L’Herbero, herber o herberet és una de les begudes per excel·lència de Diània, juntament amb el Café Licor. Ambdúes formen part de les anomenades Begudes Espirituoses Tradicionals d’Alacant, juntament amb el Cantueso i l’Anís Paloma, més populars al territori lucèntic.

És una maceració d’herbes amb una barreja d’anís sec i dolç que se sol deixar reposar uns mesos. Hi ha qui la prepara entre juny i juliol i la deixa fins a finals de setembre-octubre. Convé anar provant-la de tant en tant fins a degustar el resultat esperat.

Vídeos elaboració Herbero Diànic

Diània Televisió hem produït 7 vídeos sobre l’Herbero que podeu descobrir a continuació.

• HERBERO DIÀNIC 1 – Timonet, Pericó i Rabo de Gat
• HERBERO DIÀNIC 2 – Te de Roca i Tarogina o Melissa
• HERBERO DIÀNIC 3 – Orella de Llebre, Santònica i Sàlvia
• HERBERO DIÀNIC 4 – Camamil·la, Orenga i Timó Mascle
• HERBERO DIÀNIC 5- Poliol i Cantueso
• HERBERO DIÀNIC 6 – Panical VS Timó Reial

Existeixen infinitat de receptes d’herbero. Algunes més cítriques, altres més anisades, i algunes amb un punt mentolat. A destacar la de Diego Pastor de Banyeres de Mariola amb un total de 27 herbes. Ací un recull d’algunes receptes d’herberet, arreplegades per Joan Pellicer al seu Costumari Botànic. Podeu comprar tota la col·lecció a Edicions del Bullent.

Tipus d’Herberos a Diània

Herberet d’Alcoi (Perfecto Sempere Benavent)

• Timó real
• Rabet de gat
• Poliol blanc (Micromeria fruticosa).
• Arrail de panical
• Santónica (Stachis heraclea )
  

Herberet de Cocentaina (Manolo Albors Mahiques)

• Timó reial
• Poriol
• Camamirla dolça
• Rabet de gat
• Santònica

Herbero de Cocentaina (Santiago Aparisi Cardona)

• Timó real
• Camamirla
• Una fulleta de guardalobo
• Santónica
• Poliol
• Sajoliva
• Rabet de gat
• Panical
• Sàlvia
• Romer
• Phagnalon saxatilis
• Cynoglossum

Posar en aiguardent de pastes de rotllos, anisat. Anís sec Salas. Un mes o mes i mig de macerar

Herberet de Guadalest

Es fa amb 28 herbes quasi totes de la serra Aitana, la més important és el timó real, i
després la menta, l’herba lluïsa, el poliol i el cantaueso. Els meus tios ja el feen però
amb menys herbes i io he anat provant, provant fins que l’he tret perfecte. No n’hi ha
cap a la regió valenciana com ell. Aixó és digestiu, es pren en dejú i després d’una bona
paella o una menjà forta. (Rafel del Castell de Guadalest)

Herberet de Benissili (Maria Camps Massanet)

• Alfàbega de pastor
• Timó
• Romer
• Camamirla
• Rabet de gat

Herberet de Penàguila

• Rel de panical
• Quatre cabotetes de camamirla
• Rameta de Maria-Lluïsa
• Mitja anou partida
• Coronela
• I, a voltes, rabet de gat

Herberet d’Abdet (Eduard Serralta Buades)

• Timó Reial
• Timó
• Arraïl i troç d’aspanical
• Fenoll
• Rabet de gat
• Sàlvia
• Poliol d’Aitana
• Maria-Lluïsa
• Til·las
• Ruda
• Rompepiedras (Teucrium buxifolium)
• Santònica
• Camamirla
• Romer, un poquet
• Cantueso, a voltes

Amb aiguardent de Benilloba

Herberet de Bocairent (Joan Mestre Navarro)

• Timó reial, una fulleta
• Sàlvia vera, una rameta
• Sàlvia mariolenca, un brotiu
• Llimoner, una fulla. O una rameta de maria-lluïsa
• Camamirla, tres o quatre boletes.
• Te de monte, una rameta.
• Timó, una rameta
• Poliol blanc, una rameta
• Poliol de riu, menta o herba-sana. Una rameta.
• Rabet de gat, una rameta.
• Timó mascle, una rameta
• Romer. Un poquiu perquè fa amarg i fosc.

Herbero del Mas dels Congregats de Bocairent

Maria-lluïsa, rabet de gat, sálvia vera ( no posar-ne molta perquè ix negre i amarga ),
timó real ( un trossingo a males penes), fulles de llimera i tarongina.

Herberet de 27 herbes de Banyeres de Diego Pastor Martínez

• Timó real.Un ramet com el dit.
• Canyeta d’or (Asperula aristata o A. cynanchica).
• Poliol de riu.
• Poliol blanc.
• Àrnica (Jasonia glutinosa).
• Sàlvia.Un poquiu, sense passar-se’n, com amb l’àrnica, i les restants herbes amargues.
• Camamirla dolça.
• Camamirla amarga.
• Maria-Lluiïsa.
• Panical.Un trossiu.
• Fenoll.Una branqueta.
• Donzell ver, blanc, dolç o de caseta (Artemisa arborescens)
• Rabet de gat ver (Sideritis hirsuta).
• Santònica (Stachis heraclea).
• Timó.
• Timó mascle (Teucrium capitatum).
• Cantueso (Thymus moroderi)
• Romer.Un trossiu.
• Tarongina.
• Sejolida.Un poquiu o gens.
• Pericó groc.A voluntat.
• Malva.Una branqueta florida.
• Orella de llebre (Phlomis lichnitis)
• Parauiera (Ferula hispanica).Una rameta de dalt amb fulletes i flors.
• Orenga. Poquiu.
• Espígol.Un poquiu.

Es considera que el timó real i la canyeta d’or són les mares de tot. L’ideal són les 27
herbes però pot fer-se amb 25, 23, 21 o qualsevol nombre impar. Les herbes han de ser
totes de l’any. Sol començar la recollida a finals de Maig i acabar-la a Juliol,més o
menys,ho ha de dir el temps. Per sant Antoni és un bon moment per a començar. Es
recomana un 75% d’anís dolç i un 25% de cassalla però lo normal és meitat i meitat. Pot
afegir-se sucre. Les proporcions poden canviar molt. Recomanable l’alcohol de les
bodegues de Beneixama -B.Alonso i B.Molina-. Mai no Anís del Mono. La mixtura de
les herbes i l’alcohol ha de posar-se a remulla durant 41 dies. Pot fer-se l’operació dos
voltes i ix de categoría. Convé deixar mare en buidar la primera, i cal ara , en deixar la
garrafa a reposar, girar-la.

Anís sec de 31º i de 37º. Anís dolç de 25º. La mixtura normal és la de l’anís sec de 37 graus i del dolç de 25 al 50%, i queda en 31 graus. Josep Vicent Alonso Valdés de Beneixama.

Jeroni es va alçar, posa la tauleta clàssica dels berenars- i moltes vegades de tots els
àpats de les cases pobres- i els va traure un pa morenet, sobrassada, un plat de bacallà
espencat en oli, i fruita seca. Al costat, la catalana plena de vi i una botella
d’aiguardent d’herbes.
Enric Valor. Sense la terra promesa.

El timó reial i el panical són dos ingredients indestriables i essencials a les receptes tradicionals d’herbero, amb propietats contraposades.

El timó reial, el sant grial de l’herbero

L’Alfàbega de pastor, timó reial o tarraguillo és, sens dubte, la planta més buscada per a les receptes d’herbero. És escassa i difícil de trobar arreu del territori diànic. No únicament s’utilitza per a fer licors, també s’ha usat tradicionalment per a la bronquitis, la inflamació del ventre, el mal de panxa, les regles doloroses i per a ajudar a parir les cabres i ovelles.

Amb unes fulletes dins l’armari, guardades en saquets, s’utilitza per donar bona olor a la roba i preservar-la de l’arna.

«Fa una olor tan bona! Per als almaris, enrotllá en paper de seda, per a la roba. És una
herba molt forta com la ruda. Quan era pastoret i la collia, me la posava dins de la
bujaca del pantaló per portar-la a casa, i m’adormia la cam de la cama» ( Forna)

El timó reial, la planta que crema

Cal anar amb compte, ja que el timó reial és una herba «que crema». És una planta fotosensibilitzant, és a dir, que pot cremar o provocar una hiperpigmentació en les zones de contacte amb la pell si a aquesta li dóna la llum solar. El causant d’aquesta reacció és la dictamina, un alcaloide. Però també «crema» perquè quan està en plena floració, les flors desprenen un aroma que conté etilè, un gas que crema fàcilment.

«Alfábega de pastor no n’hi ha en tots els “puestos”, l’alfábega de pastor costa de trobar.
Fa bona olor, quan tomava al poblé de pasturar io em posava uns brotets en la bujaca
per a que digueren qué bona oloreta fa el tío Cosé el Blanco«

«Aixó és veneno. El gastaven per a afollar les cabres i ovelles, i les dones també però si
en poses massa pot estirar el peu. La ruda fa la mateixa faena ( Vilallonga)«.

El seu cultiu és prou complicat, encara que hi ha gent que ho ha aconseguit . També la Universitat d’Alacant va investigar el seu cultiu a l’estació de Torretes-Font Roja.

La màgia curativa del panical

El panical o card girgoler és una de les plantes més preuades pels valencians. No debades, el primer volum del «Costumari Botànic» de Joan Pellicer està il·lustrat amb una fotografia d’aquesta planta.

S’ha usat tradicionalment per als escaldats de la suor, elaborant penjolls o collarets amb trossets de canyeta de la planta (sempre un nombre imparell) o portant un trosset d’arrel dins la butxaca o damunt de la zona escaldada. També és ben efectiu contra el mal de queixal. Cal bullir les arrels i glopejar o elaborar una espècie de rosari amb trossets d’arrel panical. Amb l’arrel bullida es curen també ferides, llagues, tocats i grans. S’arreplega quan està verd.

El panical, un potent contraverí

Un dels usos més populars entre llauradors i caçadors és el relatiu a les seues propietats curatives i desintoxicants, usades contra les picades d’animals, especialment de sacre i altres bitxos verinosos. En Quatretonda diuen que les serps, abans d’engolir-se un gripau, es refreguen per les fulles punxoses del panical, per ser immunes al seu verí. Cavanilles descriu a les seues Observacions, un remei per a les picades de sacre amb una barreja de les pols de quatre plantes: bufalaga, panical, llengua de bou i poliol.

I a quina conclusió arribem? Malgrat el seu poc aroma i sabor, possiblement el panical s’usa a l’herbero per contrarestar la toxicitat del timó reial. Ho dubteu?

Bibliografía:

• Costumari Botànic de Joan Pellicer
• Jardineria On
• herbariovirtualbanyeres.blogspot.com
• Inventario español de los conocimientos tradicionales relativos a la biodiversidad.

Dues plantes complicades de trobar que podem plantar a casa o al nostre hort.

La frescor del poliol o poriol blanc

El poliol blanc es pot trobar als rius i barrancs de les nostres comarques. Té bastant nomenada el poliol blanc del barranc de Malafí. És una herba digestiva que també es pot utilitzar com a condiment alimentari (per a fer amanides). Utilitzarem unes rametes de poriol blanc en el nostre herbero per donar-li un toc refrescant.

El rosat cantueso

Joan Pellicer descriu aquest endemisme alacantí així: «d’abril a juny fa les flors, aplegades en una sort d’espigues terminals, d’esvelta i tubulosa corol·la d’un tendral rosat, a voltes purpuri, abraçades per unes bràctees membranoses ovades, amples i imbricades de color vinós-violaci».

Amb el Thymus moroderi es prepara el licor alacantí de cantueso, especialment a les ciutats d’Elx i Monóver. No ha de confondre’s amb el tomaní. Està legalment protegida des de 1986.

El cantueso o «cantahueso» és un licor anisat envellit en barricots de roure, de consum prou habitual als pobles del territori lucèntic. En Petrer i Mutxamel també preparen una tisana digestiva i per als constipats.

“Vine. Rondarem junts el silenci i la vida
i a la pell tornarme a sentir com s’estén
l’oratge fi del vespre per olivars i vinyes,
pels horts de tarongers les files de palmes,
per pobles i comarques que el Vinalopó creua
des de la Mariola al mar de Santa Pola
per cims de trencaolla, raboigat i cantahueso,
assedegats barrancs, baladres i atzavares”.

Gaspar Jaén i Urban

Sergi i Pere ens parlen aquesta volta de la cammamirla, l’orenga i el timó mascle, tres de les herbes que podem introduir en la recepta del nostre herbero.

La daurada camamil·la

Aquesta planta daurada i radiant és fàcil trobar-la a la vora dels camins i sendes o als bancals abandonats ben assolellats. A Beniaia diuen que cal collir-la el matí de Sant Joan, abans que isca el sol. La camamilla amarga té propietats digestives i desinfectants, i s’usa amb freqüència per a netejar els ulls i per al mal de panxa.

La sabrosa orenga

Molt popular arreu d’Europa, l’orenga creix en herbats espessos i ombriencs. S’usa per a les afonies i el mal de gola, així com per adobar embotits i aromar els guisats. També per adobar les olives juntament amb el timó. Hi ha nombrosos llocs que porten el seu nom, com el Racó de l’Orenga al barranc de Malafí, el Morro del Penyal de l’Orenga a la serra de Bèrnia, la cova l’Orenga de Llocnou de Sant Jeroni o la Font de l’Orenga d’Alpatró.

El timó o frígola mascle

Planta mediterrània amb una olor característica. Es pren per a les indigestions i la inflamació del ronyó i la panxa, sovint acompanyada d’altres plantes com la cammamirla o el rabet de gat. Un ramellet de timó mascle per cada tassa d’infusió. «Millor que el timó per a la inflamació» diuen a Forna.

De nou, Sergi Gallego, catedràtic de la Universitat d’Alacant i Pere, muntanyer diànic i expert en herbes medicinals, ens parlen d’algunes de les plantes que poden formar part del nostre herbero. En aquest vídeo, parlem de tres plantes que també formen part de l’herberet de vint-i-set herbes de Banyeres de Mariola: la sàlvia, la santònica i l’orella de llebre. Algunes amb funció únicament ornamental.

La sàlvia mariolenca, un aroma fester

La sàlvia mariolenca fa unes escampadisses formidables a les ombries de l’Aitana, Mariola o Serrella. S’usa per a prendre després dels menjars i millorar la digestió. També per als marejos i el malestar general. Amb unes rametes de menta per al constipat. Existeix una tisana calenta per al mal de panxa amb sàlvia, timó, santònica, romer, poliol blanc i negre i camamirla. També s’elabora un licor de sàlvia amb tres quarts d’anís dolç i un de cassalla, dues rametes de sàlvia i tres rametes de poliol blanc.

La sàlvia s’usa també en nombroses festes com la Mare de Déu de Gràcia de Biar, on podem veure-la escampada per l’esglèsia i el santuari o enramada a la Festa del Pa Beneït de La Torre de les Maçanes. El seu aroma ha inspirat escriptors com Enric Valor i Vives.

…olien més penetrantment les plantes aromàtiques, abundantíssimes (em sembla percebre singularment forta la flaire de la sàlvia)…

La Santònica o herba de Sant Blai

La Santònica la trobarem a matollars eixuts i sendes de muntanya, com la del cim del Montgó. S’usa per a ferides de difícil curació, bullida per a la inflamació, per a rebaixar la sang i per a la gola i la bronquitis.

No és una de les herbes més usades en les receptes de l’herbero. S’usa sobretot a la zona de la serra de Mariola.

Orella de llebra o llebre

Aquesta planta que neix als matollars i pasturatges secs s’anomena tam´be candelera o clavellet de pastor, i fins i tot «rabet de gat» en Gorga, Pedreguer o La Vall de Laguar.

S’usa, a banda d’ingredient de l’herbero, per a la inflamació i les pedres del renyó, per a les hemorroides amb les fulles seques i fetes pols o per a la diarrea, colitis o l’acidesa d’estómac, tal com recull Josep Mascarell al seu llibre «Amics de la muntanya».

Sergi Gallego, catedràtic de la Universitat d’Alacant i Pere, muntanyer diànic i expert en herbes medicinals, ens parlen d’algunes de les plantes que poden formar part del nostre herbero. En aquest cas, parlem de dues plantes amb un toc cítric i dolç, el te de roca i la tarongina o melissa.

La dolçor del te de roca

El te de roca, te de penya, te de monte o àrnica (Jasonia glutinosa) , és una planta que podem trobar sovint als badalls i clivells de les penyes i roques. S’utilitza per al mal de ventre i també per a curar ferides i colps.

A Cocentaina preparen una solució alcohòlica amb aquesta herba per a les ferides. Es posen a remulla un grapat o dos de te de roca en un litre d’alcohol. S’utilitza per a llavar ferides, colps i peus unflats. En Castells de la Serrella maceren amb alcohol de 95 graus durant una o dues setmanes. En Catamarruc asseguren que cal collir-lo la setmana de Sant Joan.

També forma part d’una tissana de catorze herbes digestiva i saludable, molt bona per als mals de ventre, estrenyiments i per a netejar l’estómac, que Joan Pellicer arreplegà a Castells de la Serrella. Aquesta tissana s’elabora amb àrnica, camamirla, espígol, romer, timó, orenga, rabet de gat, orella de rata, arrel d’arítjol, santaula, poliol, sàlvia i canya d’oro. Es posa tot a parts iguals. Fulles i flors, menys l’arítjol tallat a trocets menuts, tot ben mesclat. Es prepara un pessic per a cada tassa i es bull dos minuts. Després ho colem i ho prenem.

«Molt bona pper a curar ferides: es pica i es fa un micapament i es posa damunt. La ferida es llava amb l’aigua de l’àrnica bullida (Castalla)».

La cítrica tarongina

La Tarongina, anomenada així a Beniaia, Alcoi, Almudaina, Benimassot, Benilloba o Penàguila o Melissa en Concentaina, és una planta que creix en ombries humides i orles de bosc. Es pot veure en llocs com els barrancs d’ombria de la serra Foradada de la Vall de Gallinera, la font de la mata de Benirrama, font del Molí de l’Encantada o en les clotades humides de la Llacuna de la Safor.

Es gasta per adobar llentilles i per als guisats i per als nervis, entre moltes altres propietats.