“Una senyera per a Diània”, per Rafel Carril

1
1096
Una senyera per a Diània, 2009, fusta, acrílic i zamak
Foto 1 Una senyera per a Diània, 2009, fusta, acrílic i zamak

“Ella és la indomable i imprevisible vida,(…) com la Lluna nova de la primavera és la jovial donzella, com la Lluna plena de l’estiu és la dona madura, com la Lluna vella de l’hivern és la maga sàvia i secreta.” Joan Pellicer, Meravelles de Diània

La desfeta davant les tropes francocastellanes de Felip V el 1707 tingué entre les conseqüències més destacades, el setge, crema i posterior extermini de Xàtiva. L’ocupació militar del Regne també va suposar la divisió de la Governació de Xàtiva, les actuals Comarques Centrals, en diferents subgovernacions com a càstig a l’epicentre de la revolta maulet. Després de la mort del dictador Franco el 1975, i amb la posterior concessió de l’autonomia al País Valencià, s’hi va poder recuperar la Generalitat, les Corts i l’oficialitat de la llengua. Però la desmembració de les Comarques Centrals, ara repartides entre València i Alacant, encara es manté i va aparellada a una manca d’infraestructures i inversions. Es tracta d’una anormalitat democràtica (i també econòmica) a la Unió Europea, ja que el territori està densament poblat (vora un milió d’habitants), és una unitat geogràfica amb flora i fauna diferenciades (les muntanyes dels sud de València i el nord d’Alacant), amb trets identitaris propis dins del País Valencià tant en la parla (valencià meridional), la cuina (l’arròs al forn, la fideuà, etc), les festes (moros i cristians), la música i la dansa (versada, dansada, ú, etc.) com en l’agricultura i la indústria (paper, tèxtil, joguet, vins, licors, pansa, oli, etc.). Un territori que necessitaria l’Arc Mediterrani, el bon funcionament de les línies Gandia-Dénia i Xàtiva-Alcoi, una autoritat portuària pròpia, una marca turística, una universitat, parcs naturals, museus i a la qual, la mancança d’una circumscripció electoral, la priva de representativitat política.

Per tot això la visibilització de les Comarques Centrals és força important i un dels elements que aporta visibilitat a un territori és la seua simbologia. Si bé és cert que no tenim cap institució que la puga fomentar, tenim l’avantatge que, des de la societat civil, podem intervindre en el foment, interpretació, ús i reinterpretació. Per això aprofitem la plataforma del BOCA per difondre una proposta de senyera, quelcom bàsic per a qualsevol ciutat o territori i del qual, les Comarques Centrals, actualment, hi manquen.

Una senyera s’ha de basar, però, en elements tradicionals i representatius. En aquest cas hem triat les quatre barres nues per ser la senyera tradicional de la Confederació Catalanoaragonesa i perquè molts pobles del nostre territori la tenen per senyera oficial (Ontinyent, Alcoi, Castelló de la Ribera, la Vila Joiosa, etc.), així com pel fet que és molt utilitzada per a festes locals a totes les Comarques Centrals. Ara bé, fora bo, proposar algun element característic (com en els casos d’Alcoi o la Vila), que la distingira d’altres senyeres quadribarrades nues (com la d’Ontinyent mateix, Campello o la del Principat) i que en el nostre cas és la mitja lluna creixent.

Fragment de Diana caçadora, còpia de Rubens de Juan Bautista Martínez del Mazo, Museu de Belles Arts de Xàtiva (dipòsit del Prado).
Foto 2, Fragment de Diana caçadora, còpia de Rubens de Juan Bautista Martínez del Mazo, Museu de Belles Arts de Xàtiva (dipòsit del Prado).

Per què aquest símbol? Va ser el metge i etnobotànic saforenc Joan Pellicer, popular per les seues col·laboracions a Canal 9, el que va difondre, per a les Comarques Centrals, el terme Diània que havia proposat abans el botànic Oriol de Bolòs. La proposta tenia els seus orígens en època ibera. Els ibers retien culte a la natura i creien en una mena de deessa mare, però quan els grecs foceus de Massàlia arribaren a la Contestània fundaren en la costa una colònia anomenada Hemeroscopi on construïren un temple dedicat a Àrtemis, deessa dels boscos i animals, associada també amb la virginitat i el part. Llavors, aquesta deessa assolí gran popularitat i, possiblement, desplaçà els cultes matriarcals ibers. Àrtemis, però, va ser sovint identificada o confosa pels grecs amb Selene (la Lluna) i per això acabà sent representada tradicionalment amb una mitja lluna creixent que, en la pràctica i per convenció, esdevingué horitzontal com una U amb les banyes cap amunt (imatge 2). El culte es mantingué en època romana perquè, com es coneix, els romans feren seues les divinitats gregues canviant-los el nom a un de llatí. I a Àrtemis, concretament, l’anomenaren Diana. Per aquest motiu, sempre s’ha interpretat que l’actual Dénia podria ser l’antiga colònia grega d’Hemeroscopi i que el nom li vindria del culte a Àrtemis-Diana. La denominació Diània faria referència, doncs, a l’àrea d’influència del culte, que coincidiria amb l’àrea d’influència de Saitabi a la Contestània nord, és a dir, les actuals Comarques Centrals.

Foto 3, Revers de bronze de Saitabi, segle II aC, fotografia de Pere P. Ripollès inclosa en el seu llibre Saitabi, Universitat de València, 2007.
Foto 3, Revers de bronze de Saitabi, segle II aC, fotografia de Pere P. Ripollès inclosa en el seu llibre Saitabi, Universitat de València, 2007.

La nostra proposta es basaria en recuperar el símbol diànic de la mitja lluna creixent, el qual, gràcies a la popularització del nom Diània s’identificaria clarament amb les Comarques Centrals. Aquest símbol té un ús previ tradicional al nostre territori que no el farien estrany. Així, si ens remuntem a època ibera, en alguns reversos de les monedes de Saitabi (Xàtiva), única seca que emetia moneda a la Contestània, junt amb el cavall, un altre dels símbols ibers, hi apareix un creixent (imatge 3). És cert que el símbol era molt utilitzat a tota la Mediterrània i que no sabem amb certesa si era una al·lusió a Diana, però demostra que el símbol ja gaudia de popularitat al nostre territori. Per altra banda, l’arribada del cristianisme va suposar que aquest s’apropiara de molta de la simbologia prèvia. En el cas de la Mare de Déu, per la seua virginitat, va ser associada a Àrtemis i per això va passar a ser representada amb un creixent als seus peus o simbolitzada només amb aquesta i el conegut anagrama amb les lletres A i M (imatge 4). Amb l’arribada de l’Islam i la seua iconoclàstia, tant les creences com la imagineria cristiana van ser arraconades, però el símbol de la mitja lluna creixent, com que ja era utilitzat per altres pobles musulmans de la Mediterrània, és ben probable que es mantinguera amb la mateixa estètica dels contestans, però en U, i no adoptara la forma més popular a la major part de l’Islam, la C vertical, que és, en realitat, una mitja lluna minvant. Prova d’això seria que en les festes més populars de Diània, els moros i cristians, el creixent en U té, encara avui, molta popularitat (és la que es veu, sense anar més lluny, a l’escut de l’Associació de Festers d’Ontinyent).

Foto5, Fragment d'un dibuix del gremi de velluters per als alardos de proclamació de Carles IV, 1789, Arxiu Municipal de Xàtiva, LG-645
Foto 5, Fragment d’un dibuix del gremi de velluters per als alardos de proclamació de Carles IV, 1789, Arxiu Municipal de Xàtiva, LG-645

De fet, en un dels dibuixos que s’han conservat a Xàtiva dels alardos del XVIII (un dels antecedents dels moros i cristians) s’hi observa una soldadesca d’aspecte moro que, tan sols poc més d’un segle i mig que els moriscos foren expulsats el 1609, porta un creixent en U (imatge 5). Donant per bo que en època musulmana el símbol de la mitja lluna creixent va mantindré vigència, l’arribada dels cristians hauria d’haver-los obligat a assimilar-lo. I de fet, Jaume I, a diferència del que va fer en València, a Xàtiva no va manar construir una església al lloc on es trobava la mesquita, sinó que la va respectar consagrant-la únicament a la fe cristiana i concretament a Maria. Les cròniques també ho atribuïxen al fet que es tractava d’un bonic edifici, però també cal tindre present que la Governació de Xàtiva tenia un gran nombre de població musulmana. Segles després i tot de consagrat, els moriscos, no sols de la ciutat, sinó de la contornada, continuaven acudint a les immediacions del temple per orar. I quan, per fi, el 1596, es va decidir construir un temple nou, la Seu de Xàtiva, no sols mantingueren l’orientació a la Meca, sinó que aquest va exhibir al seu altar major i a la porta nord, que ja estava enllestida a finals del XVII, la mitja lluna creixent (imatge 4), que representava a Maria, però que no devia resultar aliena als musulmans de Diània. Això contribuiria a explicar perquè el culte a Maria gaudix d’una gran popularitat a tota Diània on podem esmentar també els importants temples de Santa Maria d’Alcoi, el Monestir de Santa Maria de la Valldigna i la boniques esglésies gòtiques de Santa Maria d’Ontinyent i la Col·legiata de Santa Maria de Gandia.

Anagrama de Maria, altar major de Santa Maria de Xàtiva (la Seu), finals del XVIII.
Foto 4, Anagrama de Maria, altar major de Santa Maria de Xàtiva (la Seu), finals del XVIII.

Per tot això considerem que la quadribarrada amb la mitja lluna creixent podria ser un dels dissenys a considerar per representar a Diània, que no estaria exempt, contràriament al que d’entrada podia semblar, de connotacions feministes i ecologistes, corrents que tan importants són per a la construcció de la societat futura. Mentrestant podeu visualitzar la nostra proposta a través una escultura de fusta i zamak (imatge 1) que férem el 2009.

Rafel Carril, Departament de Socials, CPFPA Sant Carles d’Ontinyent

 

Dades tècniques de la senyera de Diània: proporcions 2:3; quatre faixes roges sobre fons groc amb una creixent en plata al centre entre la 2a i 3a faixes.

Notícia Bibliogràfica:

  • Isaïes Blesa Duet,Recuperant història, Restauració de documents històrics de l’Arxiu Municipal de Xàtiva, Ajuntament de Xàtiva, 2007.
  • Manuel Monreal Casamayor, De sermone heráldico IV: astros y meteoros, Emblemata 10, pp 209-261, Instituto Fernando el  Católico, Saragossa, 2004.
  • Joan Pellicer, Meravelles de Diània, Edicions del Bullent, Picanya, 2002.
  • Pere P. Ripollès,Saitabi, Universitat de València, València, 2007

 

Article publicat originàriament al núm. 20 de la revista BOCA (clica per llegir la revista sencera) del CPFPA Sant Carles d’Ontinyent.