Com els millors donen aires
de folgances displicents,
Pep, dels companys canonaires
ja no se’n recorda gens.
Abans era tot salut
i rebossava alegria,
i ara té ple el mig almud
d’una estranya hipocondria.
Té abranor, molt bé no dorm
i està més sord que un cantal,
encara que en Benidorm
tinga pins, calla i casal.
La muller, que era ordidora
per a telerets a mà,
com vol fer-se la senyora
ara parla castellà.
I el sabateja tan bé
dins del seu típic estil,
que ni el paper d’esmeril
pot llimar l’aspror que té.
I diu: “camás” i “carnito”,
“olorita”, “fojo”, “mueies”,
“pebreja”, “Plaza de Bueyes”
i “joge el nene al bracito”.
Tan foll és el frenesí
de la seua convicció,
que creu que la distinció
en castellà “fa més fi”.
La sort, tornant-se desaire,
a Pep ha omplit de rovell.
¡Ai, quan era canonaire
tenia més bon pansell!
Autor
