Tardà inicià la seua intervenció fent referència a “l’anomalia del cas espanyol” pel que fa a l’assumpte de la memòria històrica. “Totes aquelles societats que han tingut la desgràcia de patir un passat feixista, tard o d’hora, han reparat les víctimes. Ací no”. Tant és així que, segons indicà, arreu del món es parla del “model espanyol d’impunitat”.
Tardà plantejà la necessitat d’associar la reparació de les víctimes amb la memòria històrica, ja que, segons afirma, és l’única forma d’enfortir els valors democràtics d’una societat. “Totes les democràcies han trobat la manera de reparar les víctimes i jutjar els botxins”. Així, assegurà que si no es realitzen accions concretes per condemnar els crims contra la pau i la humanitat, acaben per banalitzar-se.
Durant l’acte, es recordaren els milers de republicans deportats als camps d’extermini nazi després de la Guerra Civil. Aquestes persones foren considerades “apàtrides” per part de l’estat espanyol, enemics del règim franquista. Sense pàtria ni refugi, molts acabaren els seus dies a Mauthaussen i altres camps. Avui dia, l’estat espanyol no reconeix les seues responsabilitats al respecte.
Tardà assenyalà que el fet de no reparar a les víctimes significa assumir com a vàlida una legalitat nascuda d’un colp d’estat. Així, considera que l’actual Llei de la Memòria Històrica, instaurada el passat 2007, és totalment insuficient per no reconéixer a les víctimes de forma jurídica. D’aquesta forma, se’ls nega la possibilitat de dur a terme qualsevol tipus d’acció o denúncia, tant a ells com als seus familiars més directes. Aquests últims, per la seua banda, lluiten dia a dia i incansablement per assolir petites accions, com ara la possibilitat de documentar les causes reals de les morts dels seus parents. Als expedients oficials, les defuncions de nombrosos republicans apareixen classificades com a “morts naturals”, malgrat que foren víctimes d’afusellaments i assassinats de tot tipus.
“Cal reparar les víctimes per enfortir els valors democràtics de la societat”
Contràriament a les postures que defensen que és innecessari “desenterrar morts i vells fantasmes del passat”, Tardà considera imprescindible recuperar la dignitat de les víctimes. No debades, reparar a les víctimes va de la mà d’un enfortiment democràtic. “Té molt a veure amb la forma en què haurem d’encarar futures violències, com el racisme o la xenofòbia”, que, malauradament, incrementen a passes agegantades als països europeus.
A Catalunya, existeix la Llei sobre la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, i la dignificació de les fosses comunes. L’aprovació del text comportà un gran impacte emocional, ja que es féu públic el nom d’unes 64.000 víctimes del franquisme. Els familiars han descobert, per fi, moltes dades desconegudes fins al moment, com podrien ser els anys de presó que patiren les seues persones properes, o l’any exacte en què varen ser executats. La llei tan sols atén a les víctimes emmarcades en Catalunya, però moltes pertanyien a altres indrets de l’estat. “Quantes d’aquestes víctimes són Valencianes? Cal investigar-ho”, afegí Tardà.
Així doncs, el diputat va cloure la seua intervenció anunciant que la llei catalana arribarà com a proposta al parlament espanyol amb l’objectiu i el desig que la resta de grups polítics que formen la cambra consideren igualment important l’educació de les noves generacions en l’antifeixisme i els valors democràtics.
Autor
