La sèrie que ara comencem pretén parlar d’aquells organismes que sovint ens passen desapercebuts en les nostres caminades, però que tenen un paper vital en la composició de l’ecosistema i en el seu bon funcionament. Té com a objectiu posar-los en valor i donar a conèixer aquest microcosmos fascinant.
Feta aquesta introducció, anem per feina! Com hem dit, ara abordarem el món dels líquens, dels que Jacint Verdaguer va dir que eren “els darrers vestigis de vida orgànica”, tot i que també els podríem veure com els primers primordis de vida orgànica terrestre.
Els líquens clàssicament ha estat definits com els organismes resultants de la relació d’un fong amb un o més organismes fotosintetitzadors. El fong, que és anomenat ficobiont, acostuma a ser del fílum (agrupació taxonòmica superior segons la forma d’organització, que agrupa a un conjunt de classes afins) dels ascomicots o del fílum dels basidiomicots. Val a dir que en un 98% dels cassos, trobem un ascomicot i només en un 2%, el fong és un basidiomicot [1]. Mentre que l’organisme fotosintetitzador, dit fotobiont, acostuma a ser un cianobacteri (bacteris fotosintetitzadors) o una alga.
El terme ascomicots (Ascomycota) deriva d’asc, nom amb que indiquem els sacs on formen les seues cèl·lules sexuals o ascòspores. En aquest grup destaquen les múrgoles i les tòfones, així com els llevats que usem per produir cervesa o pa. Mentre que els basidiomicots (Basidiomycota) són aquells fongs que tenen basidi, un òrgan laminar encarregat de formar espores externes (no tancades en un sac). En aquest grup s’hi inclouen tots els fongs amb barret, com els pebrassos, els xampinyons, les gírgoles i bona part dels fongs comestibles i tòxics de les nostre serres.
El 90% dels líquens tenen una alga verda dels gèneres Trebouxia o Trentepholia. La primera (Trebouxia) són algues de color verdós, mentre que Trentepholia són algues d’un color ataronjat. El cianobacteri més abundant pertany al gènere Nostoc, uns bacteris que formen filaments i tenen una coloració verd-blavosa. És important remarcar que no són excloents: en un mateix liquen podem trobar diferents tipus de fotobionts.
Els líquens que tenen com a fotobiont a Nostoc, tenen un paper fonamental en l’entrada del nitrogen atmosfèric en els sistemes naturals; ja que aquests cianobacteris poden fixar-lo directament. Dins d’aquest grup de líquens capaços de fixar nitrogen destaca el gènere Peltigera. Un liquen foliaci que poden observar a la fotografia 1.
Aspicilia calcarea és un liquen crustaci epilític (que creix a sobre de les roques) de color blanc-gris. Es molt freqüent sobre les roques calcàries amb una bona exposició al Sol. A la fotografia 2 podem observar un exemplar ben desenvolupat.
En canvi el Caloplaca aurantia té una coloració ataronjada, que va des d’un groc fins a un taronja intens. Es tracta també d’un liquen epilític i orbicular bastant gran que crida molt l’atenció pel contrast amb el substrat. És propi de comunitat nitròfiles i fotòfiles. A banda de la seua coloració, és fàcilment identificable per les aurèoles poligonals del centre del tal·lus (fotografia 3).
Fàcilment identificable també és la Verrucaria nigrescens. Un liquen negre, crustaci i epilític molt abundant sobre el sobrat calcari típic de les muntanyes diàniques. El trobem sobre qualsevol roca, pedra o cudol, és un liquen poc exigent i de creixement exitós fins i tot en substrats artificials. En la fotografia 4 s’observen alguns individus sobre la roca calcària.
Altre grup rellevant de líquens són aquells líquens que tenen un tal·lus en forma de fulla, per això els anomenem foliacis. Molt freqüent i molt vistós és el liquen Xanthoria parietina. Aquest liquen té una coloració molt marcada que va des d’un groguenc o grisós al marge fins a un taronja intens en el seu tal·lus, al centre. A més a més, el solem trobar creixent sobre arbres i arbustos secs, cosa que encara el fa més cridaner. Tot i que es considera que Lecanora albescens és un liquen preferentment calcícola (que viu sobre substrats calcaris) en la fotografia 5 s’observa creixent sobre l’escorça d’un arbust associat a Xanthoria parietina.
Dins d’aquests grup de líquens foliacis, estan ben adaptats els Cladonia sp. Es tracta d’un gènere de líquens amb capacitat de protegir-se davant la dessecació canviant la seua aparença. Es recargolen i deixen veure el còrtex inferior blanc. En canvi, quan estan hidratats guanya volum, mostra el còrtex superior verd i desenvolupen els podecis. Els podecis són mena de trompetes que creixen verticals al tal·lus, a l’extrem superior dels quals se situen els apotecis (òrgans reproductors). A la fotografia 6 podem observa un exemplar de Cladonia convoluta ben hidrat amb uns quants podecis ben visibles.
Els líquens quan més lliures del substrat estan, més exposats a la contaminació atmosfèrica es troben i, per tant, més sensibles són. La Cladonia convoluta és més sensible que la Verrucaria nigrescens, de manera que la seua presència ens indica un ambient de més bona qualitat. No vol dir això que la V. nigrescens indica aire de mala qualitat, sinó que el rang de tolerància a la contaminació és menor en C. convoluta. D’acord amb això, els líquens fruticulosos que només tenen un únic punt de contacte amb els substrat són els que, amb algunes excepcions, presenten una tolerància menor a la contaminació i, per tant, la seua presència també indica un aire més saludable [2][3]. A la fotografia 7 podem observar un exemplar de Ramalina farinacea, liquen fruticulós per excel·lència creixent sobre l’escorça d’un pi (Pinus sylvestris).
De manera que, a grans trets, podem apreciar el nivell de pol·lució de les nostres serres, valls, camps i pobles mirant els líquens que creixen al nostre entorn. Ens estan avisant de com de saludable és l’aire que respirem, però massa sovint passen desapercebuts als nostres ulls.
Josep Àngel Revert i Marrahí
Bibliografia
[1] F. García Alonso et al., Bolets i líquens de la Devesa de l’Albufera de València, 1a Edició. València, 2018.
[2] J. Glimn-Lacy and P. B. Kaufman, Botany illustrated. Introduccion to Plants, Major Groups, Floweing Plant Familes., 2nd ed., vol. 91. New York: Springer, 2017.
[3] K. R. Stern, J. E. Bidlack, and S. H. Jansky, Introductory plant biology, 11th ed. Los Angeles: McGrau-Hill Higher Education, 2008.
