Alcoi, la ciutat dels ponts i Sant Jordi

Alçada sobre tres rius i travessada per ponts que en dibuixen l’skyline, Alcoi és la gran ciutat de la Muntanya: bressol del modernisme industrial valencià, porta d’entrada al Parc Natural del Carrascar de la Font Roja i escenari, cada abril, d’una de les festes de Moros i Cristians més espectaculars del món. Ací, la llegenda diu que Sant Jordi mateix va baixar a cavall per a salvar la ciutat. Però Alcoi és molta més història de la que es veu a simple vista: 100.000 anys d’ocupació humana, una revolució industrial pionera i una guerra que encara es pot recórrer sota terra.

Què visitar en Alcoi?

El Modernisme va deixar a Alcoi un catàleg complet d’edificis: la Casa del Pavo, el Círculo Industrial (amb els seus salons modernistes, jardí i biblioteca), la Casa Laporta o la Casa de l’Escaló, hui Conservatori de Música i Dansa. La ciutat és membre de la Ruta Europea del Modernisme des de 2010. Els ponts definixen el perfil d’Alcoi: no us perdeu el pont de Maria Cristina, el pont de Sant Jordi i el viaducte de Canalejas, que salven els barrancs sobre els quals creix la ciutat.

Al casc antic hi ha l’antic ajuntament, el Museu Arqueològic Municipal Camilo Visedo Moltó —creat pel geòleg i arqueòleg alcoià que li dona nom, i que en fou el primer conservador entre 1945 i 1958— i el Museu Al·lusiu a la Festa de Moros i Cristians. El Museu de Patrimoni Industrial i Història del Campus d’Alcoi, a l’antiga Escola Industrial, guarda més d’un centenar de peces (tèxtils, paperes, metal·lúrgiques i energètiques) que expliquen l’auge industrial de la ciutat als segles XIX i XX: Alcoi va ser una de les primeres ciutats industrials de la península Ibèrica, i el 1828 la Real Fábrica de Paños dels fabricants tèxtils alcoians va crear l’Establiment Cientificoartístic, primer referent d’ensenyament industrial de la localitat.

Eixa vocació industrial ve de lluny, i es pot resseguir encara als peus del riu, al barranc del Molinar: el mateix topònim («riu dels molins») recorda els vells molins fariners i draps que hi funcionaven des del segle XV, aprofitant el desnivell i el cabal constant de l’aigua. El 5 de juliol de 1755, per reial decret, els germans Vicent i Pasqual Albors Gisbert van obtindre permís per a transformar ací un dels antics batans de llana en fàbrica de paper: va ser la primera fàbrica de paper documentada d’Alcoi i, en poques dècades, cap al 1808, més de la meitat de les tines de paper de tot el regne de València estaven instal·lades als 25 molins paperers del riu d’Alcoi. D’eixa indústria pionera en vindria, generacions després, el paper de fumar que encara hui fabriquen algunes empreses de la ciutat.

Arqueologia i prehistòria a Alcoi

El terme d’Alcoi amaga un dels jaciments neandertals més importants de la península: el Salt, ocupat des del Paleolític mitjà, fa uns 100.000 anys, amb restes d’acampades successives organitzades al voltant de fogueres tan ben conservades que semblen apagades ahir mateix. El Poblat Ibèric del Puig, per la seua banda, va estar habitat des del bronze fins a l’època ibèrica i és un dels jaciments a l’aire lliure més importants de la comarca; el Museu Arqueològic Municipal Camilo Visedo Moltó exposa materials de tots dos.

Els refugis de la Guerra Civil a Alcoi

Alcoi va patir diversos bombardejos durant la Guerra Civil, i el poble hi va respondre excavant més de 25 refugis antiaeris sota els carrers de la ciutat. El Refugi de Cervantes, sota l’Escola d’Art i Superior de Disseny, és el que es pot visitar amb regularitat.

Senderisme a Alcoi

El Parc Natural del Carrascar de la Font Roja, amb el seu bosc mediterrani i el Centre Font Roja Natura, té tres rutes senyalitzades. La més coneguda combina la Ruta Roja pel Barranc de l’Infern i la Ruta Groga fins al Menejador, ix del pàrquing del Santuari, junt a una carrasca centenària, i passa per la Font dels Xops i la Font del Rossinyol.

Ja al segle XVIII, el botànic Antoni Josep Cavanilles va deixar constància, a les seues Observaciones sobre el Reyno de Valencia (1795-1797), de com aquell bosc es conservava espés justament perquè estava vigilat i ningú no hi podia entrar a fer llenya, a diferència de les muntanyes veïnes:

«El carrascal de Alcoy, en donde nadie puede entrar á cortar leña, está cubierto de carrascas, arces, fresnos y otros árboles, mientras que en los montes contiguos solamente se ven peñas y tomillos.»

Prop de dos segles després, l’excursionista i escriptor Rafael Cebrián hi va documentar els mateixos camins al volum V (1994) de la seua col·lecció Montañas Valencianas, dedicat justament a la Serra de Mariola, el Carrascar de la Font Roja, la Serreta i la Carrasqueta —el mateix llibre que ja hem citat a les guies d’Agres i Xixona.

Una altra ruta molt recomanada és la del Barranc del Cint, un congost estret i vertical que ix de l’àrea recreativa del Preventori: hi cria una colònia consolidada d’uns 80 voltors comuns (Gyps fulvus), reintroduïts l’any 2000 dins del Projecte Canyet, i amb un poc de sort es poden vore volar sobre els cingles de l’Alt de les Pedreres.

Festes a Alcoi

Les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi, en honor de Sant Jordi, tenen com a dates tradicionals el 22, 23 i 24 d’abril i estan declarades Festa d’Interés Turístic Internacional des de 1980, a més de Bé d’Interés Cultural. Des de fa aproximadament una dècada, però, l’Ajuntament les sol traslladar al cap de setmana més pròxim per a facilitar-hi la participació: el 2026, per exemple, se celebren els dies 25, 26 i 27 d’abril. La llegenda recorda un atac del cabdill Al-Azraq a la ciutat al segle XIII, quan, segons la tradició, Sant Jordi va aparéixer a cavall per a ajudar els alcoians, que van prometre alçar-li un temple i celebrar-ho amb festes cada any. Prop de 5.000 persones, repartides en 14 filaes de cada bàndol, recreen la gesta amb música, pólvora i color.

Cultura a Alcoi

Cada any, la Fira Modernista d’Alcoi reivindica eixe patrimoni arquitectònic amb mercats d’època, música i activitats pels carrers del centre. Alcoi té també una llarga tradició de societats musicals i de colles de dolçaina i tabal, que han format generacions de músics de tota la comarca.

Alcoi en la paraula i la música

Alcoi és la ciutat natal d’Ovidi Montllor, cantant, poeta i actor, que li va dedicar el poema «El meu poble, Alcoi»:

Té costeres i ponts,
música de telers;
té muntanyes que el volten
i li donen fondor.

En un altre fragment del mateix poema, Montllor descrivia així les festes de la ciutat:

Allí fan unes festes que a molts els dura un any
i que altres les esperen sense pensar en el sant.
Són moros i cristians que el café els fa germans;
sempre perden els moros i guanyen els cristians.

La seua figura continua ben viva a la nostra terra. La mateixa Diània Televisió va enregistrar el documental «No me’n vaig, sóc qui torna», un homenatge a l’Ovidi lligat a l’espectacle d’El Diluvi, amb testimonis com Toti Soler o Antoni Miró.

Alcoi va vore nàixer també l’escriptora Isabel-Clara Simó, que hi va ambientar novel·les com Júlia o Alcoi-Nova York i que va deixar escrit en la seua autobiografia Els racons de la memòria:

El que un no oblida mai és el seu poble, Alcoi.

Montllor i Simó reposen hui junts al cementeri municipal d’Alcoi.

On dormir i menjar a Alcoi

La gastronomia alcoiana té dos plats de bandera poc coneguts fora de la ciutat: l’olleta alcoiana (un guisat de fesols amb pilotes, cansalada i botifarra) i la pericana (pebrera seca i bacallà). Al centre de la ciutat es poden tastar en establiments especialitzats en cuina tradicional alcoiana com La Tareta o La Gruta Gastronòmica.

Per a beure, Alcoi té la seua pròpia fórmula d’herberet: la que Joan Pellicer va arreplegar de Perfecto Sempere Benavent, amb timó real, rabet de gat, poliol blanc, arrel de panical i santònica. La podeu consultar, junt amb les d’altres pobles de la Mariola, al nostre reportatge «La recepta d’herberet», l’últim dels set capítols de la sèrie Herbero Diànic que va produir Diània Televisió.

Més informació al web de turisme d’Alcoi.