Postals per a Diània, Lorenzo Diaz: ‘Els científics hem d’explicar a la societat per què la nostra feina és una bona inversió’

0
1152
Postals per a Diània, Lorenzo Diaz: 'Els científics hem d’explicar a la societat per què la nostra feina és una bona inversió'
20 ANYS CARAMELLA Caramella celebra 20 anys

Lorenzo Diaz Mataix, natural de Castalla (l’Alcoià), es va traslladar als Estats Units fa ja 8 anys. Nova York l’esperava per brindar-li una gran experiència i, per descomptat, una nova vida. Lorenzo s’interessà per saber com s’estudien i es mesuren les emocions: avui dia, treballa com a neurobiòleg a un prestigiós laboratori de la New York University.


Nom: Lorenzo
Cognoms: Diaz-Mataix
Poble i Comarca: Castalla, l’Alcoià
Lloc de residencia actual: Nova York, Estats Units d’Amèrica
Treball: Neurocientífic
Temps vivint fora:  9 anys


Lorenzo 1 escaladaP: Quines raons et fan traslladar-te a Nova York i quant de temps portes allà?
Me’n vaig anar en 2006, en octubre, quan vaig acabar la tesi en Barcelona. Al món de la ciència si vols continuar amb la carrera te’n has d’anar a l’estranger, i els EUA són un bon destí, ja que és on més ciència hi ha. Pense que de cada 100 articles científics que es produeixen al món, 90 s’han fet als EUA, perquè inverteixen més diners en aquest àmbit. Em van donar una beca Fullbright, una de les millors beques possibles.
Em vaig fer neurocientífic perquè quan anava a COU vaig llegir el llibre “El cervell emocional”, escrit pel meu actual jefe, el doctor LeDoux. Ell estudiava les emocions, i em vaig adonar que jo també volia fer-ho. Quan pensem en les emocions creiem que són coses abstractes o religioses, i no. Vaig llegir el llibre, i pensava que m’agradaria fer aquesta feina. Arribat el moment de pensar en què fer quan acabara la tesi, li vaig escriure, i em va dir que si aconseguia fons per tal d’anar a Nova York, seria benvingut. Així doncs, me’n vaig anar dos anys. Després, el meu “jefe” em va proposar si volia quedar-me, i clar que volia. Des d’aleshores em paga la universitat d’allà, jo treballe a la New York University.
En octubre farà 9 anys que sóc allà. Quan me’n vaig anar encara no hi havia crisi, ni ací ni allà, i recorde que hi havia unes 250 beques repartides en 2 convocatòries a l’any… Ara pense que hi ha zero. Al cap de dos anys podria haver tornat, però considerava que encara em quedava molt per aprendre en Nova York.

P: Fou una decisió molt complicada?
R: No, jo volia això. En Nova York em trobava bé, tot i que arribar al principi és difícil. És una ciutat que, quan vas de turista és “estupenda”, però quan ja no ho eres és altra cosa diferent. A més, el meu laboratori és un dels més punters en allò que estudiem.

“El drama de l’emigrant és estar allà i no ser d’allà, vindre ací i tampoc acabar sent-ho del tot…”

P: Què hi ha del component del CORATGE a l’hora de decidir emigrar?
R: Jo tenia 30 anys quan me’n vaig anar, vivia en Barcelona i tenia una vida feta. Me’n vaig anar en principi per dos anys tallant-ho tot. Vaig deixar la meua vida ací i me’n vaig anar a un lloc on hi havia 200 milions de persones, i no en coneixia a cap. Jo pensava que parlava anglés, però que va, no parlava res (riu). Al principi recorde que anava pels corredors de la facultat del meu laboratori i anava corrent, perquè no volia que ni ningú em parlara, perquè si em parlaven, no els entenia. Les persones pensarien: “este xic és tonto” (riu). Era horrible, la veritat és que al principi és horrible. Jo vaig anar, diguem-ne que “amb tot legal”: amb el meu apartament que em donava la universitat en Manhattan i totes les facilitats, i així i tot era dificilíssim. Hi havia molts moments en què pensava “Què faig jo ací?”. Pensava en les persones que se’n venen de l’Àfrica, i que no tenen a ningú ni saben ni parlar, que viuen baix d’un pont i “són il·legals”, deu ser horrible. Jo em conformava un poc pensant això, que tenia molta sort. És molt dur, però dins del que cap estàs en un país més o menys paregut al teu. No és com si te’n vas… a Dubai, o Tòquio per exemple, on no sabries ni llegir, ni parlar… Tot un jeroglífic.

lorenzo 2 escaladaP: Et fou fàcil integrar-te al nou destí?
R: Va ser prou fàcil, sobretot perquè l’acadèmia és un lloc on hi ha un determinat tipus de gent que és prou pareguda entre si, independentment del país on vages. Hi ha gent de tot el món. Quan vaig arribar, al meu laboratori hi havia gent del Japó, d’Hongria, americans, de Puerto Rico, de Mèxic, d’Argentina, Espanya… Estàvem tots un poc igual, i ens anàvem ajudant un poc. El procés d’integració al laboratori no va ser molt costós, en la ciutat tampoc, la veritat. Abans havia estat en València i Barcelona, que és “lo nostre”, però no em va costar especialment.
El més difícil va ser la frontera de l’idioma, o la manera de relacionar-se que tenen els americans. Són molt oberts d’entrada, i et conviden a tot, però després te’ls trobes un matí a l’ascensor, als mateixos en qui vas estar el dia anterior en sa casa, al seu aniversari, etc., i no et diuen “hola”. Al cap del temps canvia, crec que perquè al final tu mateix et tornes un poc com ells… En definitiva, són “un poc molt explosius” de sobte, però després així es queda la cosa. Em cridava molt l’atenció el fet de parlar-nos via e-mail, estant porta amb porta. Tot i que em xocava molt, al mateix temps pensava: “que bé, perquè no he de parlar!” (riu). És una cosa curiosa, però al final t’acostumes, i potser m’agrade més, de fet. Són diferents, però jo mai m’he sentit desplaçat.

“Em cridava molt l’atenció el fet de parlar amb els veïns via e-mail, estant porta amb porta”

P: A banda de la família i els amics i amigues… Què és allò que més trobes a faltar del poble?
R: Al principi, tindre una vida (riu). Jo parle cada dia amb els meus pares per Skype. Mentre esmorze, ells han acabat de dinar, i és el moment de comunicar-nos. Òbviament no és igual que tindre’ls presencialment, però no em falten. Continue tenint els mateixos amics que tenia fa 20 anys quan me’n vaig anar per primera vegada. Quan torne, seguim la relació de forma prou pareguda. És cert que cal que treballar-ho un poc, perquè si no és molt fàcil quedar-te despenjat.
Normalment vinc dues vegades a l’any, una en Nadal i altra en Festes. Enguany feia un any que no venia, perquè als Nadals vaig faltar. La veritat és que ara que he tardat un any a vindre sí que he notat que m’ha costat acoblar-me a aquesta vida tan tranquil·la. El drama de l’emigrant és estar allí i no ser d’allà, vindre ací i tampoc acabar sent-ho del tot…
El menjar de ma mare el trobe molt a faltar també, però jo cuine molt bé, i me’l faig jo.

Lorenzo 3 escaladaP: Com és un dia de la teua vida a Nova York?
R: M’alce a les 7h més o menys… no tinc horari realment, es depèn. Si és un dia normal, m’alce, conteste alguns e-mails, em dutxe, esmorze en ma mare i en mon pare i me’n vaig al laboratori. Depèn del dia, si tinc experiment, o si he de donar classe, o si tinc cita amb algun estudiant de doctorat, doncs el dia va d’una manera o d’altra. Estic al laboratori fins allà les 7 o 8h de la vesprada, encara que altres vegades pot ser fins a les 4 o les 5h… depén.
Quan isc, o bé me’n vaig a prendre alguna cosa en algú, o me’n vaig a casa i continue treballant. Després me’n vaig a dormir. Escolte la ràdio d’Espanya prou, i llig molt sobre temes relacionats amb la meua feina, encara que també novel·les, perquè m’agrada molt llegir.
Un dia més cap de setmana… M’alce, esmorze amb la meua família, treballe, treballe, treballe… Dissabte i diumenge faig el dinar en casa, molts caps de setmana ve algú a dinar, o jo me’n vaig a casa d’algú. Als meus amics americans els encanten els dinars que faig. Potser algun cap de setmana anem al cine, o quedem per anar a algun lloc. En hivern, com es fa molt prompte de nit, quedem i sopem en alguna casa… Hi ha mil coses a fer, però treballe (riu). Realment, més que treballar ho definiria com allò que a mi em fa feliç, no em costa gens fer-ho.

“Més que treballar… ho definiria com allò que a mi em fa feliç, no em costa gens fer-ho”

Vida nocturna no en faig molta, allà el concepte de vida nocturna és diferent, o almenys per a la gent de la meua edat. Els meus companys i jo tots els divendres a les 4 o 4.30h hem acabat de treballar, i anem a un bar a la “happy hour”. Estem tots junts i prenem cerveses fins allà les 7 o les 8h. Després anem a sopar o a casa, i la nit ja s’ha acabat.
Quan puc eixir vaig a l’òpera, perquè a la universitat tenim una central de tiquets per a esdeveniments esportius, musicals, de teatre… i amb ells podem fer les activitats a molt bon preu. Així doncs, de vegades vaig a l’òpera al Metropolitan, o bé vaig a veure un musical, o algun partit de beisbol.
Ara que comença la tardor, quedem molts dissabtes i anem a Central Park a passar el dia i dinar allà, que hi ha un “ambientasso” que et mors. Allà dinem, fem “la siesta”, juguem amb els xiquets…
Oferta cultural hi ha tota la que vulgues, tota la del món. Depèn del barri, trobes unes coses o altres. Tinc un amic a qui li agrada molt el jazz. Jo no estava molt ficat en aquest món, però m’ha introduït aquest hivern, i he anat a molts concerts de jazz en llocs mítics.

P: Què és allò que més t’agrada de la gran ciutat, el més característic?
R: M’agrada la gent, perquè quasi ningú és d’allà, almenys respecte a la gent que jo conec, un cercle limitat. I crec que tots els qui hem anat allí tenim alguna cosa en comú, pot ser que estem un poc “cap allà”, més enllà que ací. En Nova York trobem gent que, d’altra forma, no trobaríem. Jo, per exemple, em vaig trobar en una festa amb l’arquitecta que havia fet el castell de Castalla, i em va estar contant la història que van tindre amb la reforma del castell. L’anterior alcalde tenia pensat fer un castell a l’estil “disneyland”, i això no es podia (riu). Tinc amics escriptors, amics actors… eixa gent està allí, i està allí perquè hi ha altra gent com ells també, una espècie de feedback positiu. Per això crec que el millor de Nova York és la gent que pots arribar a conéixer. Altre dia, en una festa de temàtica flamenca que organitzà una amiga, parlant després de l’actuació amb els membres del grup, resulta que el violinista havia eixit de Moro Vell, en la mateixa comparsa que jo, des que era menut, i que passava els estius a Castalla. Coses així només et passen allí.

“L’estil de vida novaiorquès no existeix, perquè és una mescla de tot”

Lorenzo 4 escaladaP: La gent aprofita el temps lliure de manera diferent a Nova York?
R: Crec que podríem establir dues grans divisions de “gent”: els que tenen fills i els que no. Els que tenen fills allà són prou insuportables (riu). Allò de tindre fills en Nova York és una cosa tremenda, ací crec que comença a ser paregut… Els xiquets són com xicotets déus, i són els qui manen en la casa, en els pares i en el món, tot gira al voltant d’ells.
Per altra banda, la gent jove això d’anar a un bar a beure i emborratxar-se… crec que és igual. De fet, si vas a Las Vegas o Atlàntic City i llocs així… doncs és això, però a “lo bèstia”.
Jo supose que els científics del País Valencià aprofitaran el temps lliure de forma semblant a la meua, no crec que siga molt més diferent: treballaran tot el dia.
Eixir fins a les 7h del matí i coses així… allà no existeix, crec que no hi ha cap bar que estiga obert més enllà de les 4h, i els que ho fan, a partir d’eixa hora ja no serveixen alcohol. Però bé, et parle de fa 4 o 5 anys, quan jo vaig arribar. Ara m’he fet molt vell, i he de treballar (riu).

P: Quant a festes i celebracions, què hi podem trobar a Nova York?
R: La festa més típica és Halloween. És el dia 31 d’octubre a la nit, caiga com caiga, l’endemà es treballa igual, no és festa. La gent es disfressa i desfila per la Sisena Avinguda amb carrosses, és molt divertit. Hi ha des de festes organitzades en cases, fins festes en teatres amb temàtiques de por, on per exemple representen novel·les d’Edgar Allan Poe, revetlles populars amb orquestres…
Ací al País Valencià fem desfilades de moros, allí fan “parades” per la Sisena Avinguda, alguna cosa pareguda. Fan parades de tot, el dia de pasqua fan el dels barrets, els més estranys del món es passegen per davant de la catedral de St. Patrick; el dia de “Thanksgiving”, Acció de Gràcies, Macy’s, uns grans magatzems, paga el parade de la jornada, i s’organitza una desfilada per la Setena Avinguda amb globus molt grans.
Tan sols hi ha 3 festes que se celebren un dia específic, les altres sempre són dilluns.
“Thanksgiving Day”, se celebra l’últim dijous de novembre. Commemoren la mort, pel fred i la fam, dels primers pobladors que se’n van anar d’Anglaterra a la costa nord dels EUA. Alhora celebren que alguns d’ells van sobreviure, i tornaren amb “pavos”, per a que les persones no morissen: “Acció de gràcies”, gràcies perquè no van morir. Eixe dia és sempre dijous i sempre hi ha pont.
El 4 de juliol és el dia de la independència d’Anglaterra. És com la setmana de vacances d’ací del 15 d’agost. La gent se’n sol anar al camp, o a les terrasses de Brooklyn o Manhattan i fan barbacoes. A la nit, Macy’s, el centre comercial, paga el castell de focs artificials, que està bé, però els de València de falles són més bonics.

“La festa més típica és Halloween. La gent es disfressa i desfila per la Sisena Avinguda amb carrosses, és molt divertit”

Lorenzo 5 escaladaP: T’adaptes al 100% a l’estil de vida “novaiorqués”, o hi ha certes coses que mai canvien siga quin siga el lloc on vius?
R: L’estil de vida novaiorqués no existeix, perquè és una mescla de tot. Per exemple, jo visc en West Harley, un barri on, sobretot, viu gent dominicana i porto-riquenya. Jo sope a les 10h de la nit igual, però és que en Nova York hi ha gent menjant a l’hora que siga del dia i de la nit, així doncs, no et trobes com un “bitxo raro”. Clar que adaptes coses, jo quan quede amb els meus amics americans, ho faig “a hores americanes”, però no sé, tampoc sempre. Ja et dic, per a la gent que va allí, tot açò dels horaris i els estils de vida queda en molt segon pla. L’hora de dinar, per exemple, és com a què no existeix, jo sempre dine al laboratori mentre faig coses, com els meus companys. Dinem quan l’experiment ho permet, depenem de les rates. Quan l’experiment ens dona una estona, anem i comprem el dinar. Si altre dia acabe antes, dine en casa, i em faig el dinar de Castalla a l’hora de Castalla… No tinc un horari preestablert, no és com una fàbrica d’ací, on has d’entrar a les 7h del matí, eixir a les 13h, dinar corrent, i a les 15.30h tornar a entrar. Tot té coses bones i roïnes: en la fàbrica saps quan comences i quan acabes, jo mai comence ni mai acabe (riu), és un bucle que a mi m’agrada.

P: Quines són les principals diferències entre el caràcter de la gent d’allí i la de les nostres comarques?
R: La gent que viu en Nova York és diferent, per a les coses bones i les roïnes. Una de les vegades que va vindre el meu germà em deia: “Jo no sé com pots viure ací, açò és l’infern”. I realment té raó, és l’infern, però un infern que a nosaltres ens agrada.
Potser arribarà un dia en què serà suficient, perquè és una ciutat molt estressant i on també es pot veure molta desdita. Pots veure tota la desdita del món i alhora tota la riquesa del món. A banda, és una ciutat bruta, la brossa l’arrepleguen tres voltes a la setmana. En hivern es congela i no fa olor, en estiu fa molta calor però tampoc fa olor, no sé què fan… Ix fum de baix de terra, tant en estiu com en hivern… això és una de les coses que encara no he aconseguit endevinar perquè passa.
La gent mai està conforme amb res, són un tipus de gent que vol més. Eixa crec que és diferència més gran entre la gent en què em rodege ací i allí.

P: Eres l’únic valencià, o coneixes a gent del nostre territori?
R: L’amo del meu edifici és de Xàtiva, casat amb una americana. També tinc dues amigues: una d’elles era l’única persona que coneixia quan vaig arribar allí, una companya de la carrera en València, que sa mare és d’Agullent, ara viu en Washington.

“La ciutat és molt segura, no hi ha cap tipus de persecucions ni coses d’aquestes que ixen a les pel·lícules, jo mai m’he sentit amb por”

P: Els valencians sovint concebem Nova York com a una ciutat gegant epicentre de la globalització, amb edificis que “graten el cel” i multituds de gent a tot arreu, a més d’abundants brigades de policia… Com a resident, com definiries la ciutat?
R: Potser la imatge estiga un poc exagerada, però sempre depén del lloc: si vas a Times Square, és això, però al meu barri no ho és tant. Supose que és com tot, si estàs a Madrid i vas a la Puerta del Sol, és això, o en Barcelona a la Rambla, però en llocs més xicotets… És una ciutat amb 18 milions de persones, però jo he estat en Tòquio treballant i allò sí que és la “marabunta humana”. Les estacions de metro de Nova York són nanes comparades amb les estacions de metro de Tòquio. Ara, en les de Tokio no s’escolta una mosca, en Nova York són tot crits. La ciutat és molt segura, no hi ha cap tipus de conflicte de persecucions ni aquestes coses que ixen a les pel·lícules, així és com era abans, jo mai m’he sentit en por. És una ciutat estressant, i hi ha multituds de gent, però a mi això m’agrada, em fa sentir-me viu.

Lorenzo 6 escaladaP: Eres neurocientífic, i treballes a un prestigiós laboratori a Nova York… Ens podries explicar en què consisteix la teua feina?
R: Estudie com el cervell aprén, processa, emmagatzema i recupera el component emocional dels records. Tots o quasi tots els records tenen un component emocional. D’aquesta cervesa que ens estem fent no tan sols queda el record de la cervesa, també queden les sensacions que teníem mentre. Eixa part del record és diferent, i s’emmagatzema en una part diferent del cervell. En les persones sanes tot és un, però hi ha certes malalties o situacions vitals en què el record i la sensació se separen, i de vegades no es recorda una de les dues coses. No estudiem malalties, estudiem com funciona el cervell.

P: Amb quin tipus d’emocions treballeu?
R: En principi ens interessen totes, però ens centrem molt en la por. Per què la por? És l’única de les 5 emocions primàries (por, fàstic, alegria, ira i tristesa) amb un sistema per a mesurar-la. Treballem amb animals, concretament amb rates, i a una rata no li podem preguntar si està contenta o si té por. Com estudiem això en els animals? Doncs el que fem és emprar el condicionament Pavlovià (el del gos i la campaneta), és la manera més fàcil en què els animals aprenen. Concretament emprem el condicionament clàssic aversiu: li posem un so a l’animal d’uns 20 segons, i en acabar li produïm una xicoteta descàrrega elèctrica en les cames. Cada vegada que la rata torna a escoltar eixe so, l’associa a la descàrrega i es paralitza. El temps que l’animal es paralitza és proporcional a la por que té.
La part més important del cervell per a regular aquestes emocions es diu amígdala perquè té forma d’ametlla. Si es danya l’amígdala, per molt que l’animal escolte el so, no aprén mai. Una vegada aprés, el record també es pot esborrar de diferents maneres, no esborrant el record en sí, tan sols s’elimina la part emocional. És a dir, la persona o l’animal recordarà perfectament el que li ha passat, però no l’afectarà negativament ni li farà mal.

“La por és la única de les 5 emocions primàries (por, fàstic, alegria, ira i tristesa) amb un sistema per a mesurar-la”

Per exemple, ho estudiem molt per a persones amb fòbies: en Amèrica hi ha molts militars que han tornat de Iraq, Afganistan, etc, i tornen fatal per allò que han viscut, és una malaltia que es diu “Estrés posttraumàtic”. Altre cas seria el d’una persona que ha tingut un accident de cotxe. Immediatament després de l’accident, és normal que tinga por a conduir, però quan eixa por dura anys, i no li permet a eixa persona pujar a un cotxe mai més… hi ha un problema. Nosaltres entenem que el que estaria passant al cervell seria com un record “mal aprés”. No volem que la persona deixe de recordar que va tindre un accident, tots som qui som per les nostres vivències i records, però sí podem aconseguir que aquesta part emocional negativa siga menor, i es puga tornar a ser funcional altra volta.

Tincions del teixit cerebral, neurones estudiades al laboratori de Lorenzo

P: Quines són les teues pors?
R: A estar malalt, o que algú del meu voltant estiga malalt. Al mal, al dolor físic.

P: Creus que a Espanya, o al País Valencià podries desenvolupar satisfactòriament el teu ofici?
R: Ara per ara no, perquè no és important això ací, crec que la societat no ho considera important. Potser és culpa nostra, dels científics, perquè no ens hem explicat, i crec que gran part de la nostra feina hauria de consistir a explicar el que fem, i per què és important, perquè al final qui ens paga és la societat, tant ací com allà. A els EUA qui posa els diners per a la ciència és l’estat, el Govern Federal, de fet, quan va començar la crisi van posar més encara, perquè saben que açò no dóna molts beneficis d’ací a 5 anys o d’ací a 10, però igual sí d’ací a 20 anys. La ciència aporta molts diners i molta qualitat de vida. Que jo no torne a Espanya és un problema, perquè jo no formaré a qui haja de fer-ho, no sé qui ho farà, possiblement ningú. Estem perdent tot el nostre capital intel·lectual, se’n ha d’anar.
A mi m’agradaria molt tornar i fer ciència al meu país, i que el meu país no siga només un país de cambrers. Igual la manera és tornar i fer-me polític (riu).

“A mi m’agradaria molt tornar i fer ciència al meu país… Igual la manera és tornar i fer-me polític”

P: Quines perspectives de futur tens allà?
R: Tinc totes les que puga tindre qualsevol persona del món, perquè allà som tots iguals, vull dir, si fas feina i eres bo i llest… Dóna igual que sigues americà, o xinés, japonés o africà. No per ser immigrant tinc menys possibilitats que algú natiu. En aquests moments estic sol·licitant feina com a professor, i tindre el meu laboratori. Allí la carrera és diferent, perquè no existeix la figura del funcionari. Les universitats contracten a qui volen segons els projectes de recerca, publicacions, cartes de referència… que presentem els candidats. Després d’algunes entrevistes, si els agrades, t’ofereixen molts diners per començar, i fan un laboratori per a tu amb 5 anys de termini per formar gent, aconseguir altres fons econòmics, publicar i dirigir tesis. Si els 5 anys transcorren satisfactòriament, ja ets una espècie de funcionari, i tens la feina assegurada en eixe lloc. Ací hi ha alguna cosa pareguda, però no et donen res per a començar.

CONNEXIÓ AMB LA TERRA

Lorenzo 8 escaladaP: Visites Castalla amb freqüència?
R: Sí, dues vegades a l’any.

P: Com t’assabentes d’allò que passa al poble o als voltants de la zona?
R: Per vosaltres, des que existiu. Abans pel blog de Marisol, “Diari de Castalla”, que m’agradava molt. També pels meus germans i els meus amics.
P: Quines són les teues impressions sobre la situació d’ací?
R: Jo vinc en Nadal i agost, i em fa la sensació que la majoria de la gent que conec no està tan malament, tot i que alguns amics han estat a l’atur. Als mitjans, quan lliges coses sobre la situació d’ací pareix que vaja a acabar-se el món, després vens i sembla que no siga per a tant. Sé que hi ha gent que està passant-ho molt mal, també. La meua família gràcies a Déu està bé.
P: T’has plantejat tornar a instal·lar-te en Castalla?
R: De moment no, si m’oferiren feina potser sí.