El Sant Blai que ningú no coneixia

En un poble de la Marina que Sara Llorens va escriure «Canalí», i que és Alcalalí, la imatge de Sant Blai estava ja molt vella i corcada, i el rector la va fer arreglar. La deixaren ben pintada i ben vestida, més bonica que mai, i es preparà una gran festa per a estrenar-la: música de fora, un ofici solemne i un sermó que faria el mateix rector.

El sant esperava a l’altar major, dins de la seua capelleta, amb una cortineta al davant. El rector havia avisat el sagristà que no la descorreguera fins que ell li fera el senyal.

La vespra de la festa va passar pel poble un xicot que tornava de fer el servei militar, amic del sagristà, i este, tot orgullós, li va ensenyar el sant arreglat. El xicot se n’anà, però al cap d’un moment se’n va adonar que s’havia deixat la petaca als peus del sant. Va tornar a buscar-la, i abans d’eixir se li va acudir una broma: es va llevar la guerrera i li la va posar al sant, i també la gorra, ben de gairell, com un soldat presumit. I se n’anà tan tranquil.

L’endemà, campanes, església plena de gom a gom, música i, a l’hora del sermó, el rector a la trona: «Germans meus, quan vejau Sant Blai no el coneixereu, de tan bonic que l’hem deixat!». I quan li va semblar el moment, va fer el senyal: «Ara el veureu, i no el coneixereu!». El sagristà va descórrer la cortina i tot el poble va fer «Ahhh!».

Però el més sorprés de tots va ser el rector, que només va poder dir: «Ni jo tampoc el conec. I si baixara sa mare del cel, tampoc no el coneixeria!».