Christian Rico Moreno, de Castalla (l’Alcoià), es va traslladar a Liverpool fa tan sols tres mesos. En finalitzar els seus estudis en Periodisme, s’enfrontà al dilema més comú entre la majoria dels joves: seguir formant-se, buscar feina “de lo seu” a Espanya, o viatjar a l’estranger per a millorar l’anglés i, de pas, obrir-se portes al mercat laboral internacional. Actualment, treballa com a “xef” en un restaurant britànic, tot i que pretén exercir la seua professió més a prop de casa i dels seus en un futur no molt llunyà.
Nom: Christian
Cognoms: Rico Moreno
Poble i Comarca: Castalla, l’Alcoià
Lloc de residencia actual: Liverpool, Regne Unit
Treball: Graduat en Periodisme, actualment treballa com a “xef” en un restaurant britànic
Temps vivint fora: 3 mesos
P: Quines raons et fan traslladar-te al Regne Unit i quant de temps portes allà? Anares amb intenció de tornar? Fou una decisió molt complicada?
R: La raó d’haver-me traslladat al Regne Unit és bàsicament millorar l’anglés. Després de finalitzar la carrera em vaig trobar amb la situació que es troben la majoria dels joves: havia de decidir entre seguir estudiant un Màster, Postgrau o alguna altra carrera; buscar feina de periodista (molt difícil en aquests moments); o anar a l’estranger a millorar l’anglés. He de dir que l’anglés és una llengua que sempre m’ha agradat i que abans de vindre a UK tenia un B2, però, tot i així, quan arribes ací veus que el nivell que tens és molt més baix del que et pensaves, sobretot si et trobes amb un accent tan difícil com és l’scouser. En un principi la meua idea era anar a Austràlia, m’encanta viatjar i volia aprofitar per a anar lluny i conéixer món. De fet, la meua idea d’anar a Austràlia era conéixer també el sud-est d’Àsia, m’agradaria molt viatjar per Tailàndia, Vietnam, Malàisia, Filipines i Indonèsia. És a dir, viatjar a destins exòtics que serien molt més barats si es visiten des d’allà. Però a causa de la inversió econòmica que requeria i alguns aspectes de visat, vaig decidir posposar-ho i començar per un destí més assequible i fàcil d’accedir. La decisió no fou massa complicada, era escollir un lloc a UK i començar. I mira, ara mateix fa 3 mesos que estic a Liverpool, i la veritat que amb tot el rotllo de buscar pis, feina i conéixer la ciutat s’ha passat prou ràpid. Tot i així, un cop ja has fet tot això, la resta és més rutinari. Encara que Liverpool és una ciutat amb molta vida. Pel que fa a la decisió de tornar al poble és difícil. He passat els meus últims 4 anys a Barcelona estudiant i ara estic a l’estranger. És molt temps fora de casa i del poble, i a més, tinc moltes ganes de viatjar i conéixer món, així que la intenció és una mica seguir l’instint de viatjar, ara sóc jove i puc fer-ho. Tot i que sí que m’agradaria tornar-hi.
“m’agradaria molt viatjar a destins exòtics, Però per la elevada inversió econòmica que requereix, he decidit començar per un destí més assequible i de fàcil accés”
P: Què hi ha del component del coratge a l’hora de decidir emigrar? Et fou fàcil integrar-te al nou destí?
R: La veritat és que venia molt tranquil. Hi havia gent de la família que no entenia com no podia estar nerviós els dies previs abans de marxar, però crec que comença ja a ser un poc el meu dia a dia. Estic més a fora que a casa, per a mi ja el que és normal és estar fora i no al poble. També he d’afegir que tinc molta amistat amb una amiga anglesa i la seua família, els quals van viure al poble durant molts anys i després van tornar a Liverpool. Per a mi ells són com a part de la meua família, per tant, venia a Liverpool amb ganes de poder passar més temps amb ells, i això significava també tenir certa tranquil·litat ací, perquè sabia que m’ajudarien si calia i que anava a estar bé. Va ser prou fàcil integrar-me al destí. El més difícil, potser, era entendre l’accent scouser els primers dies i fer tota la burocràcia, com és aconseguir el National Insurance Number, un telèfon anglés, obrir un compte bancari, trobar un pis decent i econòmic, etc. A tot això, havia d’anar buscant feina al mateix temps, per tant era massa cosa a fer en poc temps, i era com molta tensió, perquè volia que tot eixirà bé. Però una vegada ho has aconseguit, tot és més senzill i comença a ser més molt més senzill.
P: A banda de la família i els amics i amigues, què és allò que trobes més a faltar del poble?
R: Hi ha massa coses que trobe a faltar. Principalment, tal com digueu, la família i els amics. Els trobe a faltar moltíssim, sempre estic pensant en ells. Però també trobe a faltar molt el menjar com és el putxero de ma mare, els gaspatxos de la iaia, les mondonguilles de l’altra o anar de tapes amb els amics. Ací no hi ha molta cultura culinària i la majoria del menjar és preparat o semi preparat. A més, el menjar no és tan saborós. Li falta gust. També trobe a faltar molt el sol, poder eixir al carrer i sentir els rajos de sol en la pell, tot i que faça fred. En tot el temps que he estat ací només he vist el sol un parell de vegades, i no l’he sentit en la pell. És com que està present i dóna una mica de llum, però sembla que siga artificial. També trobe molt a faltar poder eixir a carrer i conéixer a tota la gent que hi passa, i a més, l’alegria que té. Allà la gent és més alegre i divertida, o això crec jo. Tot i així, s’ha de dir que hi ha de tot a tots llocs. I finalment, per descomptat, també trobe a faltar molt el meu benvolgut castell i poder veure serres com el Maigmó, l’Empenyaor, la serra Tella i d’altres envoltant a tot el poble. Això sempre!
“Trobe a faltar molt el meu benvolgut castell, i poder veure serres com el Maigmó, l’Empenyaor, la serra Tella i d’altres envoltant a tot el poble”
P: Com és un dia de la teua vida quotidiana en Liverpool?
R: Els meus horaris a Liverpool són una mica intermitents. Ací normalment, si treballes a hostaleria, no tens un horari fix, el diumenge a la nit t’envien la “rota” on apareixen totes les teues jornades per la setmana següent. Per tant, mai saps els horaris que hi faràs, ni quins dies tindràs lliures. Tot i així, pel que fa als horaris anglesos són una mica estranys. Les tendes tanquen molt prompte però els restaurants estan oberts fins prou tard. És com que fan tota la vida d’un dia fins a les 6-8 de la vesprada, i després tots van a casa. De fet, a les 4h ja és de nit, i l’únic que t’apeteix és anar a casa a dormir, però et quedes pensant i encara es queda mig dia al davant. Tot i així, la ciutat de Liverpool està molt viva per a ser una ciutat anglesa. Jo m’hi he quedat prou sorprés. És una ciutat feta per a estudiants, és molt coneguda perquè la Universitat de Liverpool forma part del mateix grup que la Universitat de Cambridge i Oxford i perquè és molt bona en medicina. Per tant, té molt de moviment. Ací hi trobes estudiants de tots els països, els carrers estan molt transitats i a més t’hi trobes molta festa a la nit. Pots eixir de festa cada dia de la setmana, cada dia hi ha una festa forta en una discoteca distinta, tots els pubs, discoteques i clubs solen estar oberts entre setmana, tot i que no tenen tant ambient com els caps de setmana. També hi ha molts esdeveniments culturals, hi pots trobar un diferent cada setmana, per tant sempre tens diverses opcions per a fer coses.
“Només he vist el sol un parell de vegades, i no l’he sentit en la pell. Està present i dóna una mica de llum, però sembla artificial”
P: T’adaptes al 100% a l’estil de vida britànic, o hi ha certes coses que mai canvien siga quin siga el lloc on vius?
R: Al 100% és complicat. En tot cas podria dir que estic vivint la meua versió britànica, però tot i així no és el cas. La veritat és que estic seguint els meus horaris dels menjars i cuinant el meu propi menjar, bàsicament considere que és més apropiat. També seguisc una rutina de vida prou semblant a l’espanyola i, moltes vegades, és un poc anar a la inversa. D’altra banda, seguisc tenint molt contacte amb la gent del poble i ací conec a gent procedent de diversos països, ja que és una barreja de cultures molt gran. Fins i tot a la feina hi ha prou estrangers, per tant estic descobrint noves cultures i formes de viure, no només la britànica. Però si ens centrem en el que és la vida britànica com a tal, no crec que hi haja tantes diferències. Canvien coses xicotetes com són els menjars, horaris, oratge… Canvis que afecten una miqueta a la rutina i a la forma de ser, però que no són grans com a tal.
P: Quant a festes i celebracions, què hi trobem en Liverpool?
R:En el temps que hi he estat no he tingut molt de temps d’assistir a moltes de les seues celebracions, però una d’elles és la Bonfire night. Se celebra a tota Anglaterra la nit del 5 de novembre per tal de commemorar el fracàs dels catòlics en un atemptat contra les autoritats protestants. Eixe dia es reuneixen tots a Sefton Park, conegut per estar dissenyat pel mateix dissenyador de Central Park de Nova York, i fan com una espècie de fira i llancen coets musicals. Per exemple, el dia que encenen les llums de Nadal hi posen música a tots llocs, fan com una espècie d’espectacles i hi ha gent amb grans disfresses nadalenques passejant-se per la zona. A més, hi ha un dia que ve el camió de la Coca Cola amb un home disfressat de Santa Claus i comencen a regalar pots de Coca Cola a tota la gent. I bé, durant la resta de l’any hi ha un festival anual en commemoració als Beatles, el Creamfiels Dance festival que es fa a l’estiu, el festival més gran de música africana que es celebra al Regne Unit, el Merseyside International Street Festival i molts més. A Liverpool es celebren molts esdeveniments culturals, és difícil conèixer-se’ls tots.
“La Bonfire night se celebra a tota Anglaterra el 5 de novembre, per a commemorar el fracàs dels catòlics en un atemptat contra les autoritats protestants”
P: Què és allò que més t’agrada d’aquesta ciutat, el més característic?
R: La zona de The Cavern, Albert Dock i St George’s Hall són les més boniques de tota la ciutat. Són com les zones més històriques i contrasten molt amb la resta de la ciutat. La zona de The Cavern és com un xicotet barri al centre ple de baretos, amb tots els carrers adornats amb banderetes i cartells antics. D’altra banda, Albert Dock és com una zona industrial, amb tots els edificis de maó vermell i amb vaixells antics als voltants. De fet, està considerat Patrimoni de la Humanitat i és un dels majors atractius turístics de la ciutat. Estant allà et sents com que has tornat 150 anys enrere i és molt agradable, a més perquè pots passejar pel costat del riu, sempre m’han agradat les ciutats amb mar o un gran riu. I la zona de St George’s Hall m’agrada molt perquè no és una zona tan comercial amb botigues modernes, sinó que són edificis monumentals amb grans columnes, com si foren temples. Entre ells t’hi trobes l’Empire Theatre, el World Museum, la biblioteca central i el mateix St George’s Hall. Però el que més m’agrada de la ciutat és que és una ciutat xicoteta i gran al mateix temps, tens tot el que necessites per estar entretingut però pots anar caminant a tots llocs.
P: Quines són les principals diferències entre el caràcter de la gent d’allí i la de les nostres comarques? Eres l’únic valencià, o coneixes a més gent del nostre territori?
R: Doncs la veritat que els “scousers” amb els que m’hi he trobat són prou oberts i molt simpàtics. De fet, segons una enquesta que acaba de publicar YouGov es tracta de la ciutat més simpàtica o més amistosa del Regne Unit, al costat de Cardiff. Des que vaig arribar, tots han sigut molt amables i molt simpàtics, són gent alegre i els agrada molt riure. El temps que hi he estat amb ells ha sigut divertit, volen saber tot de la teua vida i tot sobre Espanya. Jo crec que són gent senzilla en el caràcter, encara que si entrem en termes de bellesa les dones van molt ben vestides, maquillades i amb les ungles i els cabells arreglats, i els homes més en plan xandall. Un contrast prou gran. I respecte a valencians, he coincidit amb un parell d’Alacantins en unes classes d’anglés, em va fer gràcia trobar-me a gent de la zona. Estic segur que hi ha més, a Liverpool hi ha molts espanyols, sobretot andalusos i madrilenys, però jo no tinc contacte amb molts d’ells. Al cap i a la fi, el meu propòsit de vindre a Liverpool és millorar l’anglés.
Els “scousers” són prou oberts i molt simpàtics. Segons una enquesta de ,es tracta de la ciutat més simpàtica o més amistosa del Regne Unit”
P: Els valencians sovint concebem Liverpool com a una ciutat universitària freda i humida, on plou sovint i resulta difícil veure el sol. També, on l’afició futbolística potser resulte un tant desmesurada… Com a resident, com definiries la ciutat?
R: Crec que la concepció que tenim de Liverpool no pot ser més encertada. La ciutat és totalment això, una ciutat d’estudiants i amb una tradició desmesurada pel futbol. Quasi tota la gent que conec ací ha decidit vindre a Liverpool perquè està estudiant ací, o perquè li agrada molt el futbol i com no, havien de vindre a Liverpool per tal d’assistir a algun partit i viure en persona eixa afició. I, tot que hi és una ciutat freda, crec que això és el que li dóna calor a la ciutat i la fa més acollidora. És a dir, és una ciutat freda perquè està al Nord-oest d’Anglaterra i al costat d’un gran riu com és el riu Mersey, però la vida universitària que té i eixa tradició tan forta pel futbol fa que la ciutat no descanse mai, que hi hagi molta gent als carrers, que molts dies siguen de celebració i festa, que conegues gent nova constantment i que a més la majoria d’ells hagen vingut a Liverpool pel mateix motiu que tu.
P: Viatjares a Liverpool amb una feina assegurada? Com l’aconseguires i com és la teua situació laboral allà?
R: No. A l’igual que molts espanyols, vaig vindre a l’aventura. El primer que vaig fer va ser fer el meu currículum en anglés i enviar-ho a tots els restaurants i hotels cèntrics. Al cap de quatre dies em van trucar pel telèfon per a fer una entrevista telefònica per treballar de “chef” en un restaurant, la qual va ser una mica desastre. Si entendre l’accent d’ací ja era difícil en els primers dies i en persona, imagineu-se pel mòbil. La conclusió va ser que al final havia d’anar en persona a Manchester a fer l’entrevista, on en la mateixa entrevista em van dir que em donaven la feina, que havia de tornar en una hora per fer la “induction” amb la resta de companys, i que l’endemà ja estava treballant en Manchester per fer “training” durant una setmana, fins que obriren el restaurant en Liverpool. Resulta irònic, perquè el restaurant és un lloc d’hamburgueses, batuts i gofres i consideren “xef” a tot aquell que sap donar la volta a una hamburguesa en un grill o a qui sap fregir pollastre i creïlles. Tot i això, supose que dependrà del restaurant. Per tant, per treballar a hostaleria hi ha feina, molta més que allà. Ara potser ja està més saturat de gent buscant-ne i és més difícil trobar-ne, però encara no conec a ningú que no hi haja trobat alguna cosa i haja tornat a casa.
“Resulta irònic, el restaurant és un lloc d’hamburgueses, batuts i gofres i consideren “xef” a tot aquell que sap fregir pollastre i creïlles”
P: Treballes com a cuiner en un restaurant, planeges canviar de feina en un futur no molt llunyà?
R: Sí, en un principi vaig començar buscant a hostaleria perquè volia agarrar soltesa amb la llengua i això, per tant era més fàcil trobar-ne en restaurants que no pas en mitjans de comunicació, o agències de comunicació. Però les intencions són poder trobar una feina relacionada amb el periodisme o la comunicació per tal d’aconseguir experiència en el meu sector.
P: Eres titulat en Periodisme, en quin mitjà de comunicació anglés t’agradaria treballar?
R: Home, tractant-se d’Anglaterra i mitjans de comunicació, la BBC sempre encapçalarà la llista dels llocs on més m’agradaria treballar. Però si som realistes, la veritat és que aconseguir feina en un diari local com el Liverpool Echo em faria molta gràcia, o col·laborar també en alguna ràdio local o revista local per tal d’anar millorant l’anglés i seguir guanyant experiència. He donat un cop d’ull per veure el que hi ha, i la idea és començar a col·laborar en algun mitjà i aconseguir una altra feina on faci menys hores, perquè ara mateix no em dona temps a fer res més.
“Al nostre país la valoració de periodista és una mica confusa. Se’ns relaciona amb programes d’entreteniment o premsa rosa”
P: Creus que els models periodístics anglés i espanyol són pareguts?
R: No ho crec, no. De fet, pertanyen a sistemes mediàtics diferents. Tot i que a ambdós països hi ha mitjans de diverses ideologies, a Anglaterra et pots trobar mitjans de comunicació més professionals, que no es centren tant a atacar a l’altra ideologia o que tracten de proporcionar una informació més neutra. Tot i així, no significa que hi haja mitjans poc professionals. Per exemple a Liverpool no llegeixen el diari The Sun perquè és un diari sensacionalista, i perquè aquest va culpar als mateixos aficionats del Liverpool F.C. del que va ocórrer a la Tragèdia de Hillsborough. Pel que fa a la situació laboral, tot i que estem sofrint la crisi del periodisme, una crisi que afecta la viabilitat dels mitjans de comunicació pel que fa al seu finançament, considere que la situació a Anglaterra és molt millor que a Espanya, només si afegim la gran crisi econòmica que està vivint Espanya en aquest moment trobem la diferència. Els lectors han baixat en els últims anys, però per exemple mitjans referents com The Guardian estan trobant-se amb un augment de lectors en la seua versió online, ja que permet que altres països el llegeixen. Per tant, crec que els mitjans ací no han sofert un descens tan gran de lectors i han pogut mantenir les seues plantilles i amb millors condicions que les espanyoles.
P: Estan ben valorats els periodistes a aquest país?
R: Considere que estan molt més millor valorats que a Espanya. Al nostre país la valoració de periodista és una mica confusa. Jo mateix m’hi he trobat amb què quan he dit que estudiava periodisme la gent de seguida em deia que a veure si et veien en el Salvame Deluxe o en el Corazón al cap d’uns anys. Tothom es parava a pensar en la premsa rosa, tot i que també em trobava en casos on em preguntàvem per quins mitjans m’agradaven per a treballar, per a quines agències de comunicació o quin tipus de periodisme m’agradava fer. En canvi ací directament la pregunta és si escrius a algun lloc, si has col·laborat en alguna revista o en quin lloc t’agradaria treballar. De fet, ací quan he parlat amb algun anglés sobre periodisme es refereixen a periodistes d’informació pura, no han considerat periodistes als quals fan programes d’entreteniment, premsa rosa o d’altres. A més, hauria d’afegir també que ací tenen TV per cable i tenen accés a molts canals mundials com Al Jazeera, una cadena àrab, donant-los l’oportunitat de rebre la mateixa informació des de diverses perspectives culturals i ideològiques, i permetent apropar-se més a la realitat dels fets. Per tant, considere que es valoren molt més als periodistes, a la qualitat de la informació oferta i a la veracitat dels fets que s’informen.
P: Et planteges tornar a treballar al teu territori?
R: Sí, la meua idea és aconseguir la meua feina allà. Estar-hi a l’estranger és, en un principi, temporal. La idea és conéixer món, noves llengües i cultures diferents. Però en un futur molt proper m’agradaria tornar per aconseguir una feina decent i seguir fent vida fent el que més m’agrada i més a prop de la meua família i amics.
CONNEXIÓ AMB LA TERRA
P: Visites Castalla amb freqüència?
Des que vaig vindre a Liverpool, l’única visita planejada és per Nadal, per gaudir uns quants dies de la família i els amics. És a dir, al cap d’uns tres mesos. Els bitllets en general no són molt cars, però els de Nadal en són de massa, tant que, fins i tot, et planteges si tornar o no. La meua idea és anar fent la visita cada tres-quatre mesos si és possible. És difícil aconseguir vacances a la feina i trobar vols barats per anar-hi, per tant, s’ha d’anar planejant. Tot i així, la meua intenció és anar canviant de destinació cada cert temps, per tal de poder conéixer diversos països i cultures. Mai se sap cada quant temps. És tot una mica incert.
P: Com t’assabentes d’allò que passa al poble o als voltants de la zona?
R: Cregues o no, els amics i els grups de Whatsapp són una gran font d’informació. Normalment m’assabente del que passa al poble gràcies als grups de Whatsapp i als meus amics, de fet, moltes vegades sóc jo qui conta el que passa al poble a la meua família mentre que ells, que viuen allà, no s’assabenten de res. La majoria de vegades es queden sorpresos i em pregunten a mi si he rebut notícies sobre certes coses que han passat. També m’assabente de moltes coses gràcies a Facebook, pàgines diverses i mitjans de comunicació que seguisc. És increïble com de potents i importants poden arribar a ser les xarxes socials.
“Els bitllets d’avió en general no són molt cars, però els de Nadal en són de massa, tant que, fins i tot, et planteges si tornar o no”
P: Des de la distància, quines són les teues impressions de la situació ací?
R: Doncs les meues impressions són que a causa de la crisi som cada cop més la gent que hem decidit anar a l’estranger o anar a una gran ciutat amb més oportunitats de treball. Tot i que a Castalla sempre hi ha hagut molta indústria i molta feina, es nota la diferència. A més, hi ha diversos sectors dels quals és difícil sobreviure, com per exemple el meu. La crisi del periodisme ara mateix és forta i trobar feina fins i tot en ciutats com Madrid o Barcelona no és gens fàcil. També crec que ara el poble està més mort, no té tanta vida. Jo el recordava amb més moviment, tant els caps de setmana, com les grans festes del poble. A més, a través de les xarxes socials puc observar que molta gent ha decidit emigrar per millorar la seua situació econòmica i laboral.
P: Et planteges tornar a instal·lar-te a Castalla?
R: Sí que m’agradaria, Castalla és un poble que es fa voler massa. La gent, la natura, l’alegria, la qualitat de vida… Crec que és un lloc idoni per viure, sempre i quan tingues una economia decent. A més, tota la meua família i amics estan allà, i cregues o no, els trobe molt a faltar, per molt que vagen passant els anys a fora de casa. De fet, crec que a mesura que passa el temps encara els enyores més, et dónes compte de com d’importants són a la teua vida. Però no sé quan serà el moment, aconseguir feina de periodista al poble és difícil, el més lògic, potser, seria anar a viure a una gran ciutat propera o emprendre un nou negoci mediàtic per la zona. Tot és cosa del destí.