Onil, el bressol de la nina valenciana

Onil és, junt amb Ibi, el poble que va convertir l’Alcoià en la capital de la joguina espanyola. Des de finals del segle XIX, la fabricació de nines hi ha marcat l’economia, la identitat i fins i tot l’orgull local: ací naixen encara moltes de les nines que s’han venut a tot Espanya.

Als seus veïns no els diuen onilers, sinó colivencs, i tenen fama de festers: la festa gran els dura deu dies seguits i comença, com cal, cremant.

De les primeres nines de fang al Museu de la Nina

A finals del segle XIX, la fabricació artesanal de nines va transformar l’economia d’Onil, que es convertí en el centre productor de joguines més important d’Espanya. La Col·lecció Museogràfica de la Nina, instal·lada a la Casa de l’Hort, mostra més de 1.200 nines que repassen tota la història d’esta indústria local, des de les primeres peces de fang i cartró fins a les creacions modernes de plàstic i vinil. El municipi forma part, junt amb Ibi, de la Ruta de la Vall del Joguet.

El Palau-Fortalesa: tres torres i un nom equivocat

A la Plaça Major s’alça el Palau-Fortalesa del Marqués de Dos Aigües, l’edifici civil més important del poble. Es va començar a bastir cap al 1539 -a la torre del nord-est encara es llig la data en números romans- i no es va acabar fins al 1614, en estil gòtic-renaixentista. En 1671 hi va allotjar-se el bisbe i vicari general Joseph Barberá, convidat pel duc de Béjar i Mandes, que aleshores era senyor d’Onil.

El nom, però, no diu la veritat: el palau no el va manar fer cap marqués de Dos Aigües, sinó Ramon de Vilanova, baró de la Foia de Castalla i senyor d’Onil i Fabanella. I una altra cosa que sorprén: té tres torres, no quatre. La quarta la completa, des de fora, el campanar de l’església parroquial.

D’on ve, aleshores, el nom? De després. El senyoriu d’Onil va acabar en mans dels Rabassa de Perellós, que havien obtingut el títol de marquesos de Dos Aigües en 1699: a mitjan segle XVIII, en 1750, Giner Ramon Rabassa de Perellós -marqués de Dos Aigües, comte d’Albatera i de Peralada, baró de Castalla- era senyor d’Onil, i també de Castalla, Tibi, la Font de la Figuera, Llutxent, Quatretonda i Pinet, entre altres. El poble li va posar al palau el nom de l’últim amo, no el del qui el va alçar: passa més sovint del que sembla.

S’hi entra travessant una fossa exterior que dona pas a un claustre interior, i és allí on hi havia la presó de la jurisdicció senyorial. Val la pena fixar-s’hi bé, perquè el palau és una obra a mig fer: al claustre i als arcs els va faltar mà d’obra, les finestres tenen els pedestals sense acabar i els sostres de fusta de les plantes grans estan sense treballar. Hui l’edifici acull l’Ajuntament, el Museu de Festes i sales d’exposicions.

La Sala dels Reis Mags

A la planta baixa del Palau Municipal hi ha una exposició que un poble de joguets no podia deixar de tindre: la Sala dels Reis Mags. S’hi poden vore les vestimentes que Ses Majestats lluïxen a les cavalcades d’Onil, i altres elements del Nadal colivenc, com els fatxos o el betlem, instal·lat a la torre.

I hi ha un detall que als xiquets els fa il·lusió i als majors també: al Palau hi ha una bústia per a deixar-hi la carta als Reis Mags. No és l’única del poble -també n’hi ha a tres farmàcies-, però sí la que es visita amb l’exposició.

No és una tradició menor: la Cavalcada dels Reis Mags i la de l’Heraldo d’Onil tenen la distinció de Festes d’Interés Turístic Autonòmic. La sala es visita dins de la visita guiada gratuïta que fa l’Ajuntament de dimarts a diumenge a les 13.15 h, i els dissabtes de vesprada a les 19.15 h (informació a l’Oficina de Turisme, 96 556 53 65 / 606 02 33 07).

Casa Tàpena: el jardí mediterrani i el laberint

A les afores del poble hi ha una visita que no es pot deixar de fer: Casa Tàpena, un espai de més de 84.000 metres quadrats que combina la casa, les zones enjardinades i, sobretot, el que li ha donat fama.

El laberint vegetal ocupa més de 7.000 metres quadrats i és un dels més grans de tot l’Estat. Està format sobretot per xiprers, i al bell mig hi presidix un cedre: qui l’endevine des de dins, ja sap cap a on tirar. Al costat, el jardí mediterrani reunix més de seixanta espècies autòctones, de manera que el passeig servix també per a posar nom a les plantes que un es troba després per la serra.

Casa Tàpena és, a més, un centre d’educació ambiental -va ser el primer espai de la xarxa on es van fer activitats ambientals per a escoles, i encara se’n fan-, amb aula i sala d’exposicions. Té zona d’esplai amb taules, barbacoes, banys i font d’aigua potable, i quiosc-bar els caps de setmana i festius: un dels llocs on més bé es passa un diumenge de tota la comarca.

Els orígens: tretze jaciments

Els orígens d’Onil es remunten a l’època romana i musulmana -el terme conserva tretze jaciments arqueològics, des del paleolític superior fins a època romana-, encara que la configuració actual del poble es va definir després de la conquesta cristiana de Jaume I al segle XIII.

Senderisme a Onil

La Serra d’Onil, part del sistema prebètic, oferix rutes com la pujada a l’Alt de la Creu o el passeig fins a la Font de la Roja. El GR-330 connecta Onil amb Banyeres de Mariola travessant el Molí de l’Ombria, a la Serra de Mariola, i passant també per Biar. L’etnobotànic Joan Pellicer cita també el Pi d’Onil entre els pins grans i remarcables del territori diànic, junt amb els de Biar i Parcent.

El somni dels tres regidors i la Moreneta de les Eres

La festa major d’Onil naix d’un episodi de pesta i d’un somni compartit. Corria l’any 1648 i la pesta assolava el poble. La nit del 22 d’abril, tres regidors es despertaren dient que havien tingut el mateix somni: que calia recórrer a la Mare de Déu que tenien quasi oblidada en una ermita a les afores, la que al poble coneixien com la Moreneta de les Eres. El capellà i el consell de la vila hi accediren, l’endemà la tragueren en rogativa pels carrers i, segons la tradició local, a partir d’aquell dia no hi hagué més morts per pesta a Onil, mentre als pobles de la rodalia la malaltia continuava.

Aquella mateixa nit del 22 d’abril es cremaren els mobles i les robes que es pensava que estaven infectats, i d’ahí ve que les festes s’òbriguen encara hui amb la Nit de les Fogueres. El 23 d’abril tot el poble baixa a rebre la patrona al portal d’Onil -un dels moments més emotius de l’any-, i la Mare de Déu de la Salut passa de l’ermita a la parroquial de Sant Jaume Apòstol. Del 24 al 26 vénen les danses i les retretes; el 27, la Nit de l’Olleta; i del 28 d’abril a l’1 de maig, els Moros i Cristians: Dia de l’Entrà, dos dies de Trons i, per a acabar, la processó de comiat que torna la patrona a la seua ermita.

El Nostre Senyor Robat: un fet de 1824 que encara es celebra

De les tradicions d’Onil, la més novel·lesca és la del Nostre Senyor Robat, que es celebra els dies 28, 29 i 30 de novembre des de 1824. Aquell any, en la matinada del 4 al 5 de novembre, un home de Tibi, Nicolàs Bernabeu, va robar de l’església el viril d’or que guardava la Sagrada Forma consagrada pel rector Francesc Tormo. Va amagar-la primer al paratge de la Volta Blanca i després, no fiant-se’n, a la Pedrera, les dos al terme de Tibi; i se n’anà a Alacant a vendre les peces. A l’argenteria d’Amérigo el comerciant va sospitar que li estaven venent una peça robada, i el lladre acabà tancat al calabós del Palau d’Onil.

Mentre tot el poble buscava la Forma pels voltants, qui la va trobar a la Pedrera va ser Teresa Carbonell, veïna de Tibi. Avisats els pobles de la comarca, la gent d’Onil, Tibi i Castalla va pujar fins allí per a acompanyar-la de tornada. D’aquella processó improvisada n’ixen els tres dies de festa que encara es fan, i el 28 de novembre és festa local al poble.

La Nit dels Fatxos, el 24 de desembre

La nit de Nadal, la més llarga de l’any, els carrers d’Onil s’omplin de foc: és la Nit dels Fatxos. Els fatxos són torxes d’espart sec arreplegat a la Serra d’Onil, de més de tres metres i mig de llarg, que cal agarrar amb les dues mans per a fer-les girar enceses. Menuts i grans les confeccionen ells mateixos els dies previs, amb tallers i excursions a la muntanya a buscar l’espart. En fer-les rodar, el moviment circular desprén una pluja d’espurnes que recorda un eixam d’abelles -d’ahí, possiblement, el nom d’aixames que reben en altres pobles.

Onil hi posa competició: es fa concurs al fatxo més gran, al més menut i al més artístic, i s’hi premia també la persona més major i la més menuda que el roden. L’etnòleg Àlvar Monferrer assenyala que ací «s’ha revitalitzat el costum de rodar el fatxo abans de cantar les estrenes».

Onil no està sol: almenys onze pobles de Diània roden el foc cada 24 de desembre -amb Tibi, Xixona, Relleu, la Torre de les Maçanes, l’Orxa, Gaianes, Fageca, Benimassot, Beniarrés i Millena-, encara que a cada lloc li diuen d’una manera: fatxos, aixames, xamel·les, atxes o maixameles. Per a l’etnobotànic Daniel Climent, que ho ha explicat a «Botànica Festiva: Hivern», la festa «és un cant pagà al creixement del sol». Ho podeu vore a La Nit dels Fatxos a Onil.

Tapats i carasses

Les Festes d’Hivern d’Onil mantenen viva la tradició dels Tapats i les Carasses, personatges disfressats amb roba vella i la cara tapada que participen en les danses populars i molesten -en to festiu- als balladors, una tradició compartida amb Ibi, Castalla i Petrer.

El Fandango d’Onil: una discussió d’enamorats que ve d’una revista de 1911

El Fandango és l’altre gran senyal d’identitat musical del poble, i té una història molt més concreta del que sol suposar-se. La partitura més antiga que se’n conserva és de 1911, i no ve d’una arreplega de camp sinó d’un escenari: clausurava el segon acte de la revista musical Fiestas de Abril, obra del compositor colivenc Pedro Quilis Prats amb llibret d’Andreu Amant Arques. Hi ha indicis, però, que el Fandango d’Onil ja existia abans d’aquella obra i que es ballava a les danses locals, tal volta interpretat amb dolçaina i instruments de corda polsada.

La peça completa té onze cobles i dues tornades, de les quals hui només se n’interpreten tres: l’onzena, la desena i la quarta. I el fil que les cus és una discussió d’enamorats. Quiquet i Marieta -personatges de Fiestas de Abril– han renyit per un malentés: Quiquet està fent el servei militar a Melilla i, en tornar, es troba Marieta presidint la dansà al costat d’un altre home. El que Quiquet no sap és que aquell home és el cosí d’ella.

Marieta té un cosinet,
que el trau a ballar quan vol,
en Melilla està Quiquet,
deixa-lo que prenga el sol,
i que es faça morenet.

Deixa estar a Marieta,
sense por, sense por,
que ella gent té de sobra,
que la vol, que la vol.

Tres coses té Onil que vore,
els divendres el mercat,
els dijous joc de pilota,
i quan plou la barrancà.

Deixa estar a Marieta,
sense por, sense por,
que ella gent té de sobra,
que la vol, que la vol.

Adiós xiques del Serrallo,
fadrinetes del Raval,
adiós fandangos i jotes,
que a servir al rei me’n vaig.

Són les onze tocades,
jo tinc son, jo tinc son,
acabem el fandango,
i apaguem el cresol.

La tercera cobla val per un retrat sencer del poble d’aleshores: «tres coses té Onil que vore: els divendres el mercat, els dijous joc de pilota, i quan plou la barrancà». Mercat, trinquet i el barranc baixant ple: la vida d’un poble en quatre versos.

Com a ball, el Fandango té quatre passades amb nom propi: una i bolta, l’enginollà, el paseig i els votets. Del Fandango i de la Colivenca -l’altra peça de repertori del poble- val la pena saber, a més, que la versió que hui es balla als festivals va acabar de fixar-se en l’època dels grups de Coros y Danzas: segons l’estudi sobre els grups de danses valencians publicat a la revista Caramella, tant el «Fandango d’Onil» com la «Jota colivenca» -al costat de la «Jota de Banyeres» o el «Baile de tres de Villena»- van ser muntats musicalment i coreogràfica per les agrupacions locals a partir de material de la tradició popular o d’aportacions de música culta.

El Fandango d’Onil de 1963, filmat pel NO-DO

La gravació més famosa de la peça és de 1963 i es va fer als jardins de la Casa de Campo de Madrid. Hi participaren la Rondalla Colivenca, el grup de Coros y Danzas i la Coral Polifònica d’Onil, que hi va fer una adaptació original de la lletra. Per raons de durada només s’hi ballen dues de les quatre passades -la tercera, el paseig, i l’última, els votets-, i es canten la primera cobla i la de comiat.

Aquell any el grup es va endur el tercer premi del XV Concurs Nacional de Cançons i Danses, en la modalitat de mixtos, al Teatre María Guerrero de Madrid; ho arreplegava La Vanguardia Española del 22 de maig de 1963. No era la primera eixida: en 1959 el grup i la rondalla ja havien ballat per primera vegada a la Casa de Campo. La peça està hui catalogada, amb partitura i lletra, al Fondo de Música Tradicional de l’IMF-CSIC.

Un detall que només veu qui coneix la roba: abans de 1963 l’armilla brodada del colivenc encara no existia. Els hòmens ballaven amb camisa blanca, faixa i els pantalons del trage de número de la Comparsa d’Estudiants -es pot comprovar en fotografies com la de 1954, de la segona visita de la Mare de Déu de la Salut a València per la coronació de la Mare de Déu del Puig. Al vídeo de 1963 encara s’aprecia que l’esquena de l’armilla era blanca; les armilles noves ja es van fer amb l’esquena de setí negre, i els pantalons amb obertura al genoll.

El Fandango ha seguit tenint vides noves: el compositor Joan Alborch Miñana n’ha fet una reinterpretació per a banda i cor; Pep Gimeno «Botifarra» i Hilari Alonso l’han tornat a fer cançó cantada fora dels festivals de folklore; i El Diluvi n’ha fet una versió amb els mateixos cantadors, «Quin Fandango!», amb autotune i sonoritats electròniques.

Curiositats

• Les xameles -les figuretes de pa dolç que es fan per Nadal- són a Onil una tradició compartida amb Balones i Gaianes, segons el recull de Joan Pellicer; a Famorca en diuen ximeles.
• A Onil, a les rosetes de dacsa els diuen roses i tostons, com a Alcoi, Benilloba, Gorga, Ibi i Tibi -tot un mapa comarcal dibuixat amb un sol nom.
• El vestit de colivenca es reconeix pel cosset de vellut negre, el refaix plissat de colors vius -de teler casolà i amb més de deu metres de tela, tot plissat- i el mantó de Manila arreplegat damunt de les espatles.

Més informació, a la web de l’Ajuntament d’Onil.