Postals per a Diània: Conrado Martínez, ‘Fa la sensació què a Londres és molt fàcil trobar feina’

0
615
Conrado Martínez Pascual, primer entrevistat per a la secció
20 ANYS CARAMELLA Caramella celebra 20 anys

Postals per a Diània

Conrado Martínez Pascual, primer entrevistat per a la secció "Postals a Diània", al famós Big Ben de Londres

Conrado Martínez Pascual, natural de Benigànim (Vall d’Albaida), es va traslladar a Londres fa ja 4 mesos. El Regne Unit l’esperava per brindar-li una gran oportunitat laboral i, per descomptat, una nova experiència. Conrado és infermer, i actualment treballa com a Staff Nurse al Moorfields Eye Hospital, un centre especialitzat en oftalmologia.


FITXA RÀPIDA
Nom: Conrado
Cognoms: Martínez Pascual
Edat: 23 anys
Poble i Comarca: Benigànim, Vall d’Albaida
Lloc de residencia actual: Barri de Chelsea, Londres
Treball: Infermer, Staff Nurse
Temps vivint fora: 4 mesos


P: Quines raons et fan traslladar-te a Londres i quant de temps portes allà?
R: La principal “excusa” per viatjar a Londres va ser les grans oportunitats de treball que hi ha per als infermers. Encara que personalment ja tenia moltes ganes de viatjar i descobrir món. De fet, abans de mudar-me ací vaig estar dos mesos d‘au-pair a Finlàndia. Ara duc 3 mesos i mig a Londres, que se m’han passat rapidíssim.

P: Anares amb intenció de tornar? O amb l’objectiu de desenvolupar la teua vida allà?
R: No tenia clar el meu futur, sols sabia que anava a quedar-me uns quants anys a Regne Unit. Però al veure lo bé que ens tracten allí i les facilitats que ens donen, a comparació d’Espanya, pareix que convé quedar-se treballant a l’estranger.

Conrado, moments abans d'emprendre el viatge de partidaP: Fou una decisió molt complicada?
R: Realment no. Encara que em deixí als amics i a la família, al no tindre parella em va ser mes fàcil anar-me’n a l’estranger, comparant amb altra gent. A més a més, ja feia molt de temps que volia viatjar, però no tenia temps ni diners per fer-ho.

P: Què hi ha del component del coratge a l’hora de decidir emigrar?
R: El coratge és necessari. Molta gent dubta si anar-se’n o no per el seu nivell d’anglès. Jo ja tenia una bona base, encara que és cert que al principi es pateix un poc. Però el coratge i la seguretat amb tu mateix sorgeixen quan treballes per millorar les teues capacitats, i és llavors quan decideixes emigrar.

P: Et fou fàcil integrar-te en el teu nou destí?
R: La veritat es que sí. Hi ha infermers espanyols i italians que van començar junt amb mi. Ràpidament vam fer tots amistat, i solem anar tots junts. La gent a l’hospital també ens tracta bé, tant professionals com pacients. Al ser una ciutat tan multicultural com és Londres, la gent està acostumada a tractar amb estrangers. Però la veritat és que també m’agradaria conèixer gent que no estigui relacionada amb el meu hospital o amb la residència on visc, cosa que m’està pareixent un poc complicat.

P: A banda de la família i els amics i amigues, què és allò que trobes més a faltar del poble?
R: El menjar i el clima, sens dubte. No es que mengi mal a Londres ni que estigui sempre plovent, però la veritat és que eixes dues coses son millor a la terreta! El tema de la festa no es troba tant a faltar, ja que en aquesta ciutat hi ha un ambient realment increïble.

“Molts dubten si anar-se’n o no per el seu nivell d’anglès. Jo ja tenia una bona base, encara que és cert que al principi es pateix un poc. Londres és una ciutat molt multicultural, i la gent està acostumada a tractar amb estrangers”

P: Com és un dia de la teua vida en Londres?
R: Els dies que treballe a l’hospital no solc fer res en especial. L’horari sol ser de 7.30h fins a les 19.00h, per tant, no tinc molt de temps per a fer altres coses. Però quan tinc dia lliure entre setmana, solc aprofitar per a visitar llocs de la ciutat on no haja estat encara, o a passejar per algun parc. Altres voltes simplement me quede a la residència amb alguns companys. També m’he apuntat fa poc a un gimnàs, i solc anar de vesprada cada dos dies amb el meu company de pis italià, Diego.
Els horaris de menjar son un poc diferents als que estem acostumats, ja que ells sopen a les 18.00h-19.00h.
La vida nocturna a Londres és impressionant. Tens molta varietat segons el tipus d’ambient i de música que t’agradi. No hi ha música en català, ni els concerts que tant ens agraden, però puc assegurar què és difícil avorrir-se en aquesta ciutat. També cal dir què tot és molt més car, encara que queda compensat amb els sous, ja que són mes alts en Regne Unit.
L’oratge realment es paregut al de València. La diferència és que sol estar més nuvolat, i uns 4-5ºC menys. però poc més. El mite de que sempre esta plovent no l’he pogut comprovar, al menys fins ara.

P: T’adaptes al 100% a l’estil de vida londinenc, o hi han certes coses que mai canvien siga quin siga el lloc on vius?
R: Per exemple, jo continue sopant tardíssim, encara que estigui en Londres (a les 22.30h-23.00h). Hi ha coses a les que sí t’adaptes, com que els cotxes condueixen per l’esquerra i, per tant, per a creuar el carrer hi ha que mirar al contrari. Adaptar-se o morir, vaja. També t’acostumes a dir “sorry” a tot hora, en qualsevol situació, encara que realment no faça falta dir-ho, ja que és el que fan els anglesos.

Visita al legendari estadi de futbol anglès de Wembley.

P: La gent aprofita el temps lliure de manera diferent a Londres?
R: No crec que siga diferent. La gent al seu temps lliure fa esport, queda amb els amics per anar a fer-se una birra als pubs, a passejar, veient series a casa…

P: Quant a festes i celebracions, què hi trobem?
R: Festes de tot tipus. Per exemple, vaig estar a l’any nou xinés en Febrer, i va ser molt divertit. Dóna la sensació què totes les setmanes hi ha quelcom especial a veure o a fer a la ciutat. La setmana passada va haver-hi una carrera de regates al riu Tàmesi, competint els equips d’Oxford i Cambridge. Hi havia un ambient genial, la gent bevent asseguda a la gespa en una solejada vesprada de primavera, tant abans com després de la carrera. Esta setmana es celebra la marató de Londres. En general, hi ha moltíssims esdeveniments per a tots els gustos.

Conrado al mercat Càmdem Town, un lloc característic on es pot tastar menjar típic de qualsevol lloc del mónP: Què és allò que més t’agrada d’aquesta ciutat, el més característic?
R: La pluralitat. Veus gent de tot tipus i de qualsevol part del món. Accents diferents, la roba, el menjar, la forma de comportar-se en públic (els italians i nosaltres som els pitjors!), etc. També es nota que no hi ha crisi, em dóna la sensació què és molt fàcil trobar feina, encara que siga de cambrer, però al menys tens oportunitats laborals.

P: Quines són les principals diferències entre el caràcter de la gent d’allí i la de les nostres comarques?
R: Són mes “parats”. Parlen mes fluix que nosaltres en públic, necessiten més espai personal, no són molt de contacte, parlen de manera molt educada, etc. D’altra banda, nosaltres som més familiars i propers, i la nostra comunicació no sol donar peu a malentesos, perquè parlem de manera més directa que ells.

P: Eres l’únic valencià, o coneixes a gent del nostre territori?
R: Conec a una xica de València que du ja un temps treballant en Regne Unit com a infermera. Quan estem junts fem molt d’escàndol parlant!

P: Els valencians sovint concebem Londres com a una ciutat amb llums i cabines roges, museus, torres, multituds de gent per tot arreu i molta pluja… Com a resident, com definiries la ciutat?
R: Eixa es la concepció exacta que té un turista a Londres. Encara que lo de la pluja, per ara,  jo no ho puc afirmar, a tot lo anterior afegiria els mercadets que se fan en certs barris de Londres, on pots trobar qualsevol cosa. Efectivament, és una ciutat amb moltíssima gent, amb un ritme de vida molt intens.

Primer dia a l'hospital de Londres, junt amb companys espanyols i italians

P: Eres infermer, i vas partir amb la feina assegurada… Ens podries explicar en què consisteix?
R: Jo treballe al Moorfields Eye Hospital, el qual està especialitzat en oftalmologia, per tant, el meu cas és un poc estrany. Però amb la meua experiència, i amb la de certs amics que treballen en hospitals generals, conec bé les característiques del treball.
El treball d’infermer és diferent ací. Mentre que a Espanya els infermers són uns “tot-terrenys” (traguem sang, fem electrocardiogrames, posem vies, sondes, medicació…), en Regne Unit cada infermer s’especialitza en una sola cosa i és el que sap fer. Potser per alguns aspectes siga bo per millorar la seguretat del pacient, però de vegades pareix que eixe sistema és poc eficient, degut a que hi ha infermers molt poc formats (principalment perquè no s’esforcen en seguir pujant escalons). Així i tot, es pot arribar molt més lluny com a infermer en Regne Unit que en Espanya.

“Mentre que a Espanya els infermers son uns ‘tot-terrenys’, en Regne Unit cada infermer s’especialitza en una sola cosa. Així i tot, es pot arribar molt mes lluny com a infermer ací, si tens ambició i treballes per aconseguir les teues metes

P: Creus que a Espanya, o al País Valencià podries desenvolupar satisfactòriament el teu ofici?
R: Actualment ho veig impossible. Ara mateix la situació en finalitzar la carrera és una de les següents: estudiar per al EIR (no hi ha quasi places per a les especialitats, a part què hi ha molt poca varietat d’opcions), fer un màster (els quals són caríssims i no t’asseguren el lloc de treball posteriorment), estudiar per a oposicions (encara que tingues bona nota, sense experiència no es tenen prou punts per a poder treballar). Pots trobar treballs esporàdics en residències d’ancians o, si tens molta sort, a un hospital o centre de salut. Però, a part de que el sou es prou ajustat, són treballs temporals. En Regne Unit totes les ofertes que he vist jo són amb contractes permanents o indefinits, entre altres coses.

Conrado, junt amb la seua companya de treball, Júlia

P: Quines perspectives de futur tens allà?
R: Com li vaig dir al meu millor amic, “tío si em quede treballant ací, acabe de jefe de planta segur!”. Degut a la nostra formació i forma de treballar, els infermers formats a València tenim més facilitats que altres per pujar escalons. De fet, a eixe amic que també és infermer, ja li diuen al seu servei “King Ivan”.
Si tens ambició i treballes per aconseguir les teues metes, dóna la sensació què ací es poden assolir. Un infermer espanyol amb 27 anys ja estava treballant com a supervisor de UCI en un hospital anglès.
De totes formes, és molt prompte per a dir que me quedaré treballant ací. Tinc 23 anys, i tinc clar que m’encanta viatjar, depenent de si aquest treball m’ho permiteix o no, decidiré.

Connexió amb la terra

Turisme per Londres. Darrere es pot apreciar London Bridge.P: Visites Benigànim amb freqüència?
R: He vingut dos voltes en tres mesos fins ara. Però més avant vull utilitzar les meues vacances per a anar a altres llocs.

P: Com t’assabentes d’allò que passa al poble o als voltants de la zona?
R: Amb els grups de Whatsapp t’assabentes de tot, a part del Facebook.

P: Quines són les teues impressions de la situació ací?
R: Els temes de la crisi, la corrupció, la situació laboral… Tot això em posa malalt. La veritat és que estic prou desconnectat d’eixe tipus de notícies des què estic a l’estranger, ja que no veig ni la tele anglesa, ni l’espanyola.

P: T’has plantejat tornar a instal·lar-te a Benigànim?
R: A Benigànim no crec, el poble esta bé, però al provar les ciutats estan agradant-me més. De totes formes, sempre torne en vacances i quan tinc lliure.