és la “marabunta humana”. Les estacions de metro de Nova York són nanes comparades amb les estacions de metro de Tòquio. Ara, en les de Tokio no s’escolta una mosca, en Nova York són tot crits. La ciutat és molt segura, no hi ha cap tipus de conflicte de persecucions ni aquestes coses que ixen a les pel·lícules, així és com era abans, jo mai m’he sentit en por. És una ciutat estressant, i hi ha multituds de gent, però a mi això m’agrada, em fa sentir-me viu.
P: Eres neurocientífic, i treballes a un prestigiós laboratori a Nova York… Ens podries explicar en què consisteix la teua feina?
R: Estudie com el cervell aprén, processa, emmagatzema i recupera el component emocional dels records. Tots o quasi tots els records tenen un component emocional. D’aquesta cervesa que ens estem fent no tan sols queda el record de la cervesa, també queden les sensacions que teníem mentre. Eixa part del record és diferent, i s’emmagatzema en una part diferent del cervell. En les persones sanes tot és un, però hi ha certes malalties o situacions vitals en què el record i la sensació se separen, i de vegades no es recorda una de les dues coses. No estudiem malalties, estudiem com funciona el cervell.
P: Amb quin tipus d’emocions treballeu?
R: En principi ens interessen totes, però ens centrem molt en la por. Per què la por? És l’única de les 5 emocions primàries (por, fàstic, alegria, ira i tristesa) amb un sistema per a mesurar-la. Treballem amb animals, concretament amb rates, i a una rata no li podem preguntar si està contenta o si té por. Com estudiem això en els animals? Doncs el que fem és emprar el condicionament Pavlovià (el del gos i la campaneta), és la manera més fàcil en què els animals aprenen. Concretament emprem el condicionament clàssic aversiu: li posem un so a l’animal d’uns 20 segons, i en acabar li produïm una xicoteta descàrrega elèctrica en les cames. Cada vegada que la rata torna a escoltar eixe so, l’associa a la descàrrega i es paralitza. El temps que l’animal es paralitza és proporcional a la por que té.
La part més important del cervell per a regular aquestes emocions es diu amígdala perquè té forma d’ametlla. Si es danya l’amígdala, per molt que l’animal escolte el so, no aprén mai. Una vegada aprés, el record també es pot esborrar de diferents maneres, no esborrant el record en sí, tan sols s’elimina la part emocional. És a dir, la persona o l’animal recordarà perfectament el que li ha passat, però no l’afectarà negativament ni li farà mal.
«La por és la única de les 5 emocions primàries (por, fàstic, alegria, ira i tristesa) amb un sistema per a mesurar-la»
Per exemple, ho estudiem molt per a persones amb fòbies: en Amèrica hi ha molts militars que han tornat de Iraq, Afganistan, etc, i tornen fatal per allò que han viscut, és una malaltia que es diu “Estrés posttraumàtic”. Altre cas seria el d’una persona que ha tingut un accident de cotxe. Immediatament després de l’accident, és normal que tinga por a conduir, però quan eixa por dura anys, i no li permet a eixa persona pujar a un cotxe mai més… hi ha un problema. Nosaltres entenem que el que estaria passant al cervell seria com un record “mal aprés”. No volem que la persona deixe de recordar que va tindre un accident, tots som qui som per les nostres vivències i records, però sí podem aconseguir que aquesta part emocional negativa siga menor, i es puga tornar a ser funcional altra volta.
Tincions del teixit cerebral, neurones estudiades al laboratori de Lorenzo
P: Quines són les teues pors?
R: A estar malalt, o que algú del meu voltant estiga malalt. Al mal, al dolor físic.
P: Creus que a Espanya, o al País Valencià podries desenvolupar satisfactòriament el teu ofici?
R: Ara per ara no, perquè no és important això ací, crec que la societat no ho considera important. Potser és culpa nostra, dels científics, perquè no ens hem explicat, i crec que gran part de la nostra feina hauria de consistir a explicar el que fem, i per què és important, perquè al final qui ens paga és la societat, tant ací com allà. A els EUA qui posa els diners per a la ciència és l’estat, el Govern Federal, de fet, quan va començar la crisi van posar més encara, perquè saben que açò no dóna molts beneficis d’ací a 5 anys o d’ací a 10, però igual sí d’ací a 20 anys. La ciència aporta molts diners i molta qualitat de vida. Que jo no torne a Espanya és un problema, perquè jo no formaré a qui haja de fer-ho, no sé qui ho farà, possiblement ningú. Estem perdent tot el nostre capital intel·lectual, se’n ha d’anar.
A mi m’agradaria molt tornar i fer ciència al meu país, i que el meu país no siga només un país de cambrers. Igual la manera és tornar i fer-me polític (riu).
«A mi m’agradaria molt tornar i fer ciència al meu país… Igual la manera és tornar i fer-me polític»
P: Quines perspectives de futur tens allà?
R: Tinc totes les que puga tindre qualsevol persona del món, perquè allà som tots iguals, vull dir, si fas feina i eres bo i llest… Dóna igual que sigues americà, o xinés, japonés o africà. No per ser immigrant tinc menys possibilitats que algú natiu. En aquests moments estic sol·licitant feina com a professor, i tindre el meu laboratori. Allí la carrera és diferent, perquè no existeix la figura del funcionari. Les universitats contracten a qui volen segons els projectes de recerca, publicacions, cartes de referència… que presentem els candidats. Després d’algunes entrevistes, si els agrades, t’ofereixen molts diners per començar, i fan un laboratori per a tu amb 5 anys de termini per formar gent, aconseguir altres fons econòmics, publicar i dirigir tesis. Si els 5 anys transcorren satisfactòriament, ja ets una espècie de funcionari, i tens la feina assegurada en eixe lloc. Ací hi ha alguna cosa pareguda, però no et donen res per a començar.
CONNEXIÓ AMB LA TERRA
P: Visites Castalla amb freqüència?
R: Sí, dues vegades a l’any.
P: Com t’assabentes d’allò que passa al poble o als voltants de la zona?
R: Per vosaltres, des que existiu. Abans pel blog de Marisol, “Diari de Castalla”, que m’agradava molt. També pels meus germans i els meus amics. P: Quines són les teues impressions sobre la situació d’ací?
R: Jo vinc en Nadal i agost, i em fa la sensació que la majoria de la gent que conec no està tan malament, tot i que alguns amics han estat a l’atur. Als mitjans, quan lliges coses sobre la situació d’ací pareix que vaja a acabar-se el món, després vens i sembla que no siga per a tant. Sé que hi ha gent que està passant-ho molt mal, també. La meua família gràcies a Déu està bé. P: T’has plantejat tornar a instal·lar-te en Castalla?
R: De moment no, si m’oferiren feina potser sí.
El segon treball discogràfic de la banda de punk rock de l’Alcoià ha estat produït per Mark Dasousa i comptarà amb 10 noves cançons.
Els mecenes poden aportar al projecte des de 5 euros (que inclou la descàrrega anticipada del disc), fins a 450, amb un concert elèctric i 5 exemplars del disc signats pels membres del grup.
Inèrcia ha tractat de reflectir el canvi social i polític al País Valencià durant el procés de composició del disc, així com de la seua pròpia evolució com a grup. L’àlbum també comptarà amb el valor afegit d’unes magnífiques il·lustracions, realitzades per l’estudi creatiu Münster Studio .
Podrem gaudir de «Sendes Salvatges» a principis d’octubre, amb un avançament en format audiovisual, i del disc sencer a finals del mateix mes, així com d’una gira de presentació arreu de les comarques.
El Festiniu 2015 reuní a més de 1800 persones a l’Alqueria d’Asnar el passat dissabte, que gaudiren amb les actuacions de La Pegatina, Los Chikos del Maíz, la Sra. Tomasa, Sva-Ters i King Kong Boy. Els joves d’El Niu organitzen aquesta activitat festiva cada any com a prèvia alternativa a les festes locals.
La Sra. Tomasa va obrir la tanda de concerts fent sonar el seu mestissatge electrònic que els caracteritza. Els catalans, que s’obrin camí al panorama musical concert rere concert, encetaren la nit d’una forma molt enèrgica i ballable que conquistà el públic des del primer minut. D’entre el seu repertori, sonà La Fusión, Yo traigo Boogaloo o La Sra. Tomasa.
Tot seguit, el públic va gaudir amb el rap més combatiu de la mà de Los Chikos del Maíz. Les seues lletres foren corejades a l’uníson per totes i cadascuna de les veus assistents al concert. Toni Mejías i Nega cantaren cançons de l’últim treball, La Estanquera de Saigón, tot i que també van incloure temes de Riot Propaganda, el grup format per los Chikos i Habeas Corpus.
La Pegatina reuní a quasi la totalitat del públic del Festiniu. Els catalans transmeteren tota l’alegria i el color que els caracteritza, i crearen un clima de felicitat generalitzada amb un format de concert que no deixà indiferent a ningú. El grup interpretà cançons incloses a l’últim disc, Revulsiu, però també els temes que han consolidat la seua trajectòria musical, com Lloverá y yo veré, Alosque, Oliva o Non è facile. Com no podia ser d’altra forma, Mari Carmen tancà la seua actuació, seguit d’una batucada espontània junt amb el públic.
Els Sva-Ters escalfaren l’ambient al ritme de la seua “calor” particular. Els d’Alcàsser s’acomiadaren al Festiniu d’una de les seues veus: Lluís feia l’últim concert a l’Alqueria envoltat d’un ambient immillorable. Lio Sva encetà el repertori, per seguir cantant tot un seguit de grans himnes de la banda, com la Rumba d’Amore, l’Asmolaor o Canvi Climàtic Sexual. L’ska i els ritmes llatins amb regust valencià foren els protagonistes d’aquest concert. Els Sva-Ters, per finalitzar l’actuació, convidaren a l’escenari a Andreu Ripoll, un dels organitzadors d’El Niu, que s’uní a l’actuació a la dolçaina.
Finalment, els King Kong Boy tancaren aquesta edició del Festiniu al ritme de les cançons del seu últim treball, Alcem el vol. Els de La Safor barrejaren una gran quantitat d’estils a les seues composicions, com l’ska, el pop o el rock més festius. Quan cau el teló, Cares estranyes o Entre la foscor són alguns dels temes que mantingueren en peu al públic fins passades les 6 de la matinada.
Casimir Romero, professor, divulgador i membre de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, ens explica els passos de la tradicional «Escaldà» de la pansa. Un ofici que fou molt important a les nostres comarques, i que actualment s’intenta reivindicar a través de festes com la del passat 23 d’agost a Terrateig, on hi hagué, a banda d’una demostració d’aquesta feina, esmorzar popular i música de la terra.
VerdCel ens canten «La fàbrica Paulac«, versió d’Ovidi Montllor que formarà part del seu nou treball «Del cor a les mans. Ovidi per VerdCel«, un disc en directe que serà enregistrat a Barcelona el pròxim 12 de setembre.
He llegit aquesta tarda
que la fàbrica Paulac,
ha tancat les seves portes,
i ha fet crac!
El diari diu que el pobre
fabricant s’ha arruïnat,
i ha hagut de marxar a Suïssa,
amoïnat.
Si la fàbrica no dóna,
diu que no ens hem d’esverar,
que ja hi ha qui se n’ocupa
del que es fa.
Una banca se la queda
per vendre i especular.
Hi hagi fàbrica o finança,
tant se val.
Dels obrers que hi treballaven,
el diari no n’ha parlat.
Són a l’estació de França,
m’han contat.
El passat dimarts, la localitat del Camp de Mirra va acollir la representació teatral del Tractat d’Almisrà, en commemoració a l’acord entre el rei Jaume I el Conqueridor i l’Infant Alfons de Castella, que establia la primera frontera entre els Regnes de Castella i de València.
Com cada 25 d’agost de vesprada, un pregó anunciava pels carrers del poble la trobada entre ambdós monarques. Vora les 22h, una quarantena d’actors del municipi representaren, de manera molt fidel a la història, les negociacions dutes a terme per establir els límits entre els regnes de Castella i d’Aragó al segle XIII.
L’Església parroquial de Sant Bertomeu va rebre un gran nombre d’assistents que gaudiren amb el text de Salvador Doménech Llorens, la música a càrrec de la Colla «El Terrós» de Petrer, i alguns balls ambientats en l’època. Cal esmentar, entre d’altres personalitats destacades, la presència del President de Les Corts Valencianes, Enric Morera, del Vicepresident 2n de Cultura i Universitats de la Diputació d’Alacant, César Augusto Asencio, i d’alcaldes provinents de molts municipis de la zona.
La vetllada finalitzà amb un homenatge a la figura del rei Jaume I i, per descomptat, a la senyera valenciana, que onejava al ritme d’una molt emotiva Muixeranga al costat del monument-reconeixement a la figura històrica del Conqueridor.
Segona part del reportatge de les festes de Moros i Cristians a Castalla de l’any 2014, en clau humorística. En aquesta segona part entrevistem a Alvarito, de l’esquadra Alà Ke Tajà, a Jordi, director de El Sogall i la Banda Jove de l’AMSC, a l’esquadra Higos Chungos, capitans Moros Vells 2014, o a la capitania dels Maseros 2014, El Cavalló, entre moltes altres persones!
Utilitzem cookies per optimitzar la teva experiència i analitzar el trànsit. Les pots acceptar, rebutjar o personalitzar la teva elecció en qualsevol moment.
'/%3E%3Cpath%20fill='%23b2b2b2'%20d='M241%20382q0%2016%2017%2026%2017%2011%2042%2011t42-11q16-11%2017-26V269H241'/%3E%3Cpath%20fill='%239f7e00'%20d='M241%20379q0%2014%208%2023%209%209%2021%209%2014%200%2021-9%209-9%209-23V269h-59'/%3E%3Cpath%20d='M241%20339v-70h59v110q0%2014-9%2023l-6%205v-68h-15v72q-8%200-14-4v-68zm59%2040c0%2022%2015%2032%2029%2032%2021%200%2030-18%2030-32v-40h-59'/%3E%3Cpath%20fill='%239f7e00'%20d='M266%20277v5h2v12h-3v-5h2v-5h-9v5h2v5h-4v9h3v18h-5v10h34v-10h-5v-18h3v-9h-4v-5h2v-5h-9v5h2v5h-3v-12h2v-5zm42%20101q0%2010%206%2017%206%206%2015%207%2010-1%2016-7%206-7%206-17v-29h-43'/%3E%3Ccircle%20fill='%230044ad'%20cx='329.5'%20cy='372'%20r='6'/%3E%3Cellipse%20fill='%230044ad'%20cx='300'%20cy='340'%20rx='16'%20ry='21'/%3E%3C/svg%3E){kind=small}
El concert començava al voltant de les 23.30h amb el grup DiferentS, que delectà a tots els assistents amb temes mítics de la història del rock nacional i internacional. Cançons com «Entonces Duerme» de Rosendo, el popular «Another Brick in the Wall» de Pink Floyd, o un variat de temes de Los Secretos, escalfaren l’ambient abans de l’actuació de Pipo.
El nou EP sonà pràcticament en la seua totalitat, i «Jugar Contigo« fou l’única cançó que va interpretar del seu anterior treball, «Actitud de Rock and Roll». També poguérem gaudir d’algunes versions molt aconseguides com «Voy a bailar encima de ti«, de Los Zigarros, «Runnin’ Down A Dream» del cantant nord-americà Tom Petty, i «Blue Moon of Kentucky», el popular tema d’Elvis Presley amb que posaren el punt i a part a l’actuació. Finalment, i a petició d’un públic entregat, interpretaren el seu nou tema «Cry Baby».
