Diguem-ho clar, clar i ras: ja toca.

¿O no toca ja que, ara que està a punt de constituir-se el nou Govern que eixirà del Botànic —un govern progressista, valencianista i d’esquerres, segons diuen— es pose en marxa d’una punyetera vegada una manera de fer política que contribuesca de debò i definitivament a la vertebració real d’aquest país nostre que se’ns descús a poc a poc, dia a dia, puntada a puntada, pels baixos, pel sud, per allà on vivim dos de cada cinc valencians? Per allà on hi ha una bona part de les grans ciutats valencianes: Alacant, Elx, Elda-Petrer, Villena, Benidorm, Oriola, Alcoi.

O hem d’esperar que esdevinguem péntols que no podrem tornar a cosir ni amb punts de sutura ni amb fil d’aram del 20?

Portem anys, massa anys, sentint parlar de la vertebració del territori. Però no ens enganyem. Per vertebrar cal repartir, invertir, descentralitzar, dedicar-s’hi, preocupar-se’n, i no quedar-se en una mena de mantra vacu a qui ningú ja no para atenció.

La realitat és que la desertificació cultural i lingüística de les comarques del sud avança al mateix ritme que la desertificació del paisatge. Els qui pensàvem, tan il·lusionats com il·lusos, que el Govern valencià que va nàixer de les urnes ara fa quatre anys faria un tomb a la situació ens hem quedat amb les il·lusions i el somriure glaçats. Foc de canyot. Alacant, la segona ciutat del País Valencià, paradigma i avançada del que poden arribar a esdevenir les comarques del sud si no aconseguim revertir el procés, continua el seu camí implacable i imparable cap a la despersonalització i el desarrelament, mentre des del Cap i Casal se la miren astorats, sense entendre un borrall del que està passant. Mentrestant les dretes continuen, xino-xano, la seua tasca inesgotable de desgast de la nostra memòria, de la nostra existència com a poble. La Diputació d’Alacant, per posar un exemple ben evident, continua, omnipresent i tocacollons, exercint el seu poder desvertebrador, tot fent el contrapés a la presència inexistent, invisible —quina presència, doncs?— del Consell més avall de la marjal de Pego-Oliva.

No toca ja, per tant, menejar el cul senyors i senyores del Botànic?

Vertebrar el país comença per repartir el pes. Cal concedir a cada part del territori el pes que necessita i mereix. I Alacant, com a capital del sud, necessita i mereix assumir el seu paper.

I si, tot sabent que no és un joc i que ens juguem molt en l’envit, juguem ja, d’una vegada, a dur a terme d’una manera real, sincera i efectiva aquest joc d’equilibris?

Per què no fer realitat allò que tant ens ompli la boca quan diem “Alacant és important”?

I si juguem a potenciar la nostra llengua i la nostra cultura allà on més cal fer-ho? A invertir-hi, a conscienciar-hi.

I si, per començar —quin bon detall seria! —, per una volta i sense que servisca de precedent —o sí—, juguem a nomenar un conseller o una consellera de Cultura alacantí o alacantina? Algú que conega de primera mà el que es cou per aquestes terres; algú que siga sensible al sentir dels ciutadans i de les ciutadanes d’aquestes comarques i que siga capaç de tendir ponts amb fonaments sòlids amb les comarques del centre i del nord; algú capaç d’aplicar punts de sutura amb l’agulla de l’estima a les arrels que ens agermanen a tots els valencians, unes arrels cada vegada més desdibuixades a mesura que posem rumb al sud.

I si reblem el clau i ubiquem la Conselleria de Cultura a la ciutat d’Alacant? —la Casa de les Bruixes, a hores d’ara un edifici tan fantasmagòric com la fama que el precedeix i li dona nom en seria una seu digníssima—. Potser seria una bona mesura per intentar frenar el procés de desertificació cultural i lingüística que pateix la ciutat.

O continuarem astorats i sense entendre un borrall?

Diguem-ho clar: ja toca. Serà ara o no serà. El desert avança.

Joan-Lluís Moreno Congost