Ja fa anys que circula pel Whatsapp un meme amb una fotografia de l’ínclit Julio Iglesias rient, amb el missatge “Me río por no follar”. Com que ara que em pose davant del teclat de l’ordinador per tal de redactar aquestes línies és dissabte, i la feina per intentar que els jóvens i les jóvens a qui faig classe en un institut d’Alacant coneguen i estimen una miqueta més la llengua històrica de la ciutat —alhora que uns altres s’entesten a maltractar-la i menysprear-la amb una tossuderia que, si no fora perquè no ho és, diríem que és admirable—m’ha deixat prop de l’esgotament mental i físic, concediu-me que afronte aquest tema, com a bon valencià, des de l’actitud de qui es riu del mort i de qui el vetla, o de la música i de qui la toca. En poques paraules: permeteu que em riga per no plorar, que és el que acostumem a fer els mortals que no ens diem Julio Iglesias.

Doncs resulta que la senyora Gabriela Bravo, consellera de Justícia, Administració Pública, Reformes Democràtiques i Llibertats Públiques del Govern Valencià, en una entrevista concedida el proppassat 24 de juny a un diari valencià, va i amolla: “Entre una buena atención sanitaria y exigir el titulo de valenciano hay que garantizar la salud del ciudadano”. Quasi res, Jordi, quasi res! Anem per pams per tal que els que no som molt espavilats, com ara jo, puguem comprendre el significat de les paraules de la nostra consellera. Plantege ací diverses possibilitats d’interpretació:

1. Vol dir la senyora Bravo que el títol de valencià és incompatible amb una bona atenció sanitària?
2. Vol dir que els/les qui tenen el títol de valencià no poden garantir la salut del ciutadà?
3. Vol dir que els/les professionals de la sanitat són incapaços/ces d’oferir una bona atenció sanitària si han d’aprendre una altra llengua?
4. Vol dir que els/les professionals de la sanitat que han aprés valencià estan posant en risc la salut del ciutadà?
5. Vol dir que per a garantir la salut del ciutadà s’ha de triar entre una bona atenció sanitària o el títol de valencià?
6. Vol dir que en la carrera de Medicina del futur s’haurà d’elegir entre dues assignatures: Salut del ciutadà o Valencià?
7. O potser vol dir allò de para qué vamos a perder el tiempo aprendiendo valenciano cuando podriamos dedicar ese tiempo a aprender inglés que es más útil?
8. O allò altre de para qué vamos a perder el tiempo aprendiendo valenciano si ellos saben hablar castellano?

A la senyora Bravo i, per extensió, a la resta de senyors i senyores del Govern Valencià, que, fins on arribe a saber, encara no han badat boca, els faré una breu reflexió sobre dos conceptes que em semblen bàsics en aquesta i en altres qüestions: legalitat i sensibilitat.

Punt primer: legalitat. Manlleve ací les paraules del president del Govern d’Espanya, el senyor Pedro Sánchez —supose que tot un referent per a la nostra consellera—, quan parlava del tema català: “Primero ley y luego dialogo”. Primer, llei, senyora Bravo. Ho diu el seu líder. Fins i tot els líders d’altres partits polítics s’omplin la boca dia sí i dia també amb el tema de la llei. “¡Hacer complir la ley! ¡Hacer complir la ley! ¡El 155! ¡El 155!” Bo, però d’això, en parlarem un altre dia. Centrem-nos. Què diu la llei? No vull ser pesat recordant allò que gairebé tots i totes ja sabem, però no em puc estar de fer referència a la llei de lleis (l’expressió no és meua), la nostra santa i immaculada Constitució (aquesta, sí; o potser, tampoc):

1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.
2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.
3. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.

I, per al·lusions, què diu l’Estatut?

1. La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià.
2. L’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat. Tots tenen dret a conéixer- los i a usar-los i a rebre l’ensenyament del, i en, idioma valencià.
3. La Generalitat garantirà l’ús normal i oficial de les dos llengües, i adoptarà les mesures necessàries per tal d’assegurar-ne el seu coneixement.
4. Ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua.
5. S’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià.

Això és el que diu la llei, el nostre marc legal pel qual ens hem de regir. Vosté és jurista i jo, no, senyora. Bravo, per això deixe’m que li faça unes preguntes, des de la ingenuïtat i la ignorància, per tal d’aclarir alguns dubtes:

1. Quan l’Estatut diu que “l’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà”, vol dir que l’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà?
2. Quan l’Estatut diu que “tots tenen dret a (…) usar-los”, vol dir que tots tenen dret a usar-los (també el valencià)?
3. Quan l’Estatut diu que “la Generalitat garantirà l’ús normal de les dues llengües” està dient que garantirà l’ús normal de les dues llengües, també del valencià?
4. Quan l’Estatut diu que “la Generalitat (…) adoptarà les mesures necessàries per tal d’assegurar-ne el seu coneixement”, vol dir que la Generalitat adoptarà les mesures necessàries per tal d’assegurar-ne el seu coneixement?
5. Quan l’Estatut diu que “ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua”, vol dir això que diu? Es refereix també a l’ús del valencià?

Digueu-me simple o ximple, però, a mi, l’única manera que se m’acut i que conec perquè es puguen complir els nostres drets lingüístics reconeguts per la immaculada Constitució i el maculat Estatut és que les persones que treballen en l’administració, o la sanitat, o l’ensenyament, és a dir, aquelles persones que estan al servei de la ciutadania, si més no coneguen totes dues llengües. Vosté en coneix una altra manera, senyora Bravo? Explique-me-la a veure si jo l’entenc. Perquè no vull pensar que això de complir i fer complir la legalitat vigent és una cosa que vostés, els governants, diuen només de paraula mentre es riuen per sota del nas. Sí, sí, tú habla como quieras, que a mí, plin; no te entiendo ni un pelín.

Punt segon: sensibilitat. Us ho dic amb el cor a la mà: estic convençut que el nostre món seria mil voltes millor si la nostra sensibilitat, la de tots els qui l’habitem, es desenvolupara només una miqueta. No cal que us en faça més raonaments perquè estic segur que hi estem d’acord. Dic això perquè, si alguna vegada me n’anara a viure fora, la primera cosa que faria seria aprendre la llengua del lloc on anara. De debò. I no per una qüestió de necessitat —que també, tot i que, com bé sabem per experiència i patim en les nostres carns, el fet de la no necessitat acaba convertint-se en una arma potent que condueix a poc a poc a l’anihilació cultural del més desafavorit i desprotegit—, sinó de sensibilitat, de respecte, d’empatia, d’integració, d’afecte envers les persones que m’acullen i amb qui convisc.

Quan els nostres metges i les nostres metgesses, els nostres infermers i les nostres infermeres, fantàsticament preparats i preparades, se’n van a treballar a l’estranger, assumeixen de manera natural que han d’aprendre la llengua d’allà on van. Ens imaginem —posem per cas— un metge que treballe a Liverpool, a l’hospital —posem per cas— Marina Health, que li diguera als seus pacients “háblame en católico que no entiendo el anglicano”?  Eh que no? I per què ací, sí? Si a la persona que viu a Albacete, a Lyon, a Munich o a Londres se li reconeix el dret, ben natural, a expressar-se en la llengua del seu poble, per què no se li ha de reconéixer de igual manera a la que viu a Xàtiva, a Castelló, a Morella o a Novelda? És una simple qüestió de sensibilitat.

Clar, que contra aquesta argumentació hi ha molta gent que —francament considere que sense pensar-s’ho massa— apel·la inconscientment a la part de la legalitat que els interessa i respon, tota carregada de raó: “Es que estamos en España”.

I jo em pregunte: aleshores, per tal que a la persona que viu a Xàtiva, a Castelló, a Morella o a Novelda, se li reconeguen els mateixos drets que a la que viu a Albacete, a Lyon, a Munich o a Londres ha d’haver-hi una frontera política? Ai, Marededéusenyor, si s’enteren d’això els catalans!