Habitualment, a les 12 de la nit d’un dijous entre setmana, la gent se’n sol anar a dormir, i més tenint en compte que l’endemà s’ha de matinar per fer un examen de la universitat, com és el meu cas, o també anar a treballar,  a classe, etcètera. Ja al llit, solc pegar una ullada al Twitter per última vegada, per veure com acaba el dia, per veure si es parla d’alguna cosa interessant de matinada a les xarxes socials. Piulada rere piulada, tant d’amics i gent coneguda, com de mitjans de comunicació, me n’adone què està passant allò que ja sabíem, però per al que ningú no estava preparat en realitat: s’estava duent a terme la sentència de mort de RTVV, feta pel “muy honorable” president Fabra. Sí, de matinada, amb nocturnitat i traïdoria, NOU ràdio quedava muda mentre es retransmetia als fidels oients un dels programes esportius amb més audiència a les ones, La Taula Esportiva. Davant l’alerta, i tenint molt en compte que el pròxim pas a seguir pels botxins era la televisió, un desconcertat Frederic Ferri va aparéixer a les nostres pantalles, inquiet i sobrevingut per les circumstàncies, per informar, al minut i en directe, a tota la ciutadania valenciana del que estava succeint amb el seu mitjà de comunicació públic.  Les càmeres mostraven als treballadors darrere de les tanques del Centre de Producció de Programes de Burjassot, ja que la policia no els deixava accedir als seus llocs de treball. A la taula dels informatius cada vegada s’incorporaren més polítics de l’oposició al govern valencià, i no fàcilment: tal com afirmava el diputat del Partit Socialista del País Valencià, Josep Moreno: “hem entrat ací per la finestra”.

Els moments de tensió i incertesa creixien. Tant per als protagonistes de les imatges, com per als espectadors nocturns que encara no estàvem dormint com les persones normals, no saber si la pantalla passaria a estar en negre en uns minuts, en unes hores, o potser en uns pocs segons, ens creava sensació d’angúnia, un nus a l’estómac. He d’afegir que, quan jo em vaig adonar de tot aquest embolic, estava ficada al llit, i el més prop que tenia per seguir en directe les últimes hores d’emissió de RTVV era el mòbil, un aparell molt menys constant i resistent que el televisor. Imagineu la velocitat dels batecs del meu cor quan la senyal d’Internet es quedava “enganxada”, la imatge congelada o similars… Supose que tots aquests nervis acumulats van fer decidir-me a encendre, per fi, la tele, per comprovar que, efectivament, RTVV encara estava molt viva i li quedava molta nit per davant.

Frederic Ferri, incrèdul ell mateix, ens informava que els liquidadors que s’encarregarien d’apagar RTVV es dirigien cap al Control Central de realització, o el que és el mateix, la sala on es troben connectats tot l’embolic de cables que fan possibles les emissions. Arribava el final? Doncs tot apuntava que sí, que ja no hi havia res a fer, que tot estava perdut… Comiats, darreres paraules de tots,promeses de tornar… Tant els presentadors com els polítics i més personalitats pensaven que tot havia acabat, que la pantalla quedaria en negre amb total impunitat, però res d’això. La lluita dels incansables treballadors va salvar l’ens públic, durant algunes hores almenys. Un cordó de persones taponà l’entrada a aquesta sala a crit de “NO ES TANCA”, evitant que els tècnics i policies (sí, la policia estava dins de l’edifici de RTVV; sí, a 2013 i no a 1981, encara que les vergonyoses imatges ben podrien pertànyer a aquesta darrera data) tallaren els cables. El periodisme no és mort, i així ho van demostrar mitjans com VilaWeb, Tv3, Ràdio Bocairent, La Ser o El País entre altres, que a poc a poc i durant el transcurs de l’última nit de RTVV, van oferir els seus senyals 24h per retransmetre les imatges que l’infame govern valencià va voler silenciar actuant de matinada. Aquest colp d’estat mediàtic en directe necessitava urgentment repercussió i suport de tots els professionals, i va ser molt emotiu comprovar que no estem a soles.

Encara que a Burjassot s’havia sufocat l’intent de desconnectar els cables d’emissió, tallar el senyal elèctric, o el mètode que els liquidadors pensaren utilitzar per acabar amb el nostre servei públic, des del sud arribaven notícies roïnes i descoratjadores: el Centre de Producció de Programes d’Alacant sí que s’havia tancat. Dins meu sentia una barreja de sensacions molt contradictòries… en menys de quinze minuts havia passat d’estar tremendament espantada per vorer, amb els meus propis ulls i en directe, com si estigués allà, com uns senyors amb corbata s’apropaven a una sala per deixar el canal en negre sense el més mínim remordiment; després, em vaig sentir molt feliç i orgullosa, eufòrica pel fet que els treballadors havien aconseguit paralitzar l’assassinat; però, de nou, em sentia molt trista, era qüestió de temps que a València i Castelló passara el mateix que a Alacant.

A les 3 de la matinada, Amàlia Garrigós, valenta i encoratjada després d’un any a l’atur, afectada pel famós ERO il·legal, i Joan Espinosa donaren un respir a Frederic Ferri, el rellevaren perquè les últimes hores d’emissió no pararien ni un segon. Per seguir informant del que passava fora, on es troben els altres treballadors, es connecta i es parla amb alguns d’ells. Rafa Xambó, membre del Consell d’Administració de RTVV i professor de Sociologia i Periodisme a la Universitat de València, denunciava la vergonyosa situació de desinformació en la qual es trobaven.

A aquestes mateixes imatges, en les que es veia al sociòleg parlant, per darrere, en segon plànol, tots es treien el mòbil de les butxaques, a tots els estava arribant un mateix missatge de text (redactat en castellà), informant-los que els concedien “Permisos Retribuïts”. Doncs bé, a les 3 de la matinada (sona surrealista fins i tot dir-ho, quina empresa, mínimament seriosa, envia aquest tipus de notificacions A LES 3 DE LA MATINADA?) el Consell va fer gala de la seua incompetència informant als treballadors del fet que ja no podien anar a treballar legalment, encara que seguirien cobrant els seus sous fins que es formalitzara l’imminent acomiadament. Trobe massa incomprensible que els motius que es donen per tancar RTVV siguen que aquest servei PÚBLIC, DE TOTS, és inviable econòmicament, però que continuen pagant els treballadors sense treballar, només per a què deixen de molestar a les instal·lacions…
Ja no sé si són les altes hores i el cansament, si tot em semblaria un acudit de no estar en joc més de mil llocs de treball… el cas és que res no te sentit aquesta nit.

Al plató ens informaven que, segons deia el diari ABC (casualitats de la vida que als mitjans de Madrid se’ls informe abans inclús que als valencians, afectats directament…), la pantalla anava a quedar en negre a les 4 de la matinada. Només quedava mitja hora de RTVV? De nou l’angoixa i la tensió s’apoderà dels nostres cors i de la nostra son, qui anava a dormir amb aquest panorama? Ni tenint un examen a les 8 del matí de l’endemà, vaja… Semblava que estant desperta, i piulant com si el món acabara per deixar constància d’aquesta nit històrica (també perquè just aquesta setmana havia de fer una pràctica de Twitter), també estava resistint i ajudant.

Durant aquests trenta minuts va passar pel plató el gran Ferran Gadea, Tonet a l’Alqueria Blanca, en representació del sector audiovisual valencià; també, en connexió amb el carrer de nou, les senyores de la neteja de l’edifici de Burjassot deien que la policia no les deixava eixir d’allà… Són tan perilloses aquestes dones de la neteja… no cal subestimar-les mai!
En fi… s’apropava l’hora, ja quasi eren les 4 de la matinada i vam vorer com un tècnic, acompanyat per la policia, es dirigia al Control Central per intentar de nou fer el que ja tots sabem. “Paco Telefunken”, el tècnic de Gata de Gorgos que hores després es negarà a tallar les emissions de RTVV i que es convertirà en mite i símbol d’aquesta nit, va quedar tancat a una petita sala durant diverses hores. Passava l’estona i RTVV resistia encesa, el final no va arribar a les 4 del matí. Mentre es duia a terme un debat polític improvisat al plató d’informatius, i als rellotges es veien passar les 5 i les 6, ja no sé si per la certa tranquil·litat que em donava seguir sentint veus al televisor, o simplement l’esgotament físic i mental que m’havien produït aquestes darreres hores, però el meu cos va dir prou.

Els meus ulls es van obrir a les 7:45h, i quan vaig comprovar que RTVV encara era viva, d’un bot me’n vaig anar corrent cap a la facultat: el meu examen de Tecnologies de la Comunicació, assignatura que es troba dins del grau de Periodisme de la Universitat de València, començava a les 8.

Em sap greu no poder contar-vos de primera mà el que va succeir durant el matí, encara que pense que ja tots ho sabeu: la resistència va durar fins a les 12:19 del migdia. Aquestes últimes hores van servir per fer coses que no s’havien pogut fer durant els anys que l’ens públic havia estat sotmés a la censura i manipulació ideològica. Després de 24 anys, RTVV va quedar en negre.