Les Catalinetes és una festivitat popular que se celebra en alguns pobles de Diània i del País Valencià com Xàtiva, Castalla, La Llosa de Ranes, Ibi o Canals. Té lloc el dia 25 de novembre, dia de Santa Caterina, patrona dels escolars, els filòsofs i sobretot de les xiquetes.
A Castalla i Ibi es realitza una celebració escolar, on les xiquetes solen portar un llaç roig al cap i els xiquets un llacet més menut al coll i alguns un bigot pintat. Es fa una gran xocolatada, es realitzen activitats extraordinàries i es canten cançons tradicionals com aquesta de «Les Catalinetes».
A Xàtiva i Canals s’organtiza una excursió al camp amb els més menuts per fer un berenar, el qual sol estar elaborat amb el pa de catalinetes, un pa especial amb llavors d’anís, que sovint s’acompanya del torró de gat.
Els productors d’Olis de Diània aconsegueixen en un any crear un Oli amb ‘terroir’, de qualitat “premium” i amb història e identitat
El següent pas és una marca paraigües que identifique els seus olis com productes amb valor afegit per tal d’obrir nous nínxols de mercat a la Península i a l’estranger
Un any de vida dóna per molt. Les jornades de formació d’Olis de Diània de finals d’octubre al molí d’Alcosser de Planes es van centrar en les tècniques emprades per ressaltar les particularitats dels nostres olis, tant en el cultiu, com en la moltura i fins i tot en el seu envasat; amb la participació d’especialistes que contestaren les inquietuds d’un auditori molt implicat. Les jornades van deixar així palesa la clara evolució d’aquest grup de productors i amants de l’oli que durant aquest darrer any s’han anant reunint i creant sinèrgies que els ha permès millorar el seu producte per tal de crear un Oli Verge Extra -ecològic o no- amb un clar ‘terroir’. És a dir, amb especificitat, història, identitat i amb qualitat premium.
Això es va poder comprovar el passat 2 de novembre en el Mercat de la Terra de Xaló -dedicat a l’oli-, on els productors van organitzar tasts per tal que els assistents pugueren degustar i veure aquesta evolució. Un oli cada cop més professionalitzat, amb un sabor completament diferenciat, cultivat en minifundi, amb varietats autòctones i en marges de pedra seca que li otorguen aquest cos tan especial. Un oli que també té una història al darrere lligada al paisatge i a la nostra identitat com a poble d’arrels llauradores. I que ara pretén pujar un escalafó per tal de posicionar-se en el mercat com a producte amb valor afegit.
En aquest sentit, les jornades d’Olis de Diània, on assistiren més de cent persones van servir per resoldre dubtes i que els professionales assoliren més coneixements. També es van fer xerrades que aportaren arguments per fer una tasca comercial que facilite la seua penetració en mercats ‘delicatessen’, i es mostraren tècniques de venda òptimes en aquest nínxol de mercat. I a més es facilità informació que permet avançar al grup Olis de Diània en els seus propers reptes, com són escollir el tipus d’organització que volen establir i la marca paraigües que han de crear per tal unificar els seus diferents olis en el mercat com a productes amb valor afegit. Aquestes fites s’hauran de resoldre per tal d’afrontar la campanya de Nadal des d’un front comú.
Olis de Diània está resultant una fòrmula que posa de relleu que la Muntanya d’Alacant té al darrere un munt de possiblitats si cerca aquesta especificitat que la fa tan pròpia unint terra, història, patrimoni i professionalitat amb un suc d’oliva verge extra de qualitat ‘premium’.
D’aquesta manera, completada ja la part tècnica, els productors poden iniciar el procés per tal de posicionar-se en el mercat com a producte ‘premium’, cercat així un consumidor intel·ligent capaç de reconèixer l’excel·lència d’aquest olis irrepetibles. Un grup de productors, el d’Olis de Diània, conscients del valor que té el seu producte i que ara comencen a cercar i obrir nous nínxols de mercat ‘delicatessen’ a la Península i a escala internacional per tal d’exportar aquest oli ‘terroir’.
Iniciatives com la del grup Olis de Diània mostren com posen de relleu que sí que hi han opcions de vida rural sostenible davant l’abandó del camp. Desenvolupament i professionalitat en l’elaboració d’un d’un producte amb valor afegit i relat, amb història identitat. Una experiència que el consumidor exigent vol i pot degustar.
El grup Olis de Diània va néixer a finals de l’any passat a ran de la seua participació a la III Festa de l’Oli d’Alpatró, a la Vall de Gallinera i ha estat coordinat per l’equip tècnic del Grup d’Acció Local Rural Muntanya d’Alacant (GALRMA). Els productors pertanyen a zones rurals de les comarques alacantines de la Marina Alta, la Marina Baixa, El Comtat, l’Alcoià I l’Alt Vinalopó i de les valencianes ubicades més al Nord del Benicadell i Mariola. És a dir, la Safor, la Vall d’Albaida, la Costera i la Canal de Navarrés.
Les varietats més utilitzades en l’elaboració del seu oli d’oliva verge extra són la Mançanella (Villalonga), la Blanqueta i l’Alfafarenca, autòctones i que defineixen el territori Diànic.
L’oli representa més d’un 20% dels ingressos del sector agrícola de la Muntanya d’Alacant.
Vídeo-Resum de la tercera edició de la Fira de la Fantasia de Castalla. Una fira en homenatge a Enric Valor, al patriarca de les lletres valencianes, que ha convertit Castalla en la capital valenciana de la imaginació i les rondalles.
Amb motiu del centenari de la Unió Astronòmica Internacional, s’ha organitzat una votació per a triar un nom per a un estel i el seu planeta. Des del País Valencià, diverses entitats i experts s’han adherit a la proposta del professor d’Astronomia i Informàtica a la Universitat de València, Enric Marco, per a batejar a la parella còsmica com a “Tirant” i “Carmesina”.
A l’estat espanyol li toca batejar l’estel nan groc HD 149143 i el seu planeta HD 149143 b, tots dos situats a 240 anys-llum de la Terra. Fins al 12 de novembre, es pot triar entre una dotzena de parelles de noms. Aquesta iniciativa pretén fer participar a la societat en les activitats que realitzen els astrònoms, i oferir l’oportunitat de posar noms més quotidians i accessibles a estels amb denominacions més tècniques.
Des del País Valencià, diverses entitats com ara l’Associació Valenciana d’Astronomia, l’Agrupació Astronòmica de la Safor, el Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals, Alfons el Vell de Gandia, Acció Cultural del País Valencià i diversos professionals han proposat per a la parella còsmica els noms de «Tirant» i «Carmesina». Diània Televisió s’adhereix també a la proposta, i reivindica situar al cel als nostres personatges medievals de ficció més estimats.
El passat diumenge es va celebrar una nova edició de la Fira de la Fantasia a Castalla, un esdeveniment que va nàixer ara fa tres anys per a homenatjar i posar en valor la figura de l’escriptor local Enric Valor, i situar Castalla com a referent cultural i literari. També, però, per a oferir una alternativa d’oci adreçada a les menudes i els menuts de la casa.
La tercera edició de la Fira de la Fantasia ha comptat amb molt bona acollida i una gran participació d’assistents i visitants. Centenars de persones s’han acostat a «la capital de la fantasia» per tal de gaudir d’un cap de setmana farcit d’actes, com ara concerts, rutes de contacontes, teatre o, com a novetat, exhibicions muixerangueres.
La primera jornada de l’esdeveniment començà dissabte amb el concert de la banda de Marcel el Marcià. Tot seguit, al ritme de les dolçaines i els tabals de la colla El Sogall, menuts i grans gaudiren d’una ruta pels carrers del centre històric de Castalla ambientada amb històries de por, de la mà de les narradores orals Almudena Francés i Eva Andújar.
El matí de diumenge s’inicià radiant amb un «esmorzar de rondalla», proveït per les pastisseries i els forns del poble. A continuació, les muixerangues de la Vall d’Albaida i el Vinalopó oferiren una mostra d’algunes figures representatives. Seguidament, i com ja ve sent habitual edició rere edició, el grup local Tres Teatre representà algunes rondalles de l’escriptor castellut per antonomàsia.
El matí de màgia, somni, rondalles i il·lusió culminà amb l’actuació del cantacançons Dani Miquel, acompanyat a l’escenari pels Ma Me Mi Mo Músics. Sens dubte, un colofó extraordinari per a una festa que no seria possible sense l’organització i la feina de la Càtedra Enric Valor, la Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià i el Comtat i el Centre Cultural Castellut.
This content is provided by YouTube. It is blocked until you allow it.
Loading it allows YouTube on this site.
Sellés va presentar el passat divendres la seua nova obra novel·lística a Beniarrés, el seu poble natal. Amira, l’última flor de la Muntanyanarra la popular llegenda de l’encantada, a més de recórrer tot un seguit d’indrets naturals de les comarques diàniques mitjançant la literatura.
La primera presentació d’Amira, l’última flor de la Muntanya comptà amb la música del cantautor Andreu Valor que, en primícia, dedicà la peça Mare Diània a l’autor beniarresí. La cançó, com no podia ser d’altra forma, evoca l’estima a cada comarca, cada poble i cada indret paisatgístic que conforma la nostra terra.
La novel·la, com ho fera Al-Azraq, El Blau, transcorre al segle XIII, durant les revoltes mudèjars. El moment històric brinda l’oportunitat perfecta a l’autor per a contrastar els universos musulmà i cristià en la península Ibèrica en l’època Andalusí. La seua protagonista, Amira, esdevé el fil conductor d’una trama que barreja elements ficticis amb una rigorositat històrica ben acurada. A més a més, Sellés aposta per introduir algunes nocions que evoquen els secrets i rituals de la botànica màgica, emmarcats al nostre imaginari col·lectiu.
Una vegada consumada la invasió feudal de La Muntanya i abocada a l’exili, Amira experimentarà una peculiar metamorfosi: la seua història il·lustrarà, doncs, l’origen d’una de les llegendes més antigues i arrelades al territori: el mite de les encantades o dones d’aigua. Per descomptat, paratges com ara l’Estret de l’Encantada, el Gorg del Salt o el Toll de les Penyes adquireixen una rellevància ben notable al llibre. No debades, l’aigua esdevé un dels elements essencials en la història.
El llibre es presentarà arreu de les comarques diàniques a partir dels pròxims mesos. L’autor emprendrà una nova gira literària que, entre d’altres, visitarà les localitats d’Alcoi o Cocentaina properament, durant l’emblemàtica Fira de Tots Sants. Amira, l’última flor de la Muntanya també es pot adquirir a través del portal web www.justselles.com.
«AIGUA«, moviment de l’obra MANISES d’Antoni de la Asunción Andrés, interpretada per la colla El Sogall de Castalla amb el mag alcoià Hugo Aracil durant l’espectacle SAXUM CIRCUS.
Cocentaina acollí el passat dissabte una ruta de llegendes de por als indrets del Palau Comtal. Durant la vetllada nocturna, es narrà una selecció de les millors històries de por i misteri del nostre imaginari col·lectiu.
Els escriptors Francesc Gisbert, Joan Borja i Víctor Labrado contaren algunes de les llegendes de por i misteri més populars de tots els temps emmarcades a les nostres comarques. Durant la vetllada, els assistents gaudiren amb la narració d’emblemàtics i esgarrifosos relats, com ara El Caro o El mas de Patiràs. No debades, tots tres compten ja amb una dilatada experiència amb la recuperació del llegendari valencià. Llegendes valencianes, Màgia per a un poble o Llegendes del Sud són només algunes de les obres ja publicades sota la seua autoria.
La ruta s’inspira en el llibre Por o fugirem (Andana Edicions, 2018), enllestit pels tres escriptors ja esmentats, i arrodonit amb les evocadores il·lustracions d’Aitana Carrasco. L’obra plasma les històries provinents de la tradició oral, a banda de modernitzar-les i adaptar-les per al lector actual. Aquest particular i aterridor viatge literari passa per tot un seguit de pobles i comarques del País Valencià: Elx, Villena, Castelló, Teulada, Altea, La Vila Joiosa, Muro, Sagunt o, fins i tot, l’illa de Tabarca, entre altres. Com bé indiquen els autors, «les llegendes són una part fonamental de l’imaginari dels pobles, a més d’un recurs impagable per conéixer el tarannà d’un país». També, però, es tracten d’un poderós element vertebrador del territori.
Ja fa anys que circula pel Whatsapp un meme amb una fotografia de l’ínclit Julio Iglesias rient, amb el missatge “Me río por no follar”. Com que ara que em pose davant del teclat de l’ordinador per tal de redactar aquestes línies és dissabte, i la feina per intentar que els jóvens i les jóvens a qui faig classe en un institut d’Alacant coneguen i estimen una miqueta més la llengua històrica de la ciutat —alhora que uns altres s’entesten a maltractar-la i menysprear-la amb una tossuderia que, si no fora perquè no ho és, diríem que és admirable—m’ha deixat prop de l’esgotament mental i físic, concediu-me que afronte aquest tema, com a bon valencià, des de l’actitud de qui es riu del mort i de qui el vetla, o de la música i de qui la toca. En poques paraules: permeteu que em riga per no plorar, que és el que acostumem a fer els mortals que no ens diem Julio Iglesias.
Doncs resulta que la senyora Gabriela Bravo, consellera de Justícia, Administració Pública, Reformes Democràtiques i Llibertats Públiques del Govern Valencià, en una entrevista concedida el proppassat 24 de juny a un diari valencià, va i amolla: “Entre una buena atención sanitaria y exigir el titulo de valenciano hay que garantizar la salud del ciudadano”. Quasi res, Jordi, quasi res! Anem per pams per tal que els que no som molt espavilats, com ara jo, puguem comprendre el significat de les paraules de la nostra consellera. Plantege ací diverses possibilitats d’interpretació:
Vol dir la senyora Bravo que el títol de valencià és incompatible amb una bona atenció sanitària?
Vol dir que els/les qui tenen el títol de valencià no poden garantir la salut del ciutadà?
Vol dir que els/les professionals de la sanitat són incapaços/ces d’oferir una bona atenció sanitària si han d’aprendre una altra llengua?
Vol dir que els/les professionals de la sanitat que han aprés valencià estan posant en risc la salut del ciutadà?
Vol dir que per a garantir la salut del ciutadà s’ha de triar entre una bona atenció sanitària o el títol de valencià?
Vol dir que en la carrera de Medicina del futur s’haurà d’elegir entre dues assignatures: Salut del ciutadà o Valencià?
O potser vol dir allò de para qué vamos a perder el tiempo aprendiendo valenciano cuando podriamos dedicar ese tiempo a aprender inglés que es más útil?
O allò altre de para qué vamos a perder el tiempo aprendiendo valenciano si ellos saben hablar castellano?
A la senyora Bravo i, per extensió, a la resta de senyors i senyores del Govern Valencià, que, fins on arribe a saber, encara no han badat boca, els faré una breu reflexió sobre dos conceptes que em semblen bàsics en aquesta i en altres qüestions: legalitat i sensibilitat.
Punt primer: legalitat. Manlleve ací les paraules del president del Govern d’Espanya, el senyor Pedro Sánchez —supose que tot un referent per a la nostra consellera—, quan parlava del tema català: “Primero ley y luego dialogo”. Primer, llei, senyora Bravo. Ho diu el seu líder. Fins i tot els líders d’altres partits polítics s’omplin la boca dia sí i dia també amb el tema de la llei. “¡Hacer complir la ley! ¡Hacer complir la ley! ¡El 155! ¡El 155!” Bo, però d’això, en parlarem un altre dia. Centrem-nos. Què diu la llei? No vull ser pesat recordant allò que gairebé tots i totes ja sabem, però no em puc estar de fer referència a la llei de lleis (l’expressió no és meua), la nostra santa i immaculada Constitució (aquesta, sí; o potser, tampoc):
El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.
Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.
La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.
I, per al·lusions, què diu l’Estatut?
La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià.
L’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat. Tots tenen dret a conéixer- los i a usar-los i a rebre l’ensenyament del, i en, idioma valencià.
La Generalitat garantirà l’ús normal i oficial de les dos llengües, i adoptarà les mesures necessàries per tal d’assegurar-ne el seu coneixement.
Ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua.
S’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià.
«Memes» valencians sobre la nostra llengua.
Això és el que diu la llei, el nostre marc legal pel qual ens hem de regir. Vosté és jurista i jo, no, senyora. Bravo, per això deixe’m que li faça unes preguntes, des de la ingenuïtat i la ignorància, per tal d’aclarir alguns dubtes:
Quan l’Estatut diu que “l’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà”, vol dir que l’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà?
Quan l’Estatut diu que “tots tenen dret a (…) usar-los”, vol dir que tots tenen dret a usar-los (també el valencià)?
Quan l’Estatut diu que “la Generalitat garantirà l’ús normal de les dues llengües” està dient que garantirà l’ús normal de les dues llengües, també del valencià?
Quan l’Estatut diu que “la Generalitat (…) adoptarà les mesures necessàries per tal d’assegurar-ne el seu coneixement”, vol dir que la Generalitat adoptarà les mesures necessàries per tal d’assegurar-ne el seu coneixement?
Quan l’Estatut diu que “ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua”, vol dir això que diu? Es refereix també a l’ús del valencià?
Digueu-me simple o ximple, però, a mi, l’única manera que se m’acut i que conec perquè es puguen complir els nostres drets lingüístics reconeguts per la immaculada Constitució i el maculat Estatut és que les persones que treballen en l’administració, o la sanitat, o l’ensenyament, és a dir, aquelles persones que estan al servei de la ciutadania, si més no coneguen totes dues llengües. Vosté en coneix una altra manera, senyora Bravo? Explique-me-la a veure si jo l’entenc. Perquè no vull pensar que això de complir i fer complir la legalitat vigent és una cosa que vostés, els governants, diuen només de paraula mentre es riuen per sota del nas. Sí, sí, tú habla como quieras, que a mí, plin; no te entiendo ni un pelín.
Punt segon: sensibilitat. Us ho dic amb el cor a la mà: estic convençut que el nostre món seria mil voltes millor si la nostra sensibilitat, la de tots els qui l’habitem, es desenvolupara només una miqueta. No cal que us en faça més raonaments perquè estic segur que hi estem d’acord. Dic això perquè, si alguna vegada me n’anara a viure fora, la primera cosa que faria seria aprendre la llengua del lloc on anara. De debò. I no per una qüestió de necessitat —que també, tot i que, com bé sabem per experiència i patim en les nostres carns, el fet de la no necessitat acaba convertint-se en una arma potent que condueix a poc a poc a l’anihilació cultural del més desafavorit i desprotegit—, sinó de sensibilitat, de respecte, d’empatia, d’integració, d’afecte envers les persones que m’acullen i amb qui convisc.
Quan els nostres metges i les nostres metgesses, els nostres infermers i les nostres infermeres, fantàsticament preparats i preparades, se’n van a treballar a l’estranger, assumeixen de manera natural que han d’aprendre la llengua d’allà on van. Ens imaginem —posem per cas— un metge que treballe a Liverpool, a l’hospital —posem per cas— Marina Health, que li diguera als seus pacients “háblame en católico que no entiendo el anglicano”? Eh que no? I per què ací, sí? Si a la persona que viu a Albacete, a Lyon, a Munich o a Londres se li reconeix el dret, ben natural, a expressar-se en la llengua del seu poble, per què no se li ha de reconéixer de igual manera a la que viu a Xàtiva, a Castelló, a Morella o a Novelda? És una simple qüestió de sensibilitat.
Clar, que contra aquesta argumentació hi ha molta gent que —francament considere que sense pensar-s’ho massa— apel·la inconscientment a la part de la legalitat que els interessa i respon, tota carregada de raó: “Es que estamos en España”.
I jo em pregunte: aleshores, per tal que a la persona que viu a Xàtiva, a Castelló, a Morella o a Novelda, se li reconeguen els mateixos drets que a la que viu a Albacete, a Lyon, a Munich o a Londres ha d’haver-hi una frontera política? Ai, Marededéusenyor, si s’enteren d’això els catalans!
El músic de Xàtiva ens ‘convoca’ aquest divendres per gaudir del seu primer treball en solitari en 8 anys.
«Convocatòria«, disc parit íntegrament a la seua estimada Xàtiva, és un àlbum que transmet felicitat i que, malgrat els temps que corren, o potser precisament per això, té un caràcter marcadament positiu. Conté 11 cançons amb diferents estils com el pop-rock anglosaxó o la música d’arrel mediterrània. Al darrere dels arranjaments i de la producció hi ha Borja Penalba i Pau Chafer, que encapçalen una selecta nòmina de convidats i una xicoteta col·laboració de Pep Gimeno ‘Botifarra’ i Ginestà.
This content is blocked
This content is provided by YouTube. It is blocked until you allow it.
Loading it allows YouTube on this site.
Les cançons, xicotets himnes personals, domèstics i assemblearis, s’acompanyen d’una selecció de textos escrits per catorze persones que volen transformar el món cada dia, i que són referents polítics i socials. A «Convocatòria» hi ha les mans i les reflexions de Marc Granell, Gemma Pasqual, Josep Vicent Frechina, Santiago Alba Rico, Jordi Cuixart (des de la presó), Natza Farré, David Fernàndez, Özgür Günes, Sònia Moll, Martxelo Otamendi, Maribel Servera, Carlos Taibo, Júlia Taurinyà i Mateu Xurí.
‘Convocatòria’ és el resultat d’un procés de treball llarg i exigent, marca de la casa, que passa per publicar les cançons, tan sols, quan han estat elaborades al 100%. Arriba 8 anys després de no traure disc en solitari i d’una activitat creativa intensa i variada. D’ençà de “Música i lletra” (Propaganda Pel Fet! 2011), Feliu Ventura ha fet el documental “La memòria de la música”, ha publicat el vinil ‘Vers l’Infinit’ i la rèplica digital ‘Referents’ per celebrar vint anys de trajectòria, ha escrit la seua primera novel·la ‘Com un record d’infantesa’, ha fet l’espectacle “Llibres. Batalles. Cançons” amb Xavi Sarrià i ha llançat dos treballs amb el trio de reggae lo-fi Xerramequ i els Aborígens, l’EP ‘Montserrat’ i el disc de llarga durada ‘Sessions Ferotges’.
Hi ha concerts confirmats arreu del país i les entrades ja estan a la venda: El 9 de novembre a la Fira Trovam de Castelló, el 29 de novembre al Teatre El Micalet de València, el 12 d’octubre a la Fira Mediterrània de Manresa, el 13 d’octubre a Banyoles, el 8 de novembre a Sant Celoni, i a principis del 2020 a Barcelona.
Un document històric on es pot veure l’actuació del grup de danses i a Paco Muñoz «menejant el ditet» i cantant cançons com la popular «Serra de Mariola». Tot en un ambient festiu i de germanor espectacular.
La primera Trobada d’Escoles Valencianes, celebrada a Beniarrés el 5 de juny de 1988, ha estat restaurada i digitalitzada per Alka de MiraMuro.
Utilitzem cookies per optimitzar la teva experiència i analitzar el trànsit. Les pots acceptar, rebutjar o personalitzar la teva elecció en qualsevol moment.
'/%3E%3Cpath%20fill='%23b2b2b2'%20d='M241%20382q0%2016%2017%2026%2017%2011%2042%2011t42-11q16-11%2017-26V269H241'/%3E%3Cpath%20fill='%239f7e00'%20d='M241%20379q0%2014%208%2023%209%209%2021%209%2014%200%2021-9%209-9%209-23V269h-59'/%3E%3Cpath%20d='M241%20339v-70h59v110q0%2014-9%2023l-6%205v-68h-15v72q-8%200-14-4v-68zm59%2040c0%2022%2015%2032%2029%2032%2021%200%2030-18%2030-32v-40h-59'/%3E%3Cpath%20fill='%239f7e00'%20d='M266%20277v5h2v12h-3v-5h2v-5h-9v5h2v5h-4v9h3v18h-5v10h34v-10h-5v-18h3v-9h-4v-5h2v-5h-9v5h2v5h-3v-12h2v-5zm42%20101q0%2010%206%2017%206%206%2015%207%2010-1%2016-7%206-7%206-17v-29h-43'/%3E%3Ccircle%20fill='%230044ad'%20cx='329.5'%20cy='372'%20r='6'/%3E%3Cellipse%20fill='%230044ad'%20cx='300'%20cy='340'%20rx='16'%20ry='21'/%3E%3C/svg%3E){kind=small}
A Xàtiva i Canals s’organtiza una excursió al camp amb els més menuts per fer un berenar, el qual sol estar elaborat amb el pa de catalinetes, un pa especial amb llavors d’anís, que sovint s’acompanya del torró de gat. 
