Obrint Pas conquereix València amb tres concerts de comiat al Teatre Principal

Els valencians descarregaren 23 himnes, durant més de dues hores i mitja de sorpreses i emocions davant un Teatre Principal ple, amb les entrades exhaurides des del mateix dia que eixiren a la venda.

Amb “Coratge“, Abel Garcia,  il·luminat  enmig de la penombra de l’escenari,  fou l’encarregat d’iniciar un concert històric amb la seua viola de roda, un dels trets més característics, juntament amb el llaüt de Robert Fernàndez,  als darrers concerts acústics d’Obrint Pas. També esmolaren els seus instruments Xavi Sarrià, Miquel Gironès, Jaume Guerra i Miquel Ramos, preparats per conquerir el Teatre Principal de València, un lloc fins aleshores pràcticament vetat a la música en valencià.

“Lluna de Plata” i “Dakar“, on aparegueren per primera vegada la secció de vents amb Albert Benavent i Marcos Úbeda o “Murals” foren les següents en sonar. Tres himnes dedicats a Àfrica, un continent que sempre han portat al cor  des d’aquell llunyà “La Revolta de l’Ànima” el seu primer disc, de l’any 1997.

Seguidament, una mica de nostàlgia ens sobtà a tots els assistents amb “La Vida Sense Tu“,   i “Records” , cançons on parlen de l’adolescència a València als anys 90, dels inicis del grup i dels seus “millors anys” i també d’algunes persones que els han acompanyat i ja no hi són.

Continuaren amb “Al País de l’Olivera“, amb Mara Aranda col·laborant a les veus, i “Camins“, una cançó dedicada a la Vall d’Albaida, segons explicà el dolçainer ontinyentí Miquel Gironès, que intentà, mitjançant les seues intervencions, que el concert fora el més alegre i divertit possible. També fou  el moment d’una de les col·laboracions més esperades de la nit, Pep Gimeno Botifarra, cantant la popular estrofa de l’U d’Aielo.

“Quatre Vents” amb el públic amb el puny en alt, unint els cinc continents,  o la sempre optimista “Viure“, on Miquel Ramos va fer referència a l‘agressió nazi patida per uns menors a les Trobades d’Escoles Valencianes, clamant pels qui lluiten amb coratge dia a dia contra la por i l’odi.

Fou el torn per a Miquel Gil, ex-cantant d’Al Tall,  que sortí a l’escenari a cantar “Del Sud“, com ja va fer al disc en directe “En Moviment” de l’any 2005, fent una brillant interpretació acompanyat de Borja Penalba a la guitarra.

Com a punt d’inflexió entre la part més calmada i la successió d’himnes apoteòsics  que vingué després, poguérem gaudir de les danses d’Ontinyent i la dansa de la Moma, un ball religiós dels segles XVI i XVII on es viu una lluita entre els pecats capitals i la virtut, i que es representa, entre altres llocs, en València, Xàtiva o Gandia.

“Si tanque els ulls“, recorde desenes de concerts d’Obrint Pas, des d’aquell primer Festivern a Pedreguer, on els vaig veure per primera vegada, fins aquell concert a Alcoi, enfilat a les tanques, cantant aquesta cançó. Qui no tancà els ulls durant aquest tema al concert de comiat i no va recordar alguns dels bons moments que ens ha fet passar un dels grups més importants de la història de la nostra música?

Eren moments de records al Principal, i com no podria ser d’altra forma, Guillem Agulló estigué present mitjançant “No tingues por“, amb el teatre cridant a l’uníson “Sempre anirem Obrint Pas“. Els redobles dels tabaleters i els dolçainers del País Valencià marxant cap a l’escenari, ens portaven un dels himnes de la nostra terra, “El Cant dels Maulets“, interpretada amb Manolo Miralles d’Al Tall i Miquel Gil, quedant magistralment unides ambdues cançons. El Principal, en aquell moment, no solament havia sigut conquerit per Obrint Pas, sinó per la cultura valenciana.

“I si demà no tornara” i “Som” serviren per homenatjar a les víctimes de la guerra civil i als lluitadors per la nostra cultura, com Enric Valor,  Maria Mercè Marçal, Estellés o Ovidi Montllor, amb tothom alçat de les butaques, cantant i ballant cada estrofa.

La Societat Coral El Micalet, juntament amb  xiquetes i xiquets “de la línia“,  posaren la veu a “La Flama“, una de les cançons més celebrades al llarg de la seua trajectòria.

Després d’una introducció amb dolçaina i guitarra, la Fanfàrria dels Països Catalans entrà per la porta gran del teatre, tocant les primeres notes de la “Malaguenya de Barxeta“, un dels moments més emocionants de la vetllada, amb Botifarra i Miquel Gil cantant a l’uníson una estrofa que ja és tot un crit de guerra: “Vinc del cor de La Costera, del poble dels socarrats; allà on renaix de les cendres el meu País Valencià” .

La festa de comiat  esdevingué un aquelarre d’emocions  amb “Des de La Nit” i “Alegria” amb la incorporació del percussionista del grup, Ximo Tomàs “Maki”. El teatre es va convertir per uns instants en la plaça major de les festes de qualsevol poble de la geografia. Tothom botava i cantava: “Si cantem, mai morirem! “.  Però lamentablement, el concert es trobava en la seua recta final.

Amb el preludi de  La Muixeranga d’Algemesí , el públic brandà els punys a l’aire. Mentrestant,  els muixeranguers començaren a alçar la torre humana, amb un fort  aplaudiment quan l’enxaneta rematà la construcció.

Finalment, “Seguirem“, amb tots els col·laboradors cantant la tornada mentre anaven sortint del teatre,  ens donava un bri d’esperança a un possible i esperat retrobament, dins d’uns anys, amb un dels grups més grans de la història del País Valencià.