Potries, el poble on naix la xarxa d’aigua de la Safor

Potries és un poble d’origen àrab que ha donat nom, literalment, a la terrisseria -el seu topònim ve d’un terme llatí lligat a la ceràmica- i que va ser el punt estratègic des d’on es va ordenar tot el sistema de reg que durant segles ha fet possible l’horta de la Safor.

El bressol del reg saforenc

La condició agrícola privilegiada de la Safor es deu a una antiga xarxa de séquies, assuts, partidors, canals i filades que durant segles han distribuït l’aigua del riu Serpis, ordenant econòmicament i culturalment el territori. Este complex sistema hidràulic va tindre el seu origen a Potries, un poble situat estratègicament a la vora del riu i a l’inici de la plana costanera. El vell Molí Canyar de Potries, envoltat de canyars a la vora de l’aigua, és encara un dels topònims que recorda eixe passat de molins i séquies.

Una ruta de l’aigua pionera

En 1993, Potries va proposar la primera ruta de l’aigua de la comarca, un projecte que es va anar consolidant entre 1994 i 2000 amb la senyalització de fusta d’un taller d’ocupació. La ruta travessa Beniarjó, Casa Clara, el llavador de Potries, l’assut del Carròs, Casa Fosca, la platja fluvial de Potries i l’alzinar d’Ador. En 1997, l’ajuntament va incloure partidors, molins, trams de séquia i llavadors com a patrimoni protegit dins de les Normes Subsidiàries del municipi, i més avant el catàleg de béns protegits es va ampliar a tots els elements d’arquitectura de l’aigua.

De terrissers a museu etnogràfic

La ceràmica va ser durant generacions un ofici habitual a Potries: moltes famílies es dedicaven a fer olles i estris de fang. La casa-taller de l’últim terrisser del poble, Àngel Domínguez, s’ha restaurat i convertit en museu etnogràfic. L’edifici de l’ajuntament data del segle XVII, i l’església parroquial dels Sants Joans, del segle XVI.

Festes Majors: el Crist de l’Agonia i la Cordà

Les Festes Majors de Potries se celebren a les acaballes d’agost -del 17 al 23– en honor al Santíssim Crist de l’Agonia, que vetla el poble des de la seua ermita, dalt del tossal. Comencen amb la Processó de la Baixà, i tenen com a acte més esperat la Cordà que encén l’Associació Amics de la Cordà: comença de vesprada amb les primeres cordes reservades als més menuts, i s’allarga fins que la nit s’ompli de foc; després, paella. Una dada que sorprén els mateixos veïns: històricament estes festes es feien a l’octubre.

El Porrat de Sant Blai

Potries celebra, des del segle XVII de manera ininterrompuda, el Porrat de Sant Blai, la quarta parada de la tradicional Ruta dels Porrats de la Safor i, per a molts, el porrat més genuí de la comarca, amb una bona mostra de cultura, gastronomia i tradició popular.

L’herbolària i el ritual de passar les canyes

El territori diànic conserva una rica tradició de remeieres i herbolàries, i Potries hi té la seua pròpia veu: Conxa Morant Ascó, «Conxita l’herbolària», nascuda el 14 de novembre de 1933 a la Font d’en Carròs i casada a Potries, va aprendre l’ofici de sa mare i de son avi Salvador Sánchis Cambra, herbolari d’Agres -«la mare de ma mare sabia molt d’herbes, i a ma mare tota la vida li han agradat també molt les herbes», contava ella mateixa. Curava berrugues i l’amfic (una inflamació de la boca) amb les seues receptes. A Potries es practicava també el ritual de «passar les canyes», una antiga tècnica de diagnòstic i cura del cruixit (mal d’esquena i hèrnies) feta amb dos canyes que s’entrecreuen soles sobre l’esquena del pacient quan hi ha mal; l’oració que l’acompanya s’ensenyava tradicionalment el Dijous Sant, el mateix dia que la de curar l’amfic o la de les berrugues.

«Sequier del motor del Crist Vellet»

L’altre informant que Joan Pellicer va entrevistar a Potries es va presentar amb una frase que val per una autobiografia sencera: «Enric Domínguez García, per a servir a Déu i a vosté. Educació més que un carro; formalitat, cap.» I després va resumir la seua vida: sequier del motor del Crist Vellet des dels setze anys fins als seixanta-cinc, treballador de la terra i dels forns de coure calç per a obrar. En un poble que ha viscut de repartir aigua, no hi ha ofici més central que el de sequier.

Curiositats

• De l’arboç -ací amborç– a Potries deien una cosa que qualsevol que n’haja menjat massa entendrà: «si t’encantes menjant amborç, agarres un pet com un lleó». La fruita fermenta i puja al cap.
• Un gra d’all xafat per a untar la picada de vespa: «lleva la picor i la inflamació».
• Al pimentó roig ací li diuen pebrera morronga, i al cacau, cacauereta -com a Xeraco.

Més informació, a la web de Potries Turisme.