Ontinyent, la capital de la Vall d’Albaida que ix retratada als seus Pous Clars

Ontinyent és la capital i el municipi més gran de la Vall d’Albaida, amb més de 35.000 habitants i un nucli antic -la Vila- documentat des del segle XI. Una ciutat de tradició tèxtil i de festes de Moros i Cristians declarades d’Interés Turístic Internacional, que té al Pou Clar el seu racó natural més estimat.

La Vila, mil anys de nucli antic

El barri de la Vila, a la vora dreta del Clariano, manté des del segle XI el caràcter de la seua fundació musulmana. El geògraf Ibn al-Abbar hi situa el naixement del poeta al-Untinyaní, una de les primeres referències escrites de la ciutat. Els carrers de la Vila conserven encara moltes cases del segle XVII, amb balcons de forja, escuts heràldics i vestíbuls senyorials.

El Pou Clar i les Covetes dels Moros

El Pou Clar és el racó de bany per excel·lència dels ontinyentins: ací naix el riu Clariano, que forma una sèrie de pous coneguts amb noms propis -el Pou dels Esclaus, el Pou de la Reixa, el Pou Gelat. Als barrancs entre Ontinyent i Bocairent es conserven també les Covetes dels Moros, graners excavats a la roca dels segles X-XII que utilitzaven comunitats camperoles andalusines, probablement d’origen berber, com a magatzem comunal.

Senderisme: el Barranc dels Tarongers

Des del Pou Clar ix el PR-CV 122, el camí vell d’Ontinyent a Bocairent que resseguix el Barranc dels Tarongers -declarat Paratge Natural Municipal en 2007-, un congost fluvial amb bosc de ribera d’alt valor ecològic on encara es conserven les restes d’antics molins fariners que van funcionar des del segle XIII fins ben entrat el segle XX. El recorregut, sense grans dificultats, combina trams excavats a la roca amb passos vora l’aigua, i és una de les millors maneres de connectar a peu Ontinyent amb Bocairent.

La Fira, per privilegi reial des de 1418

La Fira d’Ontinyent no és un invent modern: naix d’un privilegi reial concedit per Alfons el Magnànim en 1418, i això la converteix en una de les cites més antigues del calendari del territori. Se celebra el tercer cap de setmana de novembre, amb parades de mercaderies i atraccions que omplin la ciutat. Aquell privilegi va portar cua: durant segles hi hagué plets i estires-i-arronses amb Albaida i Cocentaina per la fixació definitiva de les dates, perquè tres fires veïnes competint pels mateixos compradors no cabien al mateix mes.

El poble que va abrigar mig Espanya

Hi ha indicis de treball tèxtil a Ontinyent des del segle XIII, i en el XV ja hi ha documentats diversos productors de draps de llana -com a Alcoi i Cocentaina, en eixa especialització llanera que va definir tot el corredor. Però el gran moment arriba en el segle XX i amb un producte concret: la manta. Fàbriques com Paduana, fundada en 1919 i que arribà a passar dels cinc-cents treballadors, o Manterol, alçada per Enric Terol a partir d’un sol teler manual comprat als disset anys, van omplir de mantes ontinyentines les cases de tot l’Estat. Els anys setanta van ser els de major esplendor. D’aquella memòria industrial en queda hui el Museu Tèxtil, que a més fa de seu d’actes durant les festes.

David Mira i la Festa del Cúgol

A l’ermita del Pla o de Sant Josep, a l’antic rodal d’horta d’Ontinyent hui envaït per polígons industrials, encara se celebra cada primavera la Festa del Cúgol, amb dansà i revetla. El poeta i periodista ontinyentí David Mira -distingit amb el Nou d’Octubre de l’Ajuntament d’Ontinyent en 2013 i amb el Premi Fem Comarca en 2026- li va dedicar uns versos que lamenten la pèrdua de l’horta tradicional sense deixar d’aferrar-se a la festa que encara en manté viva la memòria:

Hortes del Pla, que us cantaren un dia
ulls agraïts de llauradors que evoque,
¿com malviviu entre les naus d’indústries?
—ja ho sé, que hi ha
terra fèrtil a sota…
[…]
Bé prou farem si venim a l’ermita,
passat l’hivern,
a la festa del Cúgol
primaveral, quan tot sembla que torna.

¿I què és, exactament, un cúgol? La resposta la va arreplegar Joan Pellicer de boca dels llauradors del territori: és la tija tendra de l’all quan ja ha espigat, «l’all quan té un pam o això». A Ontinyent «els cüols es fan fregidets» i van a la paella per a fer-ne truites -«tortilletes de cebeta i cúgols»-, igual que a Cocentaina, Benimarfull, Alcoi o Petrer. I té les seues manyes: a Cocentaina asseguraven que no s’ha d’alenar mentres es cullen, que cal estirar «així com fent força i no fent-ne» per a trencar-los ben avall, on són més blancs i dolços, i que de matí es trenquen i de vesprada ixen sencers.

Moros i Cristians d’Interés Turístic Internacional

Les festes de Moros i Cristians d’Ontinyent, en honor al Santíssim Crist de l’Agonia, es documenten des de 1860 i han estat declarades Festa d’Interés Turístic Internacional per la seua arrelament i capacitat de generar sentiment de pertinença. Els actes es reparteixen entre el Museu Tèxtil -amb exposicions i oferta gastronòmica-, la plaça de la Glorieta i el parc Mestre Ferrero, escenari de les Entrades Cristiana i Mora.

Curiositats d’Ontinyent

• «Terra amb penosella, que es toque els collons ella»: així de clar ho deien a Ontinyent per a assenyalar un bancal pobre. La penosella és una planta que es cria dins de les penyetes i que, segons Pellicer, en tot el territori serveix per a dir que una terra no dona res -a Beniarrés, Tollos o Fageca ho rematen d’una altra manera igual de rotunda.
• «La nyoreta pica el doble que el ditet», avisaven a Ontinyent, per si algú es pensava que la més menuda era la més fluixa.
• A l’agrimònia, a Ontinyent li diuen mónica, i un informant li contava a Pellicer que el seu sogre «prenia tassetes de mónica per a baixar la tensió».
• El Diumenge de Rams ací, com a el Palomar i Bocairent, es beneïx amb branques de llorer. Un informant ontinyentí li contava a Pellicer que, de menut, unes rametes d’aquell llorer beneït es cremaven a la llar «quan amenaçava tempesta o pedregada».
• L’herbeta de Sant Joan -el pericó- es prenia a Ontinyent «per a fer ganes de menjar», i l’oli de pericó s’aplicava als colps «i ni es fa morat».
• Pellicer va arreplegar d’una colla d’Ontinyent, la Colla Foc i Cassola, una recepta d’estiu amb nom de muntanya: l’Amor del Benicadell.

Desfer 300 g de sucre en 2 litres d’aigua que hem posat en un perol. Tirar-hi un grapat de rametes de romer. Colar i posar-ho al congelador. Desfer i beure com un granissat.

Ontinyent en la música valenciana d’ara

Ontinyent és també bressol de grups i cantants que sonen arreu del País Valencià, com Auxili, banda local que combina compromís i festa en cançons com «Lluna Per Nosaltres» o «Tarrinetes al Sol».

Més informació, a la web de l’Ajuntament d’Ontinyent.