Nom: Estel·la
Cognoms: Vidal Durà
Edat: 25
Poble i Comarca: Castalla, l’Alcoià
Lloc de residencia actual: Porto Alegre, Brasil
Estudis: Ciencies Socials a la UFRGS
Treball: Voluntària a GAIRE (Grup d’Assessorament jurídic i socio-cultural a Immigrants i Refugiats)
Temps vivint fora: A temporades des de 2008. Al Brasil, 11 mesos
P: Quines raons t’animen a endinsar-te i conéixer diferents països i cultures? Quant de temps has passat en cada destí? Emprens els viatges amb intenció de tornar?
R: Em considere una persona molt curiosa i “preguntona”, amb molta necessitat d’activitat social, m’agrada saber sobre les persones, les cultures, les vides, les llengües i les diferències o diversitats.
Després de molt de temps amb ganes de sortir, una beca de la Universitat d’Alacant (Beca No Europea) em va donar l’oportunitat d’endinsar-me en la meravellosa experiència de conéixer i estudiar Amèrica Llatina. En 2014 vaig fer un intercanvi estudiantil de 6 mesos a la universitat “Mayor” de Santiago de Xile. Vaig poder conéixer la proximitat i la llunyania entre les persones, i conéixer una xicoteta part de la immensitat d’Amèrica. És impressionant com en uns mesos les persones som capaços de canviar i evolucionar idees, les formes de veure les coses, i mirar un poc més enllà del que veiem.
A final d’agost del 2014 torne de Xile cap a Castalla commocionada per la massacre de l’estiu a la Franja de Gaza, i vaig començar a participar d’una forma més activa en la causa, vaig conéixer l’Associació UNADIKUM que treballa amb la causa Palestina de la que vaig començar a formar part i, a més a més, vaig començar a participar activament amb el Moviment BDS (Boicot Desinversió i Sancions a Israel). A causa d’aquest apropament em vaig decidir per fer allò que feia anys que desitjava, visitar Palestina. Al Gener de 2015 em vaig endinsar en la major i més intensa experiència de la meva vida, que sens dubte m’ha canviat la vida.
Tenia molta necessitat a banda de sentir la meua lluita, viure-la.
A la tornada de Palestina vaig desfer i fer les maletes novament i vaig partir cap a Brasil. Ara estic a Porto Alegre, vaig vindre amb un programa de mobilitat (Beca Iberoamericana del Santander) a estudiar en la UFRGS Universitat Federal Rio Grande do Sud. En realitat vaig acabar a Juny però aquí he quedat atrapada, aquestes terres de lluita i connexió amb la terra 
no deixen escapar. No sé per què però Americà Llatina fa multiplicar els sentiments i emocions per 1000.
Quant a la tornada, com dirien els amics del Diluvi, “No torna qui marxa amb pensament de llunyania”. No és que no vulga tornar, però després d’eixir de casa és molt difícil, hi ha tanta vida allà fora que després resulta complicat limitar-se a un espai, encara que sempre es troba a faltar la terreta…
“La meua beca acabà en juny, però he quedat atrapada en estes terres de lluita i connexió amb la terra. Americà Llatina fa multiplicar els sentiments i emocions per 1000”
P: Què hi ha del component del coratge a l’hora de decidir emigrar? Et fou fàcil integrar-te als nous destins?
R: Jo no considere que siga una persona amb coratge pel fet d’haver hagut d’emigrar, però és cert que jo no he eixit per obligació i amb necessitat de buscar treball, he eixit per voluntat pròpia, amb programes de mobilitat i amb l’ajuda de les beques, que si bé no et solucionen la vida, ajuden moltíssim. Eixir del lloc de confort no és fàcil però recompensa si saps aprofitar tot allò que encontres allà on vas.
Sóc una persona prou camaleònica i m’adapte prompte als destins, viatjar et fa aprendre a no jutjar ni considerar que el nostre és millor i simplement adaptar-te a les condicions del moment. Sóc una persona prou sociable i no m’ha sigut gens difícil integrar-me.
P: En el cas de Palestina o Brasil, la barrera de l’idioma fou un problema?
R: A Palestina parlava anglés (el poquet que sé), allà a banda d’àrab també parlen anglés, inclús les persones més majors, ja que fou colònia britànica fins al 48. I sí, em va costar prou, però allà on vas les persones si tenen interés i voluntat s’entenen. És massa cert que a vegades les mirades valen més que mil paraules. I amb un somriure es pot arribar a la fi del món.
A Brasil no m’ha costat adaptar-me a l’idioma, és una llengua ben pròxima a la nostra i si no parle 100% em dóna per a comunicar-me perfectament, parle pels colzes així que he hagut d’aprendre a la força.
Ha sigut una bona experiència que, per exemple, no vaig viure a Xile: adaptar-se a altra llengua és una molt bona tècnica per a aprendre a escoltar, a ser més prudent o parlar més ordenadament. Encara que reconec que, a vegades, és un poc frustrant no poder dir exactament el que estàs pensant o sentint. Sobretot a converses més sentimentals o amb càrrega emocional. Jo pense, sent i estime en valencià i traduir els sentiments a una llengua no materna és molt difícil.
“Adaptar-se a altra llengua és una molt bona tècnica per a aprendre a escoltar, a ser més prudent o parlar més ordenadament”
P: Què tenen, segons el teu punt de vista, d’especial o atraient els països llatins?
R: Una de les coses que he aprés d’Amèrica Llatina és viure més el dia a dia, i no tant eixa concepció capitalista del demà i d’acumular; he aprés a escoltar el cos, els meus sentiments i voluntats, i no precipitar-me ni planejar tant. Per exemple si tinc ganes i voluntat de quedar-me, fer-ho, i en sentir-me plena o satisfeta tornar, o canviar de lloc.
No tinc com contar la riquesa cultural, natural i de vida, almenys dels països que he pogut conéixer d’Amèrica Llatina com Perú, Bolívia, Xile, Argentina, Uruguai o Brasil.
El meu pas per Americà és i ha sigut sensacional, com diu una frase del Che, “aquest vagar sense destí per Americà Llatina m’ha canviat més del que pensava, jo ja no sóc jo, o almenys eixe jo interior”.
P: Diries que els teus viatges estan caracteritzats pel compromís social?
R: No sé si caracteritzats, però si condicionats. La veritat que la meua forma de vida i el meu compromís amb les causes socials em fa sentir més voluntat de visitar uns països que altres, com per exemple, visitar o viure Americà Llatina o països d’Orient, que Europeus. Països oprimits més que els opressors.
P: A banda de la família i els amics i amigues, què és allò que trobes més a faltar del poble?
R: Trobe molt a faltar eixir de casa i en 5 minuts estar a la serra, estar en una ciutat gran és una cosa que em dóna la sensació d’estar tancada i, a més a més, estar llarg de la mar també m’estressa un poc. Però sobretot trobe molt a faltar parlar Valencià.
“Jo pense, sent i estime en valencià. Traduir els sentiments a una llengua no materna és molt difícil”
P: Com és un dia de la teua vida quotidiana en Brasil?
R: La veritat és que ací no tinc molt d’oci nocturn, sóc prou diürna. L’única cosa que no m’ha fet sentir molt bé, o almenys m’ha limitat la vida nocturna a Brasil, és la inseguretat de la nit, producte de la desigualtat i de la situació per la qual passa. Aquí els dies són molt llargs, dinem a les 12h, així que dóna la sensació que els dies són llargs, encara que després a les 16h ja tinc fam i berene 3 voltes (riu). Estic viciada al “Feijao”, és el menjar típic de Brasil, i el dinen i sopen diàriament, bàsicament és arròs i fesols negres, boníssim.
Ací no pare, Porto Alegre és una ciutat amb infinitat de coses per fer, i multitud de causes en què participar. A banda de portugués, estic aprenent música, capoeira, història, el fet de viure de Brasil, i de les persones que em rodegen. Estic participant en el moviment estudiantil, al comité de solidaritat amb el poble Kurd, amb el grup de suport a Palestina de Porto Alegre, etc.
A l’estar al sud de Brasil, també tenim hivern, i com és una zona subtropical fa 5 mesos que no para de ploure; encara que el que pitjor porte és que un dia hi haja 30 graus i altre 15, no m’aclarisc.
P: T’adaptes al 100% a l’estil de vida brasiler, o hi ha certes coses que mai canvien siga quin siga el lloc on vius?
R: Normalment m’acostume, i si m’agrada fer alguna cosa molt, intente buscar possibilitats ací de fer-ho. Les oportunitats i els passos pels llocs són únics i passatgers, així que intente fer les coses típiques del lloc on estic, òbviament adaptar-les a la meua personalitat.
P: Quant a festes i celebracions, què hi trobem en Brasil? I a Xile?
R: Doncs com Brasil i Xile són països víctimes de la colonització Espanyola i Portuguesa, on el cristianisme es va imposar com a religió, els costums, festius i tradicions moltes vegades són iguals, o ben pròximes a les nostres.
A Brasil tenim el Carnestoltes com emblema mundial, però hi ha milers de coses desconegudes: llengües, religions i costums. El candomblé o umbanda, el culte als orixás, són religions afrobrasileres (de matriu africana) molt practicades a Brasil. Els pobles originaris com els Maputxes a Xile o els Guaranís o Kaingang a Brasil entre altres, amaguen infinitat de celebracions, altres idiomes, formes de vida, i tradicions que són desconegudes per a la resta, inclús a vegades per ells mateixos.
P: Què és allò que més t’agrada d’aquest país, el més característic?
R: M’agraden les persones de Brasil… A banda de platges, rius, ciutats i la cultura, el que més m’agrada de Brasil, i en general d’Amèrica Llatina, és la proximitat i la connexió amb la terra, la natura i l’energia que tenen, i que nosaltres, degut a l’endinsament absolut a babilònia, no tenim o hem anat perdent.
P: Quines són les principals diferències entre el caràcter de la gent d’allí i la de les nostres comarques? Eres l’única valenciana, o coneixes a més gent del nostre territori?
R: He conegut gent de la terreta, però sincerament, quan isc fora de casa intente no juntar-me molt amb persones d’allà, no perquè no m’agrade, però a vegades ens formem grupets i deixem de conèixer persones i gent d’allà on anem, tenim tendència a aïllar-nos. Però la veritat que en el caràcter ens pareixem molt als brasilers i brasileres.
“Porto Alegre és una ciutat amb infinitat de coses per fer, i multitud de causes en què participar”
P: Els valencians sovint concebem Brasil com a un país càlid, amb una superfície tan extensa que resulta quasi impossible conéixer per complet i, tot i que en constant expansió econòmica, amb dificultats socials notables. Com a resident, com el definiries?
R: La veritat, Brasil ara mateix passa per un moment molt complicat i delicat, on no tot és samba i carnaval. El país està passant per un moment prou difícil, de “crisi” social, econòmica i política. Per una banda, hi ha una reivindicació social molt forta per la millora de les condicions, i també una preocupant (encara que menys rellevant) reivindicació de la part més conservadora, per una militarització de l’Estat.
L’endinsament en polítiques neoliberals, la immersió econòmica que suposà el mundial de futbol i les olimpíades amb els recursos i les condicions per les quals el país passa, han deixat un ambient molt carregat i complicat.
A Brasil la desigualtat social és abismal, la diferència entre classes és enorme. El mundial i les olimpíades han donat lloc a una neteja ètnica brutal de les zones més pobres de les ciutats, per una exagerada necessitat de “llavar” la imatge de Brasil, i vendre’l de cara a la comunitat internacional com un país de tipus “Europeu-Occidental”. La precarietat de les universitats institucions publiques, a les universitats federals, les reduccions en beques, sanitat, ajudes socials, la manca de treball són el dia a dia.
“El mundial i les olimpíades han donat lloc a una neteja ètnica brutal de les zones més pobres de les ciutats”
Ara mateix, a l’estat de Mina Gerais un accident d’una mina ha provocat una de les majors catàstrofes naturals de la història de Brasil, que està sent censurada; El tancament de quasi trenta escoles públiques a Sao Paulo i la conseqüent inversió en armament repressor Israelià (que per cert Brasil és el quint país del mon importador de armes de Israel); A més a més el genocidi continuat contra els pobles indígenes i contra el poble negre a Brasil són entre altres exemples de la realitat al Brasil.
Tot i això, Brasil m’ha fet molt recordar Palestina i la seua gent. A vegades és increïble l’alegria i l’espantosa i boja voluntat de felicitat d’un poble tan sacrificat, que pateix i que ha patit tant, que encoratja i commou. És resistència, supervivència o una forma de viure, però és emocionant veure i sentir com qui no té res ho dóna tot, i com menys tenim, menys necessitem i més cor tenim, i més humans ens fem.
P: Anares a Brasil amb una beca internacional universitària…Com aconseguires la teua plaça? Quina és la feina que dus a terme allà?
R: Vaig vindre a Brasil amb la Beca Iberoamericana del Santander els primers sis mesos, després vaig decidir quedar-me una temporada més. Vaig acabar Criminologia ací, i ara estic treballant com a voluntària en un grup d’assessorament jurídic social a immigrants i refugiats. Continue participant amb la causa palestina ací, aportant el meu granet de sorra dia a dia, participant en conferències, esdeveniments, exposicions fotogràfiques, etc.
P: Creus que el teu futur es troba a Brasil o, potser a algun altre destí a descobrir?
R: No sé on es troba el meu futur, la veritat. De moment sols sé que ha d’envoltar Palestina, no sé on ni com, però ha d’influir-la necessàriament.
CONNEXIÓ AMB LA TERRA
P: Visites Castalla amb freqüència?
R: Creuar l’oceà no és gens barat, així que, desgraciadament, no puc visitar la terreta amb tanta freqüència com m’agradaria. No he passat temporades molt llargues fora, així que no he tingut tampoc la necessitat d’anar-tornar i tornar. No he estat més d’un any sense passar per Castalla.
P: Com t’assabentes d’allò que passa al poble o als voltants de la zona?
R: Tot i la voluntat a vegades de desconnectar d’allà, sempre estic al corrent del què passa, o pels amics i la família, o gràcies a mitjans de comunicació lliures i alternatius com Diània.
P: Quines són les teues impressions de la situació ací?
R: Les impressions que tinc d’allà a vegades són no molt motivadores. Pense que la rutina és bona, i la zona de confort ens fa sentir-nos molt segurs i estables, però estar fixe en un poble ens limita molt, i a vegades tinc la sensació que és tot igual i que les coses no canvien. És molt bo tenir sempre la família i els amics a mà, però per altra banda, personalment, crec que limita molt a les persones, encara que respecte i entenc totalment als que els agrada la forma de viure d’allà.
P: Et planteges tornar a instal·lar-te a Castalla?
R: De moment no, si passe per Castalla serà per a poc temps. Per descomptat que necessite una dossi de Castalla, m’agrada molt el meu poble, els costums, la gent i la vida allà, però prompte partiria cap altre lloc, crec que hi ha massa coses per fer i conéixer en aquesta vida i hem d’aprofitar.
Autor
