De les cendres d’una etapa daurada amb Smoking Souls, el músic pegolí ressorgeix amb ‘Primer moviment’. Un debut en solitari que funciona com una trinxera emocional contra el neoliberalisme ferotge i on l’amor esdevé l’últim refugi polític.
Hi ha artistes que, quan tanquen una etapa, no es limiten a girar full, sinó que necessiten reinventar-se per a no morir d’èxit o de rutina. Després d’abaixar el teló d’aquella època gloriosa amb Smoking Souls, Carles Caselles podria haver optat per la inèrcia, però ha triat el risc. Avui, el pegolí es presenta davant nosaltres amb una nova pell, o millor dit, amb una màscara: la de Romàntic Dimoni. Sota aquest alter ego, Caselles lliura ‘Primer moviment’, un àlbum de debut que és, paradoxalment, un exercici de despullament emocional vestit de rock postpunk anglosaxó.
Un “terrorista” de la tendresa
Si el rock sovint s’ha nodrit de la ràbia, Caselles aposta ací per una divisa més subversiva en els temps que corren: la tendresa radical. Produït per Joel Gilabert, el disc s’articula sota una premissa que manlleva l’esperit de Bell Hooks: l’amor no com a ensucrada fugida romàntica, sinó com a estructura de resistència. “L’amor contra la màquina” no és només el títol d’un dels temes centrals —una peça lluminosa que funciona com a manifest—, sinó el fil conductor d’una obra que planta cara a l’individualisme atroç i a l’estètica opressiva dels nostres dies.
Caselles es reivindica com un “terrorista tendre”, un franctirador que dispara cures i empatia des de la perifèria del sistema. Ho fa acompanyat d’una guàrdia pretoriana de luxe, teixint complicitats amb la nova saba de l’escena valenciana: les veus d’Anna Millo, Miriam Ferrer (Lisasinson) i Martín Tarrasó (Tenda) no són simples col·laboracions, són la constatació que aquesta “família escollida” de la qual parla a Un Comando és real i tangible.
Crònica d’un naufragi compartit
Musicalment, ‘Primer moviment’ defuig les etiquetes fàcils. Hi ha rock, sí, però també una atmosfera crua, conceptual, que ens remet a referents del postpunk britànic. Des de l’ansietat urbana de La Voràgine fins a la memòria històrica i familiar d’Aurora Roja —un dels cims emotius del disc—, Caselles traça un mapa de les ferides contemporànies.
Però lluny de llepar-se-les, proposa sanar-les en col·lectiu. Temes com Batec recuperen la consciència de classe amb un ressò que els seguidors de la seua anterior banda reconeixeran, mentre que L’únic cérvol del comtat o Pescador de l’Atlàntic Nord ens conviden a la lentitud, a aturar el rellotge abans que la vida se’ns escorregui entre els dits. El viatge culmina amb Col·lapse, un tancament acústic que, malgrat l’aparença apocalíptica, ens deixa una escletxa de llum: la certesa que, fins i tot en la caiguda del sistema, la bellesa resisteix si és compartida.
La cita als escenaris
Amb aquest treball, Carles Caselles no només signa un debut; signa una declaració de principis. Romàntic Dimoni és la resposta d’un músic que es nega a ser una peça més de l’engranatge. Ara, la paraula es farà carn als escenaris: el pròxim 27 de març a La Rambleta de València i el 9 de maig a la Sala Apolo de Barcelona. Dues cites ineludibles per a comprovar si, efectivament, la llibertat serà col·lectiva o no serà.
Autor
