Pep Gimeno Botifarra i Miquel Pérez li canten als albaets en un nou vídeo en directe.
“El Vetlatori de Tavernes” ha estat recuperat pel Grup de Danses Alimara i Toni Mestre. Va ser un dels darrers que es va cantar abans que l’esglèsia prohibira aquest tipus de manifestacions populars.
La paraula “albat” possiblement rep el nom per la paraula “alba”, la primera claror del dia. Fent una comparació entre” la imatge de puresa i tendror de la primera hora del dia i unir-la amb els primers passos d’un infant per la vida, purs i tendres, blancs i nets“, en paraules de Bernat Capó.
Quan la mort era una festa
El benisser Bernat Capó ens conta al Costumari Valencià aquest costum del nostre poble, que s’ha perdut per sempre més, però que encara viu en la memòria de cançons com aquest “Vetlatori de Tavernes“:
“Les dones eixien al carrer, comentaven la mort de l’albat i parlaven de la festa que hi hauria a la vesprada o l’endemà, mentre els homes, que també havien sentit el missatge de les campanades, enllestien la feina per tal d’assistir a l’acte religiós i més tard a l’àpat corresponent, que mai no podia faltar en un cas com aquest, és a dir, quan una família tenia la sort de comptar amb un valedor al cel. Després del soterrar, el veïnat s’acostava a la família i no li deia l’acostumat ‘tacompanye en el sentiment’, sinó allò altre de ‘ja teniu un angelet al cel’. I tot seguit, l’alegre festa i el menjar abundós; fins i to, si l’òbit s’havia produït pel bon temps, hi havia ball, al so de bandúrries i guitarres, pels voltants de la casa on havia viscut tan sols una estona el nou angelet”.
Pep Gimeno Botifarra també aporta informació ben valuosa d’aquesta tradició ben nostra:
“Als albets, si no estaven batejats encara, no els podien portar al cementeri i els havien de soterrar darrere la porta de casa. Els enrotllaven amb llençols i cintes de color rosa (si era albaeta) o de color blau (si era xiquet). Si estaven batejats, eren els i les que anaven a prendre la comunió aquell any, qui els portaven al cementeri”
“Als vetlatoris, a la nit, els coneguts de la família s’ajuntaven per vetllar-lo, cantar i ballar. Normalment es posava l’albaet a una taula i el rodejaven de flors. Li pintaven els llavis de roig i les corones no eren de flors, sinó de plomes d’oca o flamenc. Tot això simbolitzava la puresa de l’infant. Era motiu d’alegria, perquè entenien la mort del xiquet o xiqueta com al fet que un àngel havia pujat al cel”
Pep Gimeno Botifarra continua amb la seua gira Arrels arreu del país. Podeu consultar l’agenda al seu lloc web.
Autor
