Com cada 25 d’abril, i durant tot el dia, el semicercle metàl·lic de la pedra Basset d’Otos manté en ombra l’escut format per les quatre distintives barres que ens caracteritzen com a poble. Una llegenda s’oculta: 300 anys de “renadiu” d’un sentiment identitari que, avui dia, i malgrat les adversitats, molts municipis mantenen latent.

Segons expliquen els més majors i savis, «la pedra de Basset» se situava en el passat a la plaça de la localitat, el lloc ideal per a les reunions dels homes després de la feina, o en aquells dies en què l’oratge no els permetia treballar al camp. A més a més, també acomplia la funció de piló per picar espart: “Quan el Benicadell fa capell, pica espart i fes cordell”. Com no podia ser d’altra forma tractant-se d’Otos, “el poble dels rellotges de sol”, la reconstrucció i recuperació d’aquest emblemàtic monument es configura en forma de calendari. La selecció del 25 d’abril com a data de funcionament no és casual, així com tampoc ho sembla el seu nom, ja que «Basset», tal com es feia dir la pedra, també podria fer referència al general valencià que encapçalà la revolta dels maulets en contra de Felip V durant la Guerra de Successió.

La Vall d’Albaida, al cor latent de les Comarques Centrals Valencianes, allotja la població d’Otos, estreta i allargada, amb no més de 10km de diàmetre. Situat a l’ombria del ben estimat Benicadell, Otos compartia pertinença amb Bèlgida i Beniatjar a l’antiga jurisdicció del Castell de Carbonera durant l’Edat Mitjana.

Actualment, Otos emmarca la seua vida diària entre l’autonomia inherent de les societats més avançades i, per descomptat, l’arrelament a l’entorn rural valencià més autòcton. La seua població creu en el treball col·lectiu pel bé comú, ja que cada habitant té en compte les necessitats específiques de cada veí. L’autogestió i l’agermanament, potser, siguen els pilars fonamentals d’aquest oasi de l’interior muntanyenc. No debades, el passat mes de novembre la localitat abandonà l’oligopoli elèctric de les cinc multinacionals que controlen el sector en l’estat espanyol, per passar a contractar tot el seu subministrament amb una cooperativa de la Vall d’Albaida. Així, Otos dóna suport a SENEO, un projecte comarcal que naix poc després de produir-se un incendi a les serres dels termes d’Ontinyemnt, Albaida, Benissoda i Agullent (on Iberdrola va construir una línia d’alta tensió, malgrat l’oposició dels veïns), i aposta per l’energia d’origen renovable. Finalment, i pel que fa a l’àmbit polític, Otos sempre s’ha caracteritzat per la tria constant de governs de caràcter esquerrà, des de pràcticament el principi del període democràtic.

D’entre els seus atractius, com ja apuntàvem, cal destacar la seua situació privilegiada a l’ombria del Benicadell: l’hàbitat rural, nítid i acollidor, desperta l’interés d’un nombre important de visitants amb l’objectiu d’endinsar-se en l’entorn. A banda, i com no podia ser d’altra forma, cal atorgar especial èmfasi en La ruta dels rellotges de sol, un dels projectes que millor reflecteix el treball global de tot un poble.

El major conjunt gnomònic europeu

Aquest conjunt de monuments comprén un recorregut amb més d’una dotzena de rellotges de sol instal·lats al llarg de tot el terme. Amb la ruta, es tracta de fomentar el turisme sostenible, basat en l’ampliació del valor patrimonial i cultural del municipi. Joan Olivares, amb la inestimable col·laboració d’artistes de la talla d’Andreu Alfaro, Arcadi Blasco, Rafael Armengol, Antoni Miró o Manuel Boix, esdevé l’impulsor d’aquesta tasca tan original. Reconegut al panorama de les lletres valencianes per la seua faceta com a escriptor, Olivares també destaca per ser bon coneixedor i especialista en la ciència “Gnòmica”, aquella que planteja teories al voltant de la trajectòria del Sol.

Materialitzada l’idea, naix tot un entramat d’activitats al voltant dels rellotges: excursions i rutes guiades organitzades per les mateixes veïnes i veïns del poble, compromesos en l’estimulació i revitalització de la seua pròpia llar. Al llarg de l’any, les escoles, instituts de secundària, associacions o, tot just, aficionats per la fotografia trien Otos per descobrir en primera persona l’encant especial que posseeix aquest poble, declarat com el conjunt municipal europeu amb més densitat de rellotges de sol. Els itineraris també inclouen explicacions tècniques, històriques i culturals al voltant dels edificis i paratges més emblemàtics del municipi i, per descomptat, dels rellotges. Així, cadascun dels assistents entra en context d’una forma acurada i tècnica, ben enriquidora.

L’activisme cultural a Otos té un nom

Joan Olivares (Otos, 1956), llicenciat en Física Teòrica, treballa actualment com a professor de matemàtiques en l’educació secundària. Sens dubte, ens referim a una figura determinant per entendre el tarannà d’un poble que fonamenta l’atractiu i l’interés turístic en iniciatives culturals sostenibles i en la cooperació.

A banda de ser el precursor per a la construcció de tot l’entramat gnomònic de rellotges de sol, Olivares destaca per la seua aportació al món literari. Fet i fet, ha conreat el gènere narratiu amb la publicació de tot un seguit de novel·les ambientades al poble o la comarca, amb què, a més, ha rebut nombrosos guardons. L’última obra publicada, ambientada en la València del segle XV, ha estat El metge del rei (Bromera, 2015), XIX Premi Enric Valor de novel·la en valencià. Abans, però, ha guanyat en dues ocasions el Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida, amb Pell de pruna i Dies de verema, que també implica un elogi al món rural dels anys 30.

Així mateix, l’activisme cultural d’Olivares es materialitza, a més, en forma de negoci local. Ca les Senyoretes, una de les cases pairals més importants d’Otos del segle XIX, s’integra en l’actualitat en l’estètica i la lògica otosina del projecte comú. Caracteritzada pel bon gust, la qualitat gastronòmica i unes vistes formidables cap al majestuós Benicadell, la casa rural- restaurant celebrà el X aniversari el passat 2015. Durant deu anys, Ca les Senyoretes ha rebut i allotjat tot un seguit de personalitats rellevants en l’àmbit cultural del País Valencià. Seu de dinars i sopars literaris, de reconeixements, festes i homenatges es tracta, en paraules d’Olivares, “d’un espai diferent, un espai gastronòmic, astronòmic, musical, teatral, fotogràfic, poètic, però sobretot un espai d’amistat”.

En definitiva, cal considerar i ressenyar la tasca i la implicació de cadascun dels 500 habitants amb què, aproximadament, compta el poble. Com el mateix Olivares, les otosines i els otosins mostren l’estima cap al seu lloc d’origen dotant-lo de vida i preservant l’aparença dels orígens. Aquest llogaret valencià, junt amb tot un país, celebra hui 309 anys de “renadiu”. Potser, i segons Olivares, aquest terme siga el més adient per relatar l’evolució “de la nostra llengua i la nostra cultura en aquests darrers 300 anys”. Des de 1707, fins als nostres dies, el poble valencià renaix “per la seua pròpia força natural i espontània”.

«El dia 25 d’abril, una ombra sinistra cobrirà les quatre barres de la nostra bandera al llarg de tot el dia. Després, a poc a poc, el sol tornarà a il·luminar les quatre barres fins que l’any vinent hi tornaran les ombres»

• La pedra de Basset
• 10 anys que han passat volant
• Viatjant i llegint: Otos i la ruta dels rellotges