Una de les experiències que he viscut importants a la vida és aquesta. D’aquelles vivències en què hi ha un abans i un després clars.

Quan estudiava, ja fa un temps, vaig viure un any a una població propera a Manchester, al nord d’Anglaterra. Era un lloc certament hostil, en molts aspectes. Mostrava una decadència marcada, on s’ajuntava l’extraradi amb tot allò que rebutjava la ciutat i les disseccions al paisatge pròpies d’un lloc de pas; tot entre els vestigis enfonsats d’una indústria que havia existit dècades enrere.

En certa manera el paisatge haguera pogut ser refugi, perquè no m’era estrany i sabia trobar-li l’encant de forma natural. Però no era pas on jo vivia, i el meu entorn, havia d’anar a buscar eixa arqueologia a les afores, donat que la metròpoli havia arrasat de forma aleatòria i desastrosa els estrats fabrils, i els nuclis industrials antics restaurats estaven reservats a zones riques de la ciutat, el que en diuen àrees “gentrificades” (paraula ben anglesa), aquelles que havien eradicat la població autòctona, substituint-la per classe mitjana-alta. Tot per no mesclar gent diferents als barris, per no equilibrar balances, per perpetuar desigualtats i seguir polaritzant (uns pocs, cada vegada menys, amb el millor, i uns molts, gairebé tots, amb el pitjor o res).

Però la duresa provenia sobretot de les relacions humanes. D’un cert desencís de la gent, que en aquell ambient gris, de pluja constant (una pluja més àcida que no aquella que ens evoca la natura inclús a les ciutats), anava calant-te a poc a poc i sense voler. La duresa provenia de la violència que vaig veure i viure de molt a prop; aquell desencís, sobretot del jovent, abocava en una ràbia i odi per la diferència, així en general i contra tot.

Vaig sentir el racisme, ferotge, amb mi i amb els demés.

Fer una Erasmus per a mi i a aquell indret, va ser també anar a ‘currar’, i en aquell temps només podies anar i tornar de visita una vegada en un any. Allò em va fer créixer i molt. En molts sentits. I la meua relació amb la llengua anglesa, clarament, està condicionada a tot allò.

Va haver-hi coses que em van ajudar a passar una experiència així. Entre elles descobrir un pintor que havia plasmat aquell món un segle abans. L.S. Lowry transmetia amb aquella tenebra de personatges, rostres i paisatges una veritat incontestable, i creava complicitat amb qui la contemplava. Ho feia des de l’acostament sense prejudicis ni cap mena de pudor a la realitat, fent-se ell mateix partícip i implicant-te també a tu. Gairebé com un xaman anava a les profunditats, valent i directe, i et feia pujar des de l’acceptació de les pròpies misèries. Partia d’eixa veritat, i això era molt potent.

Ell veia naturalment el món, fora quin fora, amb ulls de bellesa, i això m’arribava. Tot plegat em feia connectar amb Alcoi i la indústria que s’amagava sota tant desencís. M’arrelava als ancestres, al meu paisatge, i al que un segle abans s’havia viscut en aquelles terres que xafava. També a través dels quadres, em connectava amb el meu germà (Daniel Olmo) i la seua pintura, i en aquell moment va ser molt important per a mi.

Lowry s’havia passat la vida pintant a les nits, des de l’àtic de sa casa, després de cada jornada laboral. I ara sé, gràcies a la pel·lícula que se n’ha fet d’ell, que ho va fer malgrat tot i malgrat el seu entorn més directe (sa mare), un entorn (amb aires victorians decadents, “vull i no puc”) que no l’acceptava ni valorava en el seu ofici de pintar. Em va colpir aleshores i segueix colpint-me ara. Xapó Lowry, moltíssimes gràcies.

Ja fa anys que em vaig adonar i hui ho pensava, precisament i nova. L’experiència que vaig viure va ser dura, i durant temps aquella violència i hostilitat em va costar de digerir. Tornat ja a “casa”, al meu paisatge, entre la gent i les formes de relacionar-se que coneixia més, vaig necessitar un període per finalment pair-ho, per reconciliar-me en el contacte quan eixia a les nits, per superar-ho i tornar a la normalitat. Quan anava al cinema a veure pel·lis de Ken Loach (recorde especialment ‘My name is Joe’) em passava tota la projecció amb l’emoció a punt d’eixir-me del pit, i les llàgrimes caient ardents.

Potser hi ha alguna similitud al que estem vivint ara, amb la pandèmia, que necessitarem un recés per a tornar a tindre contacte com el teníem abans amb la gent, encara que tingam moltes ganes de tocar, d’abraçar, i besar (i ho farem, no tingam dubtes), necessitarem un cert temps i un esforç per restablir les coses, foragitar de l’inconscient aquesta distància que tenim marcada molt a dins nostre. És una llàstima però crec que pot ser així, i ho haurem de superar. I creieu-me, ho podrem fer.

Sobretot és que l’experiència viscuda, per a mi, em va portar i refermar unes de les meues millors amistats, vaig sentir, rebre i conrear la solidaritat a molts nivells, vaig desenvolupar algunes habilitats que ara em sostenen, vaig aprendre i gaudir moltes coses: la música (inabastable), la meravellosa gent que vaig conèixer, els paisatges, els xicotets viatges, vaig escriure moltíssim i vaig establir una relació amb l’escriptura que per a mi és fonamental per viure, vaig conèixer una vocació vertadera de mestres i professor/es de qualsevol àmbit, la tendresa enorme de la gent gran, el cine, la cultura, una identificació generacional molt potent, i ajuntant experiència i universitat vaig tornar amb el cap obert i les coses més clares envers el meu futur del que jo creia en aquell moment. Guarde molts bons records de tot allò; com ens ensenya Lowry, sense treure res del paisatge que no ens agrade.

Jo també sóc allò i gràcies a tot allò!

Alfons Olmo – VerdCel. 28 de març de 2021.